Historiar el present amaga una contradicció entre els termes, perquè l’objecte de la història sempre ha estat l’estudi del passat, si es vol, segons una vella fórmula, per entendre el present i preveure el futur. El present immediat pot ser abordat des de diferents aparells analítics, però no des de la història, perquè, entre d’altres moltes raons, la immediatesa obvia el necessari decantament, depuració i consolidació dels fets i els seus efectes, com per poder-hi aplicar l’anàlisi històrica amb una certa solvència. Tenir una visió històrica sí que hauria de permetre entendre millor els esdeveniments actuals i tenir-ne una mirada més llarga que la simple immediatesa1. Malauradament, la nostra societat, especialment l’occidental, ha fet de la immediatesa una mena d’ídol que s’ho menja tot, fins i tot el manteniment d’una certa visió profunda d’allò que ha passat o està passant.
Dit provocativament, i renunciant a certs matisos, no hi ha història immediata2. Hi pot haver bon periodisme, anàlisi sociològica, o aproximacions des de diversos camps dedicats a l’estudi del present, però d’això no se’n pot dir pròpiament història. Una cosa diferent seria afirmar que tota història és història immediata, en el sentit que tots els nostres estudis històrics estan prenyats de la visió, cultura i pressupòsits socials en els quals vivim i que determinen que la visió sobre uns mateixos fets del passat sigui molt diferent segons el moment i la societat en la qual fem els nostres estudis i interpretacions històriques. Sobre quins fets, o conjunt de fets del passat, centrem els nostres estudis històrics i la interpretació i incardinament que en fem, ve clarament influït per la nostra realitat present, i això és quelcom que qualsevol historiador ha de tenir en compte per tal d’evitar-ne els biaixos que això produeix. En Serge Gruzinski, un historiador, expressava un altre dels riscos de fer història: "Se construyen pasados para crear sentido, es decir, para dotarse de unas referencias que permitan afrontar mejor las incertidumbres del presente"3. I anava més enllà: «"Toda evocación del pasado no es pues sino una construcción, y esa construcción sustituye indefectiblemente a ese pasado y, por tanto, lo borra"4.
Una cosa és fer història d'un passat més o menys recent i encara viu, amb totes les seves dificultats, cosa que sempre s’ha fet, i una altra és fer història del present. El present admet moltes possibilitats d'anàlisi, en les quals conèixer la història pot ajudar a aprofundir-hi, però no pot ser objecte d'anàlisi històrica, llevat que canviem quin és l'objecte de la història: el passat; ni el present, ni les especulacions sobre el futur, la qual cosa no obsta per emprar les eines de la historiografia en l’anàlisi del present, però no sé si d’això n’hem de dir fer història. De fet, això de la història immediata o la història del present, que ha creat tot una escola acadèmica, respon també al presentisme5 imperant en la nostra societat. Un presentisme que substitueix el passat i que prefigura el futur, com una forma més de determinar el marc de què és pensable. Em sembla força aclaridora aquesta citació de Sweet: «Las cuestiones históricas suelen emanar de las preocupaciones del presente, pero el pasado interrumpe, desafía y contradice el presente de forma imprevisible. La historia no es una herramienta heurística para articular un futuro ideal imaginado. Es más bien una forma de estudiar el proceso desordenado y desigual de cambio a lo largo del tiempo»6. La noció de progrés i la causalitat, que han guiat molt de temps la història, són avui bases molt febles i discutibles per continuar emprant-les.
Es podria dir que per què la història no pot canviar d’objecte d’estudi i incorporar també l’estudi del present. Certament, no ens hauríem de tancar, almenys discursivament, al respecte, però cal que aquest canvi estigui justificat per les seves aportacions reals. En el manual de Introducció a la història de la cultura contemporània de la UOCt és justifica la història immediata o del present així:
«Tot i que d’altres disciplines tenen també com a objecte d’estudi l’actualitat o la història més recent –com ara el periodisme, la sociologia o la ciència política, entre d’altres–. La diferència principal rau en l’aplicació de la metodologia pròpia de la ciència històrica. De fet, són aquestes eines contrastades les que ens han de garantir l’anàlisi crítica pròpia de la història, i conjurar els perills evidents:
• la manca de perspectiva i de llunyania, que poden qüestionar l’objectivitat de la nostra aproximació,
• impedir una detecció correcta de la causalitat dels fenòmens estudiats, i
• dificultar l’assimilació correcta de l’allau d’informació no jerarquitzada que ens arriba pels nous mitjans»7.
Aquí es fa un salt al buit perquè els perills que exposa sobre fer història immediata crec que constitueixen riscos prou evidents per a posar en dubte la mateixa consistència d’aquesta pretesa història del present. Per a mi són riscos inassumibles per a justificar l’emergència d’aquesta pretesa història del present, si no són raons de demarcacions acadèmiques per justificar la pròpia situació. El mateix text cita d’altres disciplines amb les quals fer l’anàlisi del present i no veig que hi aporta de nou la història immediata o del present. La història pot tenir el paper de facilitar l’anàlisi del present, aprofundint-la, tenint una visió de llarg termini, no pas crear una nova font d’anàlisi perquè la immediatesa no és el seu objectiu, ans al contrari. I l’afirmació d’Armitage, per justificar el presentisme, no deixa de ser un lloc comú, tòpic, que no justifica pas això: «Human flourishing—the individual’s maximization of her human capabilities, and our collective endeavor to realize the best for humanity as a whole—is at once present-centered, future-oriented, and past dependent»8.
Respecte al vincle entre història i memòria, caldria, en primer lloc, ser conscient de la diferència entre la memòria individual i la col·lectiva9, no sempre coincidents. La memòria individual10 es fonamenta en les circumstàncies personals i socials de cada persona i està sotmesa a una variabilitat inabastable; en canvi la memòria col·lectiva11 ha estat i és objecte d’una batalla política que pretén construir un relat històric funcional a l’statu quo existent, forjar identitats col·lectives – el nacionalisme històric en seria un bon exemple-, i la depuració del passat per fer desaparèixer o menystenir tot allò que problematitza els poders existents en cada moment. Construir una pretesa memòria col·lectiva comuna és encara avui una tasca fonamental dels Estats existents, i fins i tot d’aquells que pretenen esdevenir-ne, i moltes vegades la història ha estat una servidora, conscient o inconscient, d’aquesta tasca. També pot ser, contràriament, una forma de reconstruir i bastir memòries col·lectives dels qui podríem anomenar víctimes o oblidats de la història: les dones, en primer lloc, els pobles colonitzats i l’esclavisme, de totes les possibilitats vençudes i menystingudes, per construir una memòria al servei del poder.
La memòria és també, com ja hem dit per a la història, una construcció social i cultural, fins i tot la memòria individual, i per això cal adoptar les mateixes prevencions. Pel que fa a les memòries personals són un element més a tenir en compte per part de l’historiador, sempre que sigui conscient que fins a gairebé avui mateix les memòries existents són les d’una petita part, privilegiada, de les persones que varen viure en el passat, no pas les de la majoria de la població12. El camí és intentar recuperar una memòria més completa que no s’oblidi de les memòries del màxim nombre de persones i també de la memòria dels projectes i aspiracions fracassades. Com es construeix la memòria, tant individual com col·lectiva, és una anàlisi en la qual encara cal aprofundir13.
La memòria és avui un punt de lluita política ben viu per imposar visions del passat en concordança amb el poder dominant. Només cal que vegem els conflictes que encara planteja la memòria del franquisme a l’Estat espanyol14 o el passat colonialista, racista, esclavista i etnocèntric d’Europa15 o l’especificitat de la memòria de les dones16, per exemple.
Francesc Pomés i Martorell
Barcelona, 16 de novembre de 2024
Bibliografia i citacions
1.- Sobre la immediatesa: «21st-century creative and everyday media praxis is increasingly characterised by the emerging “cultural principle”, “condition” or “culture of immediacy” (Tomlinson 2007). The presumed closure of the spatio-temporal “gap” between the agencies and media involved (Ihde 2002) includes a cluster of emerging cultural phenomena: the shift in differentiation between work and home life; the shift from possession and creation to the instant appropriation and re-creation of goods and services; the permanence of shopping hours, news coverage, public and private services and computer-related micro-performative behaviours. Growing interdisciplinary interest in these interrelated phenomena, which I cluster under the label immediation, spiral of perceiving and producing the immediate media present. Today’s complex interplay of social, security, scientific and economic issues calls for a future-focused inquiry into what deserves to be called the culture of immediacy». Kacunko, Slavko ( 2018). Immediation. In Ana Rodríguez and Pau Alsina (coords.). “Art and Research II”. Artnodes, no. 21: 154-176. UOC.
http://dx.doi.org/10.7238/a.v0i21.3154 (Consultat: 11/11/2024)
2.- Òbviament, l’afirmació feta sense matisos, és provocativa, i potser exagerada, però espero que en el text s’entengui la raó d’una afirmació que no pretén negar absolutament que es pugui fer aproximacions històriques al present, però no pas història pròpiament.
3.- Gruzinski, Serge. (2018). ¿Para qué sirve la Història?, Alianza editorial. (pàg.54)
4.- Gruzinski, Serge. (2018). Ibídem. (pàg.63)
5.-Sobre els riscos del presentisme en la història: «El presentisme històric es refereix al tipus de vincle, o millor dit, de ruptura que s’instaura amb el passat i el futur. Una mena de colonització del passat pel present, a partir de la projecció de les necessitats identitàries de determinats grups socials. Al mateix temps, és una caracterització de la modernitat -i de la postmodernitat-, un diagnòstic sobre la forma d’articulació entre passat, present i futur en una sensibilitat temporal anul·lada, emparada en un fals debat epistemològic d’anàlisi del temps en la història». A, Bonvehí, Jordi (2021). El gran aliat dels pseudohistoriadors: el presentisme històric. A la web Històries d’Europa: https://www.historiesdeuropa.cat/2021/06/26/el-gran-aliat-dels-pseudohistoriadors-el-presentisme-historic/ (Consultat: 8/11/2024)
6.- Cita extreta de: Dudda, Ricardo (2022). Contra el presentismo. Ethic, web. https://ethic.es/2022/08/contra-el-presentismo/ (Consultat: 23/10/2024)
7.- Claret. J.; Fuster, J. I López M. (2017). Introducció a la història de la cultura contemporània. FUOC, Barcelona. (pàgs. 42-43)
8.- Armitage, David (). In Defense of Presentism. Harvard Scholar. (pàg. 19). A: https://scholar.harvard.edu/files/armitage/files/armitage_in_defence_of_presentism.pdf (Consultat: 26/10/2024)
9.- En l’epíleg del seu llibre Quimeres. Sociabilitats i memòries col·lectives a la Catalunya del segle xx, la Montserrat Duch fa un excel·lent resum de l’origen i els usos de la memòria històrica i la seva problemàtica. Destaquem aquestes paraules: «La memòria és limitada pel seu caràcter selectiu i es formula en el llenguatge i els esquemes mentals de cada època. No és mai omnicomprensiva: una història de la memòria comporta una història de l’oblit, ja que reté parcialment el passat. És acumulativa: s’organitza en l’eix de la temporalitat i de la successió; per això parlem de sedimentació i de multiplicitat de memòries en una problemàtica gens aliena, per l’estructuració i jerarquització, a la de les relacions entre memòria i el poder. El poder unificador de la memòria és relatiu a cada grup particular; d’aquí que cada grup reconstrueix un mateix esdeveniment en funció de la seva deformació i dels propis oblits». (pàg. 212). Duch Plana, M. (2012). Quimeres: sociabilitats i memòries col·lectives a la Catalunya del segle XX. Publicacions Universitat Rovira i Virgili, Tarragona.
10.- Valguin aquestes paraules de Todorov, referides a la identitat, però extrapolable a la memòria, per entendre la complexitat: «La identidad individual procede del encuentro de múltiples identidades colectivas en una sola persona, y cada una de nuestras numerosas pertenencias contribuye a la formación del ser único que somos». (pàg. 74). Todorov, Tvetan (2017). El miedo a los bárbaros. Ed.. Galaxia Gutenberg. Barcelona.
11.- Diu Todorov: «La memoria colectiva de todo grupo fundamenta su cultura. Pero la memoria es en sí misma necesariamente una construcción, es decir, una selección de hechos del pasado y su disposición en función de una jerarquía que no les corresponde por sí mismos, sino que les otorgan los miembros del grupo. Esta memoria colectiva, como toda memoria humana, lleva a cabo una selección radical entre los innumerables acontecimientos del pasado, y por eso el olvido no es menos constitutivo de la identidad que la salvaguarda de los recuerdos». (pàg. 78). Todorov, Tvetan (2017). El miedo a los bárbaros. Ed.. Galaxia Gutenberg. Barcelona.
12.- La majoria de la població, fins a temps molt recents, era analfabeta i la memòria oral era la seva eina principal de construcció de la seva construcció cultural. D’aquí la necessitat d’incorporar també la memòria oral i la facilitada per d’altres mitjans, per exemple les expressions artístiques, a l’estudi històric.
13.- Una reflexió necessària: «La discusión de las relaciones entre historia y memoria desafía a los historiadores a pensar acerca de su lugar en la construcción de memorias; los efectos de sus trabajos, quizás difíciles de medir, en la conformación de imágenes sociales del pasado, dominantes, sumergidas, latentes, pero
circulantes al fin en distintos grupos que se apropian de versiones de la historia construidas por los historiadores a lo largo del tiempo, cuyo éxito dependió en gran parte de la relación con el poder político». (pàg. 100). Philp, Marta (2006). MEMORIA Y PODER: EL RESCATE DE UN PROBLEMA CLÁSICO. UNA MIRADA DESDE LA HISTORIA POLÍTICA. Cuadernos de Historia, Serie Ec. y Soc., N° 8, Secc. Art., CIFFyH-UNC, Córdoba, pp. 89-103
14.- Les discussions sobre la memòria històrica han portat a l’Estat espanyol fins i tot a legislar respecte a la memòria democràtica: https://www.boe.es/eli/es/l/2022/10/19/20/con (2022), cosa que també ha fet el Parlament de Catalunya: https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=423243 (2007). (Consultats: 3/11/2024). Paga la pena llegir i comparar l’exposició de motius d’ambdues lleis i les seves justificacions i com s’expressa un determinat ús polític de la memòria històrica.
15.- Al respecte, recentment va ser interessant seguir el nivell de polèmica pública provocada per l’emissió d’un documental a TV3 sobre l’esclavisme català: Negrers. La Catalunya esclavista (2023), a Sense ficció. TV3, Barcelona. A: https://www.3cat.cat/3cat/negrers-la-catalunya-esclavista/video/6203403/ (Consultat: 5/11/2024)
16.- Interessant sobre això el llibre: Castellà, Raquel (coord.) (2017). Dones: història i memòria a Catalunya. MHC. El podeu trobar a: https://www.mhcat.cat/recursos_i_recerca/biblioteca_chcc_publicacions/publicacions_del_museu/dones_historia_i_memoria_a_catalunya (Consultat: 19/11/2024)
Comments