Resum (Abstract)
L’estudi, que parteix fonamentalment d’un moment de trencament de la història contemporània, el de la descolonització produïda, sobre tot a l’Àsia i l’Àfrica, després de la II Guerra Mundial, i fins als anys 60 i 70 del segle passat, i com aquest fet va canviar, no només el mapa geopolític del món, sinó també l’anàlisi de les relacions centre/perifèria, el pas de les velles formes colonials al neocolonialisme i l’imperialisme globalitzat, i, fins i tot, la discussió sobre les bases epistemològiques del pensament occidental i la possible construcció d’uns fonaments alternatius, tot considerant les aportacions de les perspectives de gènere, l’ètnica, la nacional i la cultural o de classe, entre d’altres, com a imprescindibles.
Analitza com el pensament decolonial i anticolonial qüestionen les estructures epistemològiques occidentals. Explora les diferències fonamentals entre el pensament anticolonial i el decolonial, destacant les seves arrels històriques, objectius polítics i enfocaments epistemològics. Tot i que ambdues perspectives critiquen el colonialisme i el seu llegat, divergeixen en les seves estratègies, influències teòriques i la seva relació amb les epistemologies occidentals.
Es posa de manifest com una determinada evolució del pensament, la raó occidental, s’imposa com a marc normatiu sobre la pluralitat de possibles visions, fins i tot dins del propi pensament occidental, i com això és un derivat més de l’hegemonia política i cultural existent. L’anàlisi també posa de manifest com el trinomi raó/ciència/tècnica, característic del món occidental contemporani, ha derivat en la creació d’un marc normatiu de pensament que exclou una autocrítica seriosa, malgrat que una de les seves conseqüències sigui posar en risc la pròpia continuïtat de la vida en el nostre planeta, fet que posa en dubte radicalment els seus pressupòsits hegemònics.
Finalment, l’estudi avalua, críticament, l’impacte de les perspectives anticolonials i decolonials en l’anàlisi de la realitat actual del món.
ÍNDEX
0. Resum
1. Introducció
6. Conclusió
1. Introducció
No entrarem en aquesta anàlisi en l’estudi de la colonització i de la descolonització del món. Tampoc estudiarem ni les principals característiques de les colonitzacions, força diverses, ni les seves causes i conseqüències. La brevetat d’aquest assaig pressuposa donar per sabut, almenys sumàriament, aquests fets. Amb tot i per situar-nos us remeto a algunes fonts bibliogràfiques1 i us il·lustro amb els mapes que segueixen:
Per a la nostra anàlisi cal tenir en compte que si bé el colonialisme i l’imperialisme clàssics han estat pràcticament eliminats2, això no ha suposat una independència completa de les antigues colònies, sinó la continuació del sotmetiment sota d’altres formes: el neocolonialisme3, fonamentat en el control dels recursos principals dels nous Estats, mitjançant les noves burgesies postcolonials i les institucions internacionals (FMI, BM i OCDE, entre d’altres), o l’actuació de les grans empreses transnacionals, a les quals cal afegir les intervencions polítiques i militars quan un d’aquests països ha intentat fer el seu propi camí4. L’imperialisme globalitzat actual continua exercint un poder hegemònic sobre totes les antigues colònies emprant tots els mitjans, legals o il·legals, al seu abast. Això explica, en gran part, la necessitat de continuar la lluita anticolonial i la pertinença del pensament anticolonial i decolonial que tractarem. Les formes de la colonització han canviat, però no el fons. Una cosa que sí ha canviat, per la inversió dels fluxos migratoris, que abans anaven de la metròpoli a les colònies i ara van de les ex-colònies a les antigues metròpolis, és que el fet colonial i les seves conseqüències s’han internalitzat en el món anomenat Occidental. Ja no és pot viure com un fet pretesament extern, cosa que no ha estat mai, a les nostres societats; el vivim com un fet intern que configurarà, sens dubte, també el nostre futur.
La immigració ha suposat també un retorn al pitjor del nacionalisme identitari, ètnic i racista, que mai ha deixat d’impregnar les nostres societats. La pregunta seria que hi ha de nou en el fenomen actual com per considerar-lo un problema cabdal del nostre temps. Segur que hi ha diverses raons però almenys n’hauríem de citar aquestes:
1.- La mundialització i el colonialisme, que havien provocat la migració de molts europeus envers les colònies o els Estats que aquestes havien creat, ha passat a funcionar sota el règim neocolonial d’una forma inversa: ara són els habitants de les ex-colònies qui busquen oportunitats en les antigues metròpolis.
2.- La globalització, no només econòmica sinó també social i cultural, i l’expansió quasi be il·limitada de les possibilitats de comunicació i interacció, han fet el món, i permeti’s la metàfora, molt més petit. Tots sabem què passa arreu del planeta i tots tenim una idea de com es viu, sigui de forma estereotipada o no, en qualsevol lloc.
3.- La globalització també ha provocat un augment de la desigualtat, tant a escala local, com planetària, i sobretot ha visibilitzat més aquesta desigualtat per a totes les persones. A més a més, les empreses transnacionals i els mercats globals assenyalen la decadència de la forma política predominant en l’època contemporània: els Estats-nació. Es fa difícil defensar la intangibilitat d’unes fronteres per als humans quan la realitat dels mercats globals passa clarament per sobre d’aquestes.
4.- La lluita pel domini mundial o regional a nivell d’Estats es fa sobre les esquenes dels Estats d’allò que hem anomenat tercer món. Des del període de la guerra freda posterior a la II Guerra Mundial, els escenaris militars i les seves conseqüències els han posat els països pobres i això continua amagant la lluita pel control sobre els Estats i els recursos naturals per part de les potències dominants. La repercussió sobre aquestes societats i els seus habitants son innegables, en tots els aspectes.
5.- Tant la globalització econòmica, que ha desfet en molts casos les societats i economies de molts Estats dependents, com el seu corol·lari en forma de canvi climàtic, esgotament o apropiació dels recursos bàsics i crisi medi-ambiental en general són, altres factors explicatius dels moviments migratoris i de la pervivència del colonialisme.
Els pensaments anticolonial i decolonial, amb totes les seves diferències, naixen en el context que hem descrit i responen a la necessitat de descolonitzar també les ments dels colonitzats, ahir i avui. La colonització fou, i és, també la colonització de les ments mitjançant la imposició de la llengua, la cultura, les institucions, l’educació, la religió, els costums ... i no s’acaba pas amb la pretesa independència política.
Hom podria dir que el pensament anticolonial és fruit de les lluites per la descolonització i dels primers passos dels Estats acabats d’independitzar, mentre que el pensament decolonial beu fonamentalment del desenvolupament d’aquests Estats i de la constatació que la independència política deixa pràcticament sense tocar les bases del colonialisme patit, que s’estenen, en molts aspectes, més enllà de la independència. Dit d’una altra manera, tot i que les dues tendències són anticolonials i lluiten contra els efectes de la colonització, el seu enfocament és diferent: l’anticolonialisme es centra sobretot en els efectes econòmics i polítics, mentre que el de colonialisme ho farà sobretot en els efectes epistemològics de la colonització i el deslliurament de l’anomenada raó occidental, imposada pels colonitzadors. Ho intentarem explicitar en les següents pàgines.
2. El colonialisme epistemològic
No cal repetir que la colonització, com qualsevol forma d’opressió, abasta tots els aspectes de la vida de les persones, també la dels colonitzadors, i que un corol·lari inevitable n’és el sotmetiment de les ments, del pensament. La raó occidental, formava, forma part, del bagatge colonitzador. Per raó occidental entenem el pensament hegemònic a Occident basat en el trinomi raó/ciència/tècnica, una determinada concepció del progrés històric, d’arrels hegelianes, una idea individualista de l’ésser humà, hereva del liberalisme, i una relació amb la natura i els altres éssers vius, inclosos els humans, utilitarista, des d’una cosmovisió etnocèntrica i androcèntrica, amb pretensions d’universalitat. El pressupòsit de Hegel:: «Tot allò real és racional, i tot allò racional és real»5, continua estant en el fonament de la racionalitat occidental.
Cal dir que la situació actual, la de la globalització, es caracteritza, com diria Berardi, per: «...el procés de producció globalitzat tendeix a convertir-se en procés de producció de ment mitjançant la producció d’estats mentals»6. Es posen a treballar les facultats cognitives i es valoritzen les peculiaritats personals, absorbint així la rebel·lió anti-jeràrquica; i la des-regularització dels mercats i el triomf del capitalisme financer i sobre-productiu, ho converteix tot en mercaderia: «el capital...amara tot el sistema cognitiu de la societat, modelant la seva percepció, el seu comportament».7 De fet, el colonialisme clàssic ja anunciava aquesta deriva, que no ha fet més que aprofundir-se i que ha trobat també la seva expressió en el camp del pensament. La discussió que introduiran, primer l’anticolonialisme i després el decolonialisme, gira al voltant de si es pot pensar més enllà o fora del marc de la tradició dominant del pensament occidental i intentar explorar d’altres possibilitats intel·lectuals d’aproximar-se a la realitat plural i diversa del nostre món, i veure’n els seus límits. L’anticolonialisme ho farà fonamentalment des de la crítica interna, i amb les seves pròpies eines, del pensament hegemònic a Occident, mentre que el decolonialisme, intentarà pensar fora d’aquest marc, tot i que ho faci, en molts casos, des de les Acadèmies d’Occident. L’anticolonialisme té un enfocament bàsicament polític i econòmic, amb èmfasi en l’emancipació nacional, mentre el decolonialisme incorpora un desafiament a les epistemologies occidentals i al coneixement eurocèntric.
Imprescindiblement la discussió remet a un tema general: la relació entre coneixement, poder i dominació i l’emancipació. Acceptant que l’emancipació és l’objectiu de les teories anticolonials i decolonials, crec que aquestes teories han de conviure, no sempre ho fan, amb diverses contradiccions:
1.- L’emancipació individual, l’alliberament de les subjeccions personals, va lligada sempre a l’emancipació social, col·lectiva. Una és condició de l’altra, i adquireixen el seu ple significat en la seva irresoluble contradicció, irresolubilitat que no és un dèficit, sinó l’expressió d’una realitat consubstancial al nostre ésser en el món i el nostre ésser amb els altres.
2.- L’emancipació és sempre un procés sense final i sense cap situació perdurable. La nostra contingència, tant individual com històrica, canvien constantment el marc en el qual ens plantegem l’emancipació i, per tant, també les nostres respostes i posicions.
3.- Una aproximació historicista dóna compte tant dels èxits aconseguits en l’emancipació social i personal de gran part del gènere humà, sense oblidar que encara avui la diferència entre uns llocs i altres és abismal, com del perfeccionament, si en podem dir així, dels mecanismes d’alienació.
4.- La política ja no és avui una forma de governança, tot i que així ho intentin fer creure els corrents neoliberals, sinó que és ja indestriable de la vida i del propi subjecte, dels nostres cossos i del nostre estar en el món. És allò que alguns han intentar conceptualitzar amb el terme bio-política i que d’altres han remarcat a partir de les polítiques del cos (racialitzat, marcat pel gènere, desubicat -immigrants-, els marginats, etc.). Com ho diu Garcés: «...la emancipación prolifera, estalla, se disemina como una bomba racimo en una multiplicidad de tiempos y de lugares discontinuos e irreductibles»8.
5.- L’espai, com plantejà Foucault, i també d’una altra manera De Sousa, és un element central per a qualsevol projecte emancipador. Ja no és només el temps, la història, qui ens determina, sinó que com diu Foucault: «Estamos en una época en la que el espacio se nos da en la forma de relaciones de emplazamiento»9.
6.-L’educació, amb la seva contradicció consubstancial entre el seu paper de conformador social, en la seva doble accepció de donar forma i de formar per a la conformitat amb l’ordre social establert, i el paper d’obertura a nous mons, a la imaginació, a la creativitat personal, a la capacitat de pensar i de pensar amb els altres, constitueix un dels camps privilegiats per pensar i actuar en favor de l’emancipació, com remarcaran tant l’anticolonialisme, com el decolonialisme.
7.- Hem d’aprendre a moure’ns, a ser, en una realitat complexa en la qual les contradiccions no se superen, sinó que s’hi conviu en una mena de joc sempre canviant i provisional en el qual les certeses també són canviants i provisionals. Estem en un món contradictori, i l’emancipació, millor les emancipacions, només es pensable i factible des d’aquesta realitat. Estem en un món on les retrotopies (Bauman)10 substitueixen les utopies d’un altre temps. És en aquest marc on cal situar el pensament anticolonial i decolonial i les seves respectives propostes.
L’anticolonialisme discuteix la modernitat epistemològica occidental des d’una posició crítica amb la relació que aquesta ha tingut amb el projecte colonial, des de la creació d’una alteritat per afirmar un nosaltres construït (que tan bé va estudiar Said respecte a l’orientalisme)11, la inferiorització dels colonitzats, en quasi bé tots els aspectes, també en la seva capacitat de pensament, el racisme estructural i amb preteses raons científiques, l’exercici de la violència física i simbòlica (Bourdieu)12, etc. Fanon ho deia així: «Esa Europa que nunca ha dejado de hablar del hombre, que nunca ha dejado de proclamar que sólo le preocupaba el hombre, ahora sabemos con qué sufrimientos ha pagado la humanidad cada una de las victorias de su espíritu», i continuava: «Un diálogo permanente consigo mismo, un narcisismo cada vez más obsceno, no han dejado de preparar el terreno a un cuasidelirio, donde el trabajo cerebral se convierte en un sufrimiento, donde las realidades no son ya las del hombre vivo, que trabaja y se fabrica a sí mismo, sino palabras, diversos conjuntos de palabras, las tensiones surgidas de los significados contenidos en las palabras»13. Els seus focus principals seran el colonialisme i el racisme14 i com aquests han determinat i determinen una determinada concepció del món. Les seves arrels es troben en les obres de Said, Fanon, Aimé Césaire o Amilcar Cabral. Es basa en la resistència i recuperació cultural en les lluites d’alliberament i té un enfocament polític i econòmic, amb èmfasi en l’emancipació nacional. Beu de fonts com el marxisme, l’humanisme o el psicoanàlisi.
Un bon resum de les pretensions i mancances de l’anticolonialisme en el camp epistemològic seria aquest: «...el anticolonialismo tiene una ruptura teórico-epistemológica con el pensamiento marxista, al igual que con el indigenismo y las izquierdas mestizas. Su objetivo es el de explicar la historia y la política desde los procesos de liberación ideológica y disputa por el poder del mismo colonizado como su propio sujeto frente al proyecto de Estado moderno...»15. Les paraules de Fanon ens serveixen per demarcar l’anticolonialisme del decolonialisme: «Mi vida no debe consagrar-se a hacer el balance de los valores negros. No hay Mundo blanco, no hay ética blanca, ni tampoco inteligencia blanca. Hay en una y otra parte del mundo hombres que buscan».16
Per concloure aquest apartat farem servir paraules alienes: «Su sujeto no es abstracto, sino histórico, y enfrenta las estructuras de poder desde su condición de colonizado. Pero, al mismo tiempo, estos sujetos, mediante su estrategia de autodenominación étnica-racial y lucha por un proyecto de autogobierno, buscan su liberación»17.
El decolonialisme no es limita a criticar la raó occidental, que també ho fa, sinó que vol deixar-la de banda i construir una alternativa des de l’experiència, les tradicions i els sabers dels pobles colonitzats per tal de construir una epistemologia pròpia d’aquests pobles, fora del marc del pensament occidental. Rebutja de ple la modernitat com a projecte imposat per la colonització i intenta sostenir cosmologies alternatives a l’Occidental. Un dels seus màxims representants, Walter D. Mignolo, resumeix així els principis que hi ha al darrera: «...four general philosophical principles. 1Proportionality-Solidarity. 2 Complementarity. 3 Reciprocity. 4 Correspondence.»18 i discuteix també la pretesa universalitat del pensament occidental per substituir-la per un localisme cosmopolita: «Decoloniallocalism-therefore-is global, or, if you wish, cosmopolitical. Thus we arrive at the paradoxical conclusion that if cosmopolitanism is to be preserved in humanity's goals toward the future, it should be in the form of "cosmopolitan localism" -an oxymoron, no doubt, but the Kantian project of one localism becoming the universal is untenable today. Cosmopolitan localism (which is decolonially critical cosmopolitanism) is another expression for pluriversality as a global project».19 El decolonialisme contemporani està representat fonamentalment per Walter D. Mignolo, Aníbal Quijano i María Lugones. Es tracta de deconstruir les categories occidentals: racionalitat, cientifisme, desenvolupament, progrés, universalisme etnocèntric i antropocèntric, individualisme, objectivitat, neutralitat, per construir allò que anomenen cosmologies o epistemologies del Sud Global, sotmeses encara a l’hegemonia de les institucions occidentals del saber i al tecno-colonialisme. És una crítica radical a les estructures de pensament i poder que persisteixen després de les independències formals. Les seves fonts són allò que anomenen epistemologies indígenes, la crítica postestructuralista i la teoria de la colonialitat, centrats en la recuperació de sabers indígenes i afrodescendents. A més a més, na María Lugones hi introdueix una peerspectiva crítica des de la visió de gènere: «Se parte de la idea de que la lógica categorial dicotómica y jerárquica es central para el pensamiento capitalista y colonial moderno sobre raza, género y sexualidad, y de que los colonizados fueron definidos desde el primer momento de la colonización como no-humanos, cuya animalidad les impedía ser vistos como hombres y mujeres, aun considerando a las mujeres blancas como no-hombres...La crítica del universalismo feminista hecha por mujeres contemporáneas de color y del tercer mundo se centra en la idea de que la intersección entre raza, clase y sexualidad y género va más allá de las categorías de la modernidad».20
Tant el decolonialisme, com l’anticolonialisme, necessiten crear un subjecte identitari que uneixi al màxim de persones per lluitar contra el colonialisme i les seves conseqüències, però cal tenir en compte el risc de reduir la complexitat, la pluralitat i el caràcter canviant de la identitat o identitats, tant més quan aquestes identitats són, en molts casos, deutores de concepcions colonials. Appiah ens avisa: «Gran parte del peligro relativo a las identidades tiene que ver con el modo en que estas —la religión, la nación, la raza, la clase y la cultura— nos dividen y nos enfrentan. Pueden erigirse en enemigas de la solidaridad humana o en causa de guerra, como jinetes de toda suerte de apocalipsis, desde el apartheid hasta el genocidio. Aun con ello, estos errores son también centrales para el modo en el que hoy nos unen las identidades. Debemos reformarlas porque, en su mejor expresión, permiten que los grupos, pequeños y grandes, colaboren. Son las mentiras que nos unen...las identidades acarrean una serie de etiquetas e ideas sobre por qué y a quiénes deberían aplicarse; en segundo lugar, nuestra identidad moldea las propias ideas sobre cómo hay que comportarse y, en tercer lugar, afecta a la forma en la que alguien será tratado por los demás. Por último, todas estas dimensiones de la identidad pueden ponerse en cuestión, quedar siempre abiertas a disputa; quiénes están dentro, cómo son, cómo deben comportarse y ser tratados».21 Quan la identitat, les identitats, estan en procés de deconstrucció podem fer-ne una bandera i tancar-nos en elles, siguin aquestes les que siguin? Com oblidar que la identitat, les identitats, són plurals, diverses i canviants?
3. La colonització i el colonialisme com a eix vertebrador del pensament i de l’anàlisi de la realitat
Comencem amb paraules alienes: «...la concepción de una superioridad blanca europea frente a lo primitivo y exótico no-Occidental persiste en la cultura contemporánea con sus dispositivos discursivos; y tiene su origen en el proyecto imperialista moderno».22
En allò que coincideixen tant l’anticolonialisme, com el decolonialisme, com no podia ser d’una altra manera, és en la denúncia de les dinàmiques de poder, explotació i opressió derivades del colonialisme, tant en termes polítics, com econòmics, socials i culturals. Tant l’anticolonialisme, com el decolonialisme, busquen l’alliberament dels pobles colonitzats i l’empoderament dels seus habitants, promovent formes d’autonomia i autogovern. Tots dos moviments donen valor a les cultures, llengües i formes de coneixement pròpies dels pobles afectats pel colonialisme, rebutjant, com hem vist, la imposició de valors occidentals com si fossin universals i neutrals. Ambdós posen l’accent en el protagonisme dels antics colonitzats, ja sigui com a agents actius de lluita (anticolonialisme) o com a portadors de visions alternatives de món (decolonialisme).
La discussió que cal introduir aquí és si el colonialisme, i les seves persistents conseqüències, pot ser l’eix vertebrador principal per a l’anàlisi de les societats contemporànies o és només un eix més, important això sí, per a aquesta anàlisi, eix indissociablement interrelacionat amb molts altres eixos, amb els qual inevitablement intersecciona23, de forma diversa i complexa, a tots els nivells. Ambdues corrents de pensament, situen aquest eix com a fonamental en les seves anàlisis, i no només per explicar les societats ex-colonitzades, sinó també les societats antigament colonitzadores, perquè la colonització ha configurat tant a les societats colonitzades i el seu posterior desenvolupament, com a les societats que van exercir el paper de colonitzadores, i les respectives formes de pensament. La colonització afecta a uns i altres. Ho explica així el conegut decolonialista Aníbal Quijano: «...in spite of the fact that political colonialism has been eliminated, the relationship between the European also called ‘Western’ culture, and the others, continues to be one of colonial domination. It is not only a matter of the subordination of the other cultures to the European, in an external relation; we have also to do with a colonization of the other cultures, albeit in differing intensities and depths. This relationship consists, in the first place, of a colonization of the imagination of the dominated; that is, it acts in the interior of that imagination, in a sense, it is a part of it...The repression fell, above all, over the modes of knowing, of producing knowledge, of producing perspectives, images and systems of images, symbols, modes of signification, over the resources, patterns, and instruments of formalized and objectivised expression, intellectual or visual ».24 En canvi, no està tan clar que l’anticolonialisme situï en la mateixa posició central aquesta visió, perquè sense negar els efectes de la colonització, en tots els camps, i la necessitat de continuar combatent-la, està més obert a una visió més general del món de la qual la cita anterior de Fanon n’és una bona mostra. L’anticolonialisme no nega el classisme, ni el sexisme, i altres eixos de demarcació social, però intenta explicar com aquest tipus de relacions de poder es van articular a les colònies al voltant del racisme i la inferiorització cultural, però no pretén pas limitar-se a considerar el colonialisme com a element omnicomprensiu. Òbviament, per als colonitzats i els seus descendents, la colonització continua sent un fet cabdal i, en canvi, a Occident hi ha qui intenta convertir-ho en un fet del passat, amb un interès més historiogràfic que no pas actual. Recordem, com a exemple, l’enrenou que va provocar un documental de TV3 sobre el passat esclavista de Catalunya, que molts voldrien oblidar.25
La discussió sobre aquest aspecte del qual estem parlant remet a d’altres aspectes interessants:
La tensió entre universalisme i particularisme/localisme: com combatre el pretès universalisme del pensament occidental, que ha intentat imposar una història única que subordinava els desenvolupaments aliens al seu, i com construir des del localisme o particularisme una visió omniabastadora per comprendre el nostre món, és una tasca complexa i que potser va contra els propis pressupòsits d’aquests corrents, especialment del decolonialisme. Així mateix cal defugir la història única que imposa el relat occidental i veure, com diu Chimamanda Ngozi Adichie, que: «És impossible parlar d’una història única sense parlar de poder. Hi ha una paraula, una paraula igbo, que em ve al cap cada cop que penso en les estructures del poder que hi ha al món: «nkali». És una paraula que podríem traduir més o menys com «ser més gran que un altre». Igual que els nostres mons econòmics i polítics, les històries també es defineixen pel principi de «nkali»: com s’expliquen, qui les explica, quan s’expliquen, quantes històries s’expliquen... Tot depèn del poder, en realitat. El poder és l’habilitat no només d’explicar la història d’una altra persona, sinó de fer-la la història definitiva d’aquella persona».26 L’universalisme occidentalocèntric i androcèntric ha estat criticat seriosament pels corrents de pensament postmoderns i crítics, inclòs el feminisme, des de dins mateix, però l’anticolonialisme s’agafarà a aquestes crítiques per introduir la visió dels ex-colonitzats i aprofundir en com el racisme i les seves estructures de poder continuen operant, mentre el decolonialisme sembla voler-se situar fora d’aquest marc i bastir una cosmovisió alternativa i diferent, des d’unes altres bases. Ho diu així Vallega: «I understand the concept of a Western tradition to be held in place by the configuration and perpetuation of modern subjective rationalism and its economic and epistemic projects of domination..., the issue for a thinking from radical exteriority is not simply the undoing of or resistance against the Western monolithic tradition but the critical reconfiguration of the spaces that sustain the myth of that monolithic, appropriative tradition. As a distinct example of this radical hermeneutic task, one may think of the need for a recovery of the history of modern philosophy in light of its radical periphery».27
La diferència sobre la centralitat de la política, l’Estat-nació i l’economia, o la creació d’epistemologies alternatives, ben observable entre l’anticolonialisme i el decolonialisme, respectivament. N’hi ha prou amb la descolonització política i econòmica, que tampoc s’ha produït ralment, per superar el colonialisme i les seves conseqüències? Fonamentar epistemologies alternatives a les occidentals ajuda a aconseguir el deslliurament dels pobles abans colonitzats i dels seus descendents? Com es lliguen les cosmovisions diferents amb les lluites anticolonials existents? L’anticolonialisme, producte d’una època determinada, va centrar la lluita en l’assoliment de la independència política i la creació d’Estats-nació propis que permetessin el desenvolupament econòmic de les noves nacions. Per a això, va adoptar dos productes clarament occidentals: l’Estat-nació, sobre bases territorials creades pels colonitzadors, i la imposició d’una idea de nació que pretén eliminar les diferències de tota mena existents en els nous Estats, provocant en molts casos guerres civils molt cruentes, i una concepció del desenvolupament clarament economicista i lligada al marc neoliberal de les metròpolis, que a més no van permetre, ni permeten, una via diferent i més comunitària i independent dels mercats globals. El decolonialisme, en canvi, centra els seus esforços, producte d’una altra època, la de la globalització, en pretendre crear una independència epistemològica de la raó occidental i la valoració de les tradicions i costums ancestrals per tal de construir una via de pensament propi que aconsegueixi l’alliberament mental dels pobles colonitzats, com a pas previ i necessari per assolir una independència total. Per aconseguir aquesta decolonització del pensament cal, a més a més, enfrontar-se amb l’Acadèmia global clarament dominada per allò que anomenem Occidental: «Unequal social relations powerfully condition who produces knowledge; whose and what knowledges are valued, privileged, and subordinated; in what languages knowledge today is principally produced; who has voice and does not have voice; who publishes and what is published; and who does not publish and what is not published».28 Podem considerar que l’Estat-nació és encara útil per a l’alliberament de les persones o cal anar pensant en noves formes d’organització política? Es pot construir una raó decolonial prescindint de gran part del desenvolupament de la història del pensament, s’hagi donat on sigui que ho hagi fet?
L’anticolonialisme pot estar massa centrat en el projecte de l’Estat-nació, en fase de superació en el neoliberalisme globalitzat imperant; el decolonialisme pot ser percebut com a excessivament teòric o desconnectat dels moviments polítics actuals i massa centrat en la recuperació de tradicions i costums que, en molts casos, presenten problemes tan greus com el colonialisme. Com encarar des de l’anticolonialisme o el decolonialisme una realitat força diferent a l’existent segles abans? L’anticolonialisme ho fa continuant amb la lluita anticolonial per alliberar políticament i econòmica les antigues colònies, i les encara existents; el decolonialisme pretén posar en dubte les bases racionals de la modernitat occidental que és la que ha portat a la globalització jerarquitzada actual amb la recuperació de les tradicions i costums seculars, moltes vegades passant de puntetes per la problemàtica que presenten moltes elles de manca de respecte als drets i llibertats individuals -de la mateixa manera que el neoliberalisme ignora els drets i les llibertats col·lectives- i els biaixos de gènere i culturals presents en les societats tradicionals. També cal combatre determinats mites gens neutrals: «Un dels mites duradors de l’era post-soviètica és que no hi ha possibilitat d’un futur post-capitalista. Aquest mite ens va arribar des del si de la classe intel·lectual triomfalista nord-americana, la sensibilitat del qual davant de “la fi de la història” va contribuir a reforçar l’ortodòxia en camps com l’economia i la teoria política, impedint debats oberts sobre el post-capitalisme».29
Un aspecte en el qual es diferencien, tant l’anticolonialisme, com el decolonialisme, del corrent predominant en el pensament occidental, el neoliberalisme, és en la crítica a l’individualisme que l’impregna. Tant un corrent com l’altre reivindiquen el llegat comunitari, sigui per configurar el subjecte revolucionari anticolonial, sigui per valorar-lo com una forma diferent de viure, alternativa a l’individualisme consubstancial al pensament hegemònic occidental, reforçat per un sistema, el capitalista, fonamentat en la concepció individual de l’ésser humà, deixant de banda el zoon politikon d’Aristòtil. El comunitarisme, un valor i forma d’estar en el món, es constitueix així com una forma de discutir els pressupòsits de la raó occidental predominant i de recuperar d’altres formes de relacionar-se amb els altres, i amb la natura en general, i també en una manera de trencar amb una de les tantes dicotomies binàries sobre les quals s’ha bastit una determinada forma de pensament, siguin aquestes dicotomies la de subjecte/objecte, humà/natura, individu/societat, home/dona, natura/cultura, raó/irracionalitat, blanc/negre, etc. L’anticolonialisme parteix d’un subjecte històric concret i situat: el lluitador/a anticolonial, en canvi el decolonialisme ho fa des d’un subjecte abstracte que fa del comunitarisme un dels seus signes de distinció: «La comunidad en abstracto es una idea colocada por el decolonialismo en un estatus ético-moral, epistemológico y hasta ontológico superior al pensamiento de autores catalogados como occidentales y modernos».30 Pensar el comunitarisme com una distinció entre el món occidental i el sud global, a part d’ignorar la tradició comunitarista europea o occidental, és, en certa manera, una forma de caure en la trampa del pensament occidental hegemònic, que ha intentat esborrar les traces històriques del comunitarisme occidental i, sobretot, fer impensable qualsevol projecte de futur basat en ell. Ho explicava na Marina Garcés: «El ser humano es algo más que un ser social, su condición es relacional en un sentido que va mucho más allá de lo circunstancial: el ser humano no puede decir yo sin que resuene, al mismo tiempo, un nosotros. Nuestra historia moderna se ha construido sobre la negación de este principio tan simple».31
Tant l’anticolonialisme, com el decolonialisme, posen al tauler no només el trencament espacial entre colonitzadors i colonitzats, sinó també una pretesa història única, la occidental, en la qual es considera subalternes totes les altres històries, també en el camp del pensament. Així mateix, es posa en dubte un pressupòsit com el del temps comú perquè, malgrat la globalització, la diversitat cultural fa que diferents societats visquin en moments històrics diferents, i fins i tot amb concepcions i formes de viure el temps desiguals. La pretensió seria construir una història o històries diferents des de: «The lives, histories, experiences, and articulate senses of being that have been dismissed by Western modern philosophy with its Eurocentric prejudice must become possible sites for the origination of thought».32
Certament la crítica anticolonial i el decolonialisme han contribuït almenys a posar en dubte certs pressupòsits hegemònics del pensament occidental i a enriquir la visió del món, coses ambdues necessàries, però és més dubtable, ja ho analitzarem més endavant, que hagin construït una alternativa a aquest.
4. Diferències principals entre l’anticolonialisme i el decolonialisme
Desbrossades les principals idees de l’anticolonialisme i el decolonialisme, convé explicar sintèticament les seves principals diferències, per tal d’aclarir una mica més els seus divergents enfocaments.
Diferències principals:
Aspecte | Anticolonialisme | Decolonialisme |
Focus principal | Independència política, territorial i econòmica | Alliberament cultural i epistemològic |
Moment històric | Durant el període colonial i lles lluites per la independència | Postcolonial, després de la independència |
Estratègia | Lluita directa contra el poder colonial | Crítica a les estructures mentals colonials persistents |
Actors principals | Moviments polítics i nacionalistes | Intel·lectuals, moviments socials i indigenistes |
Enfocament | Més pràctic i polític | Més teòric i cultural |
Eixos d’acció | Es centra en l’acció directa contra el colonialisme, sovint a través de guerres d’independència o moviments nacionalistes | S’enfoca en la descolonització del pensament, la revisió dels discursos històrics i l’eliminació de pràctiques colonials en institucions com l’educació i la ciència |
Objectiu a llarg termini | L’emancipació política mitjançant la independència dels Estats | Canvi de les relacions globals de poder, incloent la crítica a l’eurocentrisme i al sistema modern-colonial |
Protagonistes | Es fixa en els moviments anticolonials i la lluita contra la persistència de les condicions colonials d’explotació i domini | La seva base és l’alteritat, entesa com la capacitat de reconèixer a l’altre des de la seva diferència, i la diversitat cultural. El comunitarisme ancestral és reivindica com a forma pròpia de governança |
Dominació | El problema bàsic del colonialisme és la dominació imposada pel sistema capitalista, del qual n´és un component fonamental | El problema de la dominació de les societat colonitzades, fins i tot després de la independència formal, és troba en la producció del coneixement |
Subjecte | Pensa en un subjecte històric que s’enfronta a les estructures de poder dominants des de la seva condició de colonitzat per aconseguir el seu alliberament | És un subjecte establert des d’un nivell abstracte-trascendental-ontològic i universalista des de la particularitat. Els indígenes, afrodescendents i d’altres ètnies són descendents i continuadors d’uns models de cultura y civilització que han sobreviscut mitjançant la transmisió del coneixement i la tradició oral |
La comparació és una mica extemporània, perquè els dos corrents de pensament que analitzem pertanyen bàsicament a dos moments històrics força diferents. L’anticolonialisme correspon al període de la descolonització de la major part dels Estats africans i asiàtics, entre d’altres, i a les lluites lligades a aquest fet. En canvi, el decolonialisme sorgeix a finals del segle XX i principis del nostre segle en un context històric força diferent, el de la globalització. Segurament no és desenraonat afirmar que un no hauria pogut existir sense que es dones prèviament l’altre i, per tant, malgrat les diferències, cal entendre’ls com a interrelacionats entre ells, tot i que prioritzin, atenent al context històric, objectius força diferents. No és el mateix estar lluitant per l’alliberament de les cadenes colonials explícites, l’ocupació i el domini directe, que fer-ho contra les noves formes de dominació neocolonials que només en determinades ocasions inclouen l’ocupació i l’agressió directa, tot i que també n’hi ha exemples com el de Palestina, per citar-ne el més sagnant. De totes maneres, la taula ajuda a entendre a cop d’ull les diferències entre els dos corrents.
5. L’anticolonialisme o el decolonialisme han creat un pensament diferent o alternatiu l’hegemònic al món occidental?
L’anticolonialisme emprarà els corrents crítics del mateix pensament occidental per tal d’aprofundir en les seves contradiccions i combatre uns pressupòsits que han servit de manera funcional a la imposició del sistema colonial, a una visió jerarquitzada i racialitzada del món, que justificaven la dominació colonial en profit de les potències imperialistes. Per això, l’anticolonialisme no dubtarà en emprar corrents de pensament occidental com el marxisme -Senghor o Cabral...33-, la psicoanàlisi -penseu en Fanon, per exemple-, la historiografia crítica -Said-, el pensament postmodern -Foucault, Laclau, Mouffe, etc.- per tal de denunciar el colonialisme. Es tracta de construir, des d’un pensament crític, una anàlisi i una forma de pensar diferent, no pas construir un sistema de pensament, una cosmovisió alternativa, de fer present en el marc del pensament occidental dominant la crítica a la colonització i els seus efectes. El pensament anticolonial ha buscat col·locar la realitat de la colonització i els seus efectes persistents fins avui mateix, tant en les societats antigament colonitzades, com en les metròpolis colonitzadores, en el centre de la discussió del món contemporani i la seva realitat geopolítica i cultural, fet que les migracions actuals, i el conseqüent augment del multiculturalisme en la majoria de societats, fa encara més imprescindible que mai. No es pot pas oblidar que l’ús de la raó és una facultat humana, no pas només dels humans occidentals, sinó de tots, i que la història del pensament no-occidental és tant o més rica que aquest, malgrat la ignorància i el menysteniment que sempre ha patit degut a l’etnocentrisme. Una altra cosa és que la raó occidental dominant n’hagi fet una lectura interessada i l’hagi convertit en una raó instrumental i utilitària per a construir una molt determinada visió del món completament funcional al sistema polític, econòmic, social i cultural preponderant, i justificadora del domini d’uns éssers humans per uns altres, de la qual el colonialisme i el neocolonialisme en són una de les seves expressions, no pas l’única.
El decolonialisme, en canvi, més o menys completada la descolonització política del món, diu que és precisament la permanència de l’hegemonia, també del pensament, occidental, les que impedeixen una real descolonització; es plantejarà que no hi ha alliberament real possible sense trencar amb la modernitat occidental i construir sota nous pressupòsits que sorgeixin de la pròpia tradició i cultura dels pobles colonitzats. Es tracta de discutir d’arrel el tres grans tòtems del pensament occidental: l’individualisme, la racionalitat instrumental i l’abandonament de la vida pública, segons la caracterització de Taylor34, i construir cosmovisions i epistemologies alternatives, no només de donar un sentit diferent a les hegemòniques. Ho resumeix així Iván Trujillo: «...el enfoque decolonial busca hacer visible lo que llama “‘conocimientos ‘otros’” fuera de toda reivindicación fundamentalista o esencialista de la autenticidad cultural. La “‘otredad epistémica’” es ubicada entonces allí donde se produce la intersección entre lo tradicional y lo moderno. Se trata de formas de conocimiento intersticiales de las que se dice que mantienen una complicidad subversiva con el sistema. Estas operan un tipo de resistencia semiótica que permite resignificar, a partir de la racionalidad post-eurocéntrica de las subjetividades subalternas, las formas hegemónicas de conocimiento.... Tiene lugar así una crítica implícita de la modernidad a partir de experiencias geopolíticas y las memorias de la colonialidad...buscando evitar repetir la visión universalista y eurocéntrica del punto cero, de la neutralidad y de la objetividad, se reconoce la necesidad de una corpo-política del conocimiento»35.
Una contradicció, ja assenyalada, entre els dos corrents, és la referent a la centralitat que cadascuna atribueix al colonialisme i als seus derivats, com el racisme, la xenofòbia, les jerarquies culturals, etc. en la seva anàlisi transformador de la realitat social. L’anticolonialisme situa aquest element com un més, tot i que important, amb la resta de factors: classe, gènere, cultura, ètnia, divisions geopolítiques i econòmiques, etc. interrelacionats entre ells i necessaris per entendre la complexitat de vivències i realitats existents. El decolonialisme el considera el seu element central des del qual és necessari enfrontar tota la resta de factors. És el seu tema explicatiu per excel·lència i centra tot el seu discurs en la contraposició entre la raó occidental i les epistemologies indígenes i dels seus descendents. Ja el 1977 Enrique Dussel posava les bases de la crítica radical a la filosofia occidental que desenvoluparan després els pensadors decolonials: «La filosofía progresista en el centro, cuando es simplemente repetida en la periferia (y no pensamos ya en la fenomenología o el existencialismo, ni siquiera en el funcionalismo o la teoría crítica, en la ciencia que se torna cientificista, sino igualmente en el marxismo que no redefine sus principios desde la dependencia) se torna ideología encubridora. La ontología y la crítica parcial (como la que piensa que la ciencia no puede ser ideología, sea por sus supuestos o sea por el proyecto real, inconfesado) Son así los fundamentos ideológicos últimos de la ideología imperialista»36.
Com ja hem dit, sembla clar que sí que s’ha aconseguit situar com un element important del pensament contemporani el tema de la colonització i els seus efectes a llarg termini com, per exemple, la jerarquització epistemològica i cultural, l’etnocentrisme, el racisme institucionalitzat37, els moviments antiimmigració, el patiment diferencial de gènere, etc. Avui no és pot pensar, encara que es faci contínuament, sense tenir en compte els efectes passats i presents de la colonització i el neocolonialisme. En canvi, l’intent de crear una alternativa a la raó occidental dominant ha quedat en una crítica, fonamentada, a aquesta raó, però no pas en una alternativa real perquè la raó és una eina de totes les cultures i és una realitat prenyada d’hibridació des de sempre. Una cosa és criticar un determinat rumb de la raó occidental i una altra fonamentar el pensament en un passat o un present mitificats, que reprodueixen el pitjor de la raó occidental: la subordinació i el tancament en preteses identitats grupals basades en mites, costums i creences irracionals que només provoquen autoidentificacions que ignoren la complexitat, variabilitat i interseccionalitat de qualsevol identificació. El decolonialisme, en aquest sentit, no només no aconsegueix bastir una alternativa, sinó que es col·loca ell mateix en una posició de subordinació i complementarietat que fa el joc a la raó occidental que pretén combatre. La introducció a les acadèmies occidentals dels estudis subalterns o ètnics no fa més que refermar això que hem dit. En el fons sembla que es tracta més d’una lluita per la demarcació acadèmica que no pas una lluita que vagi a l’arrel del problema existent: la jerarquització i el domini del pensament dominant que, no es pot oblidar, respon a unes bases materials, no és qüestió només de lluites filosòfiques i culturals. Tant més quan molts dels pensadors decolonials són clarament deutors del pensament occidental, com Foucault i Derrida, per posar només dos exemples. Cal observar també que: «...la geopolítica del conocimiento a partir de una división geográfica entre norte y sur, oriente y occidente, se corre el riego de un determinismo y un reduccionismo geográfico, en la medida en que la generación de saberes y conocimientos, al igual que las relaciones de dominación, no sigue una lógica de segmentación espacial, por más que a menudo esa sea la forma en que se hacen evidentes dichas relaciones. Existen sin embargo, relaciones de dominación en el interior del propio Occidente o al interior de los países del sur, algunas de las cuales estas últimas, no son atribuibles a la intervención hegemónica de las elites del centro, aunque puedan llegar a estar articuladas»38.
És obvi que aquest apartat necessitaria més aprofundiment, però l’espai disponible mana, i ens limitarem a fer-nos nostres aquestes paraules: «Tanto la utopía de la pureza y de la autenticidad como el relativismo que cuestiona la universalidad de la razón y el desencanto con la artificialidad y decadencia del capitalismo, de la industrialización, del anonimato e individualismo de la vida moderna están lejos de ser “epistemologías otras”. Todo esto nació en el corazón de Europa»39.
6. Conclusió
En una societat en la qual el pensament i el coneixement, i també les acadèmies, s’han convertit en una mercaderia més, sotmesa a les lleis del mercat intel·lectual, cada vegada és més difícil destriar el gra de la palla. És a dir, és difícil saber que tenen de nou les preteses innovacions en aquest camp i, sobretot, quina aportació fan a una millor comprensió de món.
Indubtablement ambdues corrents analitzades posen l’èmfasi, encara que sigui de forma molt diferent, en la pervivència de les conseqüències de la colonització i la necessitat d’acarar qualsevulla anàlisi actual tenint-les en compte, cosa que és imprescindible. Es tracta de no oblidar, de fer present, que fou el colonialisme, i com aquest té encara conseqüències actuals i per a la construcció del futur, malgrat alguns el pretenguin reduir a un fet històric del passat40. Però, extreure’n d’això una conseqüència totalitzadora que pretengui substituir tot el coneixement anterior, per molt que el fins ara preponderant hagi, i estigui, marcat per un etnocentrisme -eurocentrisme- jerarquitzador que deixava fora gran part dels pensaments d’altres llocs és anar massa lluny. Potser es tractaria de construir una raó universal, tenint en compte les aportacions de tothom, de totes les cultures, abandonant la concepció instrumental, cientifista, individualista i pretesament objectiva i universal que ha emprés el pensament occidental.
Cal fer entrar en diàleg ambdós corrents amb l’objectiu d’enriquir el pensament crític, no pas crear noves trinxeres, per tal d’integrar les seves aportacions a tots els àmbits del pensament i influir en la pràctica dels moviments socials contemporanis. En aquest sentit, de l’estudi del anticolonialisme i el decolonialisme, hom extreu dues constatacions:
1.- El fet colonial i les seves conseqüències, que arriben fins avui mateix, no pot ser considerat un fet del passat, sinó que continua tenint una potència crítica ben actual i necessària per entendre el present i, sobretot, per construir un futur diferent. Sense entendre això i replantejar d’arrel les bases del pensament occidental hegemònic fins avui, ens oblidem o menystenim un fet cabdal de la història.
2.- Tant l’anticolonialisme, com el decolonialisme -tot i que aquest darrer amb un objectiu central que entenem erroni-, han contribuït, i contribueixen, a obrir noves vies d’anàlisi i coneixement que trenquen amb l’etnocentrisme occidental dominant i fan present la possibilitat de trencar marcs preestablerts que han de ser obligatòriament sotmesos a la crítica i repensats profundament, tant, almenys, com aquests propis corrents que massa vegades semblen tancar-se en ells mateixos.
Les paraules de Felwine Sarr, que copiaré a continuació, resumeixen millor que ho faria jo per on hauria d’anar qualsevol proposta: «Deconstruir la razón colonial (etnológica) pasa por una crítica radical de los discursos producidos, de sus marcos teóricos, de sus cimientos ideológicos y de la lógica que ha servido para “patologizar“ a los africanos y para dominarlos. El saber sobre el otro a partir del saber del otro reduce el sujeto, que es (se convierte en) el otro del otro. Se trata de cuestionar la universalidad del saber social producido a partir de las sociedades occidentales para así restaurar la fecundidad de las ciencias humanas y sociales africanas. Esta apropiación del discurso sobre sí mismo exige ser crítico tanto con el saber de Occidente sobre África como con los discursos que los africanos mantienen sobre su historia y su cultura, en la medida en que encuentran sus justificaciones en el mismo aparato teórico de Occidente que ha encerrado a África en la barbarie, el primitivismo, el salvajismo, la oralidad, el paganismo»41.
Em sembla que de la mateixa manera que cal deconstruir la raó decolonial, també cal criticar determinades alternatives que, pretenent abandonar l’anomenada raó occidental, l’únic que fan és reforçar-la en tancar-se en postures que contribueixen a inferioritzar el coneixement dels altres llocs del món i recórrer a plantejaments més fonamentats en preteses tradicions, costums i mites que ja no tenen vigència, i que, en molts casos, no són acceptables des de plantejaments humanistes actuals i des d’una idea de la llibertat, personal i col·lectiva, oberta. Una cosa és la reivindicació de la pròpia tradició cultural i fer-la present en la globalitat de l’experiència humana, i una altra ignorar que totes les cultures són i han estat híbrides, producte del mestissatge, i que és això precisament allò què constitueix la seva principal riquesa. La reivindicació identitària, com la negritud o l’indigenisme, poden ser eines útils per a la lluita, però, quan es tanquen en elles mateixes, obliden que no hi ha identitats fixes i permanents i que dins de cada pretesa identitat comú, sempre s’hi pot trobar contradiccions i camises de força contràries a la diversitat i el canvi. Ser negre, com ser indígena, àrab, asiàtic o blanc, són categories travessades de problemàtiques existencials i que no donen compte complet de les experiències personals i col·lectives dels humans.
Francesc Pomés i Martorell
Barcelona, 26 de gener de 2025
7. Citacions i bibliografia
1.- Burbank, J., i Cooper, F. (2010). Empires in World History: Power and the Politics of Difference. Princeton University Press. https://doi.org/10.2307/j.ctv1g248v9 (Consultat: 13/12/224). Ofereix un enfocament comparatiu sobre els imperis i els seus processos de dissolució al llarg de la història.
Chamberlain, M.E. (1999). Decolonization: The Fall of the European Empires.Ed. Wiley-Blackwell, Hoboken (New Jersey). ISBN: 978-0-631-21602-5. És una breu aproximació, centrda en el període posterior a la segona guerra mundial, i especialment en l’Àfrica, suficient per sirtuar-se si no es coneix el tema.
Fontana, Josep (2021)). Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. Ed. Pasado y presente S.L. 13ª edició. ISBN: 9788494100871 Tot i que és una història general, tracta força extensament el procés de descolonització produït després de la II Guerra Mundial.
2.- Segons les NN.UU. Encara queden 17 territoris colonitzats. Veure: https://www.un.org/dppa/decolonization/es/nsgt (Consultat: 18/12/2014). A part hauríem de discutir seriosament com el fret d’autodeterminació és aplicat dintre dels Estats-nació existents arreu del món. Els catalans en sabem alguna cosa al respecte.
3.- Entenem per neocolonialisme a la forma que presenta la colonització des de mitjans del segle XX i fins avui,i que consisteix en conjuminar la independència política amb la dominació sobre gran part del món amb formes indirectes de poder, mitjançant el domini polític, econòmic i cultural d’uns pobles sobre altres. S’ha de dir que quan aquesta dominació indirecta fracassa, els imperis no han dubtat, no dubten, a emprar la força militar, com en temps anteriors, per mantenir el seu poder.
4. De fet els nous Estats ja van nàixer llastats per la colonització: «Reflexionando sobre los cincuenta años de la independencia, Ousmane Sy exponía una de las claves generalmente olvidadas de esta historia: los nuevos estados habían caído en la trampa de aceptar la voluntad colonial de constituirse sobre territorios «concebidos y diseñados en su origen para servir a los designios del colonizador». El proyecto político dominante en estos cincuenta años ’ha sido la construcción de una nacionalidad única y homogénea sobre un territorio ocupado por comunidades caracterizadas por su gran diversidad humana y lingüística’». Veure Fontana (2021), pàg 412.
5.- Hegel, G.W.F. (1968). Filosofia del Derecho. Ed. Claridad, S.A. Buenos Aires. Es pot trobar a: https://upcndigital.org/~ciper/biblioteca/Filosofia%20moderna/Hegel%20-%20Filosofia%20del%20Derecho.pdf (Consultat: 19/12/2024)
6.- Berardi, Franco (2003): "Fragmento". A Franco Berardi: La fábrica de la infelicidad. Traficantes de sueños, 2003. p. 29-57. ISBN 9788493298241
7.- Berardi, Franco (2003). Ibídem
8.- Garcés, Marina (2020). El contratiempo de la emancipación. A Medialab Prado, 5 de març de 2020: https://www.medialab-matadero.es/sites/default/files/multimedia/documentos/2020-03/el%20contratiempo%20de%20la%20emancipacio%CC%81n%20Marina%20Garc%C3%A9s.pdf (Consultat: 20/12/2024)
9._ Foucault, Michel (1967). "27. Espacios diferentes". En: Estética, ética y hermenéutica: Obras esenciales, Volumen III. Barcelona : Paidós, 1999. p. 431-441. ISBN 8449307112.
10.- Certs aspectes del decolonialisme fan pensar directament en retrotopies. Veure: Bauman, Zygmunt (2017). Retrotopia. Ed. Arcàdia, Barcelona. ISBN: 978-84-946163-5-8
11.- Said, Edward. W.(2003). Orientalismo. Ed. DeBolsillo. ISBN: 8497597672
12.- Bourdieu Pierre (1977). Sur le pouvoir symbolique. Annales. Economies, sociétés, civilisations. 32ᵉ année, N. 3. pàgs: 405 411; doi: https://doi.org/10.3406/ahess.1977.293828 (Consultat: 20/12/2024)
13.- Fanon, Frantz (1963). Los condenados de la tierra. FCE, México. ISBN 968-16-0971-9 (Pàgs. 234 i 236).
14.- Un concepte clau per entendre el racisme és el de pigmentocràcia: «La pigmentocrácia entendida como la jerarquización y estratificación de la población conquistada mediante criterios de superioridad biológica, dérmica y rasgos físicos e incluso culturales». Telles, E. y Martínez-Casas, R. (2019). Pigmentocracias. Color, etnicidad y raza en América Latina. Fondo de Cultura Económica. ISBN: 9786071662910
15.- Ávila-Rojas, Odín (2021). ¿Anti o decolonialismo en América Latina? Un debate actual. Sociedad y Economía, núm. 44, e10210669, 2021. Cauca. Facultad de Ciencias Sociales y Económicas, Universidad del Valle, Cauca. A: https://www.redalyc.org/journal/996/99671099002/html/ (Consultat: 21/12/2024)
16.- Fanon, Frantz (2009). Piel negra, máscaras blancas. Ediciones Akal, S. A. Madrid. ISBN: 978-84-460-3985-3
17.- Ávila-Rojas, Odín (2021)
18.- La cita completa seria aquesta: «...four general philosophical principles. 1 Proportionality-Solidarity. This principle proposes and motivates political actions and thinking in favor of those who have less. 2 Complementarity. This principle points toward the right of all to participate in the making of what society needs, not just as waged labor or being left out because there aren't jobs. It is the principle of convergence and conviviality in the harmony of two contradictory terms. 3 Reciprocity. Another expression for reciprocity is la minga: rights and responsibilities from which no one is exempt; it implies to receive and to give. 4 Correspondence. This principle points to the need to share responsibilities». Mignolo, Walter D. (2011). TH E DARKER SIDE OF WESTERN MODERN ITY. Global Futures, Decolonial Options. Duke University Press. ISBN 978-0-8223-5060-6 (Pàgs: 331 i 335)
19.- Mignolo, Walter D. (2011). Ibídem
20.- Lugones, Maria (2010). Hacia un feminismo descolonial. Artículo publicat a Hypatia, vol 25, No. 4. A: https://hum.unne.edu.ar/generoysex/seminario1/s1_18.pdf (Consultat: 21/12/2024)
21.- Appiah, Kwame Anthony (2019). Las mentiras que nos unen. Repensar la identidad. Ed. Taurus. ISBN ebook: 978-84-306-2227-6 Pàgs. 14 i 25
22.- Poggi, A.I. (2019). Filosofía y el giro post/decolonial: Aportes y peligros. LÓGOI Revista de Filosofía Nº 35 Semestre enero-junio-2019 ISSN: 1316-693X A: https://revistasenlinea.saber.ucab.edu.ve/index.php/logoi/article/view/4109/3474 (Consultat: 30/12/2024)
23.- Per definir la interseccionalitat, sense aprofundir en la discussió conceptual, ens agafarem a la definició que en fa la Marta Jorba: «La interseccionalitat és un concepte que fa referència a la diversitat de categories socials —gènere, raça o ètnia, classe, edat, sexualitat, etc.— que afecten de manera combinada les persones segons les posicions que ocupen en diferents sistemes o estructures de poder». Jorba, Marta (2020) . APUNTS PER A UNA FENOMENOLOGIA DE LA INTERSECCIONALITAT. Pàg. 50. Convivium 33: 49-66 || ISSN: 0010-8235. Es pot trobar l’article a: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7813846 (Consultat: 23/12/2024)
24.- Quijano, Aníbal (2007). Coloniality/rationality and modernity/rationality. Cultural Studies Vol. 21, Nos. 2 3 March/May 2007, pp. 168 178. ISSN 0950-2386 print/ISSN 1466-4348 online– 2007 Taylor & Francis. http://www.tandf.co.uk/journals DOI: 10.1080/09502380601164353 (Consultat 28/12/2024)
25.- Veure: Negrers. La Catalunya esclavista (2023), a Sense ficció. TV3, Barcelona. A: https://www.3cat.cat/3cat/negrers-la-catalunya-esclavista/video/6203403/ (Consultat: 19/12/2024)
26.- Ngozi Adichie, Chimamanda (2018). No hi ha una història única. Sobre el perill dels tòpics. Grup Editorial 62, Barcelona. ISBN (epub): 978-84-16716-86-9 Pàg. 10. A la sinopsi ho rebla: «La nostra societat moltes vegades redueix els individus i els pobles a una sola «història», ens narra una visió única que es converteix en un tòpic, i els tòpics són perillosos, perquè ens expliquen una realitat esbiaixada i injusta i ens fan oblidar que existeixen altres perspectives».
27.- Vallega, Alejandro A.(2014). Latin american philosophy from identity to radical exteriority. Indiana University Press. ISBN 978-0-253-01265-4 (ebook).
28.- Kresse, Kai i Sounaye, Abdoulaye, (eds) (2022).Thinking the Re-Thinking of the World. De gruyere, Ed. ISBN 978-3-11-073809-4 e-ISBN (PDF) 978-3-11-073319-8 e-ISBN (EPUB) 978-3-11-073333-4 DOI https://doi.org/10.1515/9783110733198
29.- Prashad, Vijay (2022).Deu tesis sobre marxisme i descolonització. Es pot trobar a: https://laccent.cat/deu-tesis-sobre-marxisme-i-descolonitzacio/ (Consultat: 29/12/2024)
30.- Ávila-Rojas, Odín (2021). Ibídem. Pàg: 14
31.- Garcés, Marina (2013). Un mundo común. Bellaterra Edicions. ISBN: 9788472906099 Pàg. 22
32.- Vallega, Alejandro A.(2014). Ibídem. Pàag. 3
33.- No oblidem però que: «...el transplante mecánico de categorías marxistas a las realidades africanas es fuente de muchos errores y la negativa de la realidad a dejarse aprehender en ellas constituye una invitación a un re-examen de las relaciones entre categorías y realidad». Diop, Thierno (2008). Africa y el marxismo. Revista Realidad, nº 115. Universidad Centroamericana "José Simeón Cañas".
34.- Taylor, Charles (2005). La libertad de los modernos. Bunos Aires, Amorrortú Editores. ISBN: 9789505183654
35.- Trujillo, Iván (2019). Liberacionismo, Decolonialismo, Deconstructivismo. Elementos de un debate en torno a la problemática del eurocentrismo. Hybris, Revista de Filosofia, nº 10. DOI: 10.5281/zenodo.3463710. A: https://revistas.cenaltes.cl/index.php/hybris/article/view/293 (consultat: 13/1/2025)
36.- Dussel, Enrique (1977). Filosofia de la liberación. Edicol, México. ISBN: 9589039332. A: https://biblioteca.clacso.edu.ar/clacso/otros/20120227024607/filosofia.pdf (Consultat: 14/1/2025
37.- «La no raza o raza blanca es una identidad política normativa que se instala e impone con un afán universalista, y que ha sido legitimada a partir de sus propios mecanismos que le dan un lugar de superioridad desde donde se expande y coloniza. La blanquitud es la civilización verdaderaa, la religión verdadera, la ciencia verdadera. Es LA verdad, la racionalidad, la objetividad, la limpieza, la pureza». Pàgs: 39-40. Ibarra E.,María Ignacia (2024).. Tumbar la blanquitud. Ensayos urgentes sobre raza y colonialidad. Ed. Descontrol, Barcelona. ISBN: 978-84-18283-77-2
38.- Andrade Guevara, Víctor Manuel (2019). La Teoría Crítica y el pensamiento decolonial: hacia un proyecto emancipatorio post-occidental. Revista Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales⎥ Universidad Nacional Autónoma de México. Nueva Época, Año lxv, núm. 238⎥ enero-abril de 2020⎥ pp. 131-154⎥ ISSN-2448-492X doi: http://dx.doi.org/10.22201/fcpys.2448492xe.2020.238.67363 (Consultat: 12/1/2024)
38.- Granés, Carlos (2022). Las contradicciones del pensamiento decolonial. Revista Letras libres. A: https://letraslibres.com/revista/las-contradicciones-del-pensamiento-decolonial/ (Consultat: 15/1/2025)
40.- Ho explica molt bé Felwine Sarr per al cas africà, extrapolable, amb matisos, a d’altres parts del món: «La trata (deportación) transatlántica y el colonialismo han sido sinónimos de sangría de riquezas y de seres humanos, de desestructuración de sociedades, de distorsiones institucionales, de violación cultural, de alienación y de inserción de sociedades dominadas en trayectorias poco virtuosas. Un saqueo que continúa hoy en día a través de contratos desequilibrados de explotación de sus recursos naturales, de un intercambio desigual, de flujos de capitales ilegales que salen del continente equivalentes a la inversión extranjera directa (IED) y a la ayuda oficial al desarrollo (AOD) de una recolonización económica de los países por parte de las antiguas potencias coloniales...que controlan a través de sus grandes grupos...la mayor parte del sector privado productivo y de los bancos comerciales de los países africanos al sur del Sáhara. A esto se le suma la penetración económica china...». Sarr, Felwine (2018). Afrotopía. Los libros de la catarata. Madrid. ISBN: 978-84-9097-560-2
41.- Sarr, Felwine (2018). Ibídem.
A part de la bibliografia citada expressament en el text de l’assaig, també dec algunes idees a aquestes fonts:
- Castro-Gómez, Santiago(2022). Pensamiento decolonial. Introducción. A Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=R_9k23_osOQ (Consultat: 17/11/2024)
- Espinosa Miñoso, Yuderkys; Gómez Correal i Ochoa Muñoz, Karina (eds.) (2014). Tejiendo de otro modo: Feminismo, epistemología y apuestas descoloniales en Abya Yala. Popayán: Editorial Universidad del Cauca, 2014.
- Galeano, Eduardo (1978).Las venas abiertas de América Latina. Catálogos S.R.L.
ISBN 950-895-094-3
- Larsen, Neil (2024). La jerga reaccionaria de la decolonialidad. A: https://jacobinlat.com/2024/07/la-jerga-reaccionaria-de-la-decolonialidad/ (Consultat: 22/11/2024)
- Mabanckou, Alain (2017).El llanto del hombre negro. Los libros de la catarata. Madrid. ISBN: 978-84-9097-342-4
- Sima Guerra, Cristian (2018). Crítica al pensamiento decolonial (III): Fanon, enemigo del esencialismo que defiende la teoría decolonial. Web elpaiscanario. A: https://www.elpaiscanario.com/critica-al-pensamiento-decolonial-iii-fanon-enemigo-del-esencialismo-que-defiende-la-teoria-decolonial/ (Consultat: 17/11/2024)
Yorumlar