Una aproximació a les relacions entre la literatura contemporània i la tradició

Llibre del Feyts (sge. XIII)

Una discussió recurrent en literatura és la de la relació complexa, i canviant, entre la literatura contemporània i la tradició de la qual ve, i a la qual necessàriament interpel·la i, de vegades, contradiu i subverteix.

La concepció d’Eliot, fixa, de manera conscient i intencional, les precondicions: «Un clàssic només pot sorgir quan una civilització és madura; quan una llengua i una literatura són madures; i ha de ser l’obra d’una ment madura»(1999:63). És clar que no entra a fons a analitzar qui estableix, i com, aquesta maduresa -ho deixa en mans d’un inexplicat decantament històric que sembla aliè a les lluites socials i culturals-, per tal d’assolir «... el manteniment d’un equilibri inconscient entre la tradició en el sentit més ampli —la personalitat col·lectiva, per dir-ho així, que es reflecteix en la literatura del passat— i l’originalitat de la generado actual»(1999:67).

Què considerem clàssic i quins cànons literaris predominen en una societat, és el producte d'una determinada evolució històrica i social i, destaquem-ho, d'unes determinades relacions de poder. Com ho diu Coetzee, posant en solfa la pretensió que hi ha en el fons de l'argumentari d'Eliot, "...el clásico es el resultado de una construcción histórica constituida, como voy a recordarles, por fuerzas históricas definidas y dentro de un contexto histórico determinado"(2005:22). És tracta d’una operació política que empra una selecció completament determinada ideològicament i social, que deixa en l'oblit o el silenci a aquelles obres que no corroboren la visió que hom vol imposar, per exemple, respecte a tradicions d'altres cultures o de les dones en general. Ressonen aquí les paraules de Rich: "For the tradition of masculine consciousness, to which many women have contributed, and which has built our culture, is not the same as a tradition of women's consciousness. The latter does not exist. We have to create it...it is a culture that has used women in particular ways, that has treated female consciousness as an outlaw area, has used women as emblems and as servants..."(1979:60).

Hi ha d'altres artefactes ideològics, per exemple, la permanència i la universalitat, perquè la pretesa permanència i universalitat també són conceptes connotats històricament i social, sotmesos a les lluites de poder, i com va dir Foucault : "...no existe relación de poder sin constitución correlativa de un campo de saber, ni de saber que no suponga y no constituya al mismo tiempo unas relaciones de poder" (2003:28).

En definitiva, la tradició, a part de ser un decantament del passat d'una determinada societat, és també, una cotilla social que pretén fixar el marc des del qual pensar. No és un una elecció simple i honesta, és també l'intent de fixar una determinada visió del món, que empra el passat per condicionar el present, i també el futur. En aquest sentit, la subversió i la crítica de la tradició de cada societat és una tasca imprescindible per situar-la en el seu lloc correcte, i no deixar-nos empresonar en un marc que defensa una visió concreta, explícitament o implícita, prenyada d'interessos no sempre evidents.

Francesc Pomés I Martorell

Barcelona, 28 d’octubre del 2025

Bibliografia

• Coetzee, J.M. (2005). ¿Qué es un clásico?, una conferencia. Costas extrañas. Ensayos, 1986-1999. Madrid: Debate, pp. 11-29.

• Eliot, T.S. (1999). Què és un clàssic?. A: Eliot, T.S. Sobre poetes i poesia. Barcelona: Columna, 1999. pp. 61-81.

• Foucault, Michel (2003). Vigilar y castigar: Nacimiento de la prisión.

• Rich, Adrienne (1979). When We Dead Awaken: Writing as Re-Vision.A Lies, Secrets, and Silence: Selected Prose, 1966-1978. W. W. Norton & Company, pp. 33-49.

• Rich, Adrienne.(1972). When We Dead Awaken: Writing as Re-Vision. College English. 1972, Vol. 34, No. 1, Women, Writing and Teaching. pp. 18-30.