Davant les eleccions
Com no havia per a fer;
a la pensa, m’endinsà,
prompte em tocà parar
per provar de quedar bé.
Davant de les eleccions,
els propòsits s’encomanen;
uns perdran, els altres guanyen
per massa estranyes raons.
Tornaran els principals
a la taula del cafè
per retrobar la saviesa.
Estic confós i la pressa
en altres llocs s’entreté
quan dominen els d’abans.
Poema d’en Joan Josep Roca Labèrnia
Passats uns dies de la fira electoral i coneguts els resultats, sembla que definitius, de les eleccions pot ser un bon moment per comentar què ha passat, quines conclusions se’n poden treure i quines línies de futur caldria abordar seriosament i desapassionada.
Aquesta vegada, al contrari que en d’altres ocasions, les enquestes electorals, que no oblidem que són utilitzades com una eina més de la lluita partidista, s’han aproximat força al que després han estat els resultats reals, llevat de l’escàndol de la del CEO, dirigida per un càrrec polític nomenat per ERC, que invertia pràcticament el resultat de Junts i ERC. Això vol dir, malgrat l’alt nombre d’indecisos que detectaven, les enquestes van recollir força bé el corrent de fons de l’opinió pública.
La participació tot i créixer més de 7 punts respecte a les del 2021, excepcionals per la Covid, demostra que una part important de la ciutadania ha decidit, després dels anys del procés, deixar de votar:
Segurament una part de l’independentisme, però també de l’unionisme, ja no ha viscut aquests comicis com un fet transcendental per al futur del país i, per raons segurament oposades, ha decidit abstenir-se de votar. Per a molts independentistes perquè estava clar que no hi havia cap alternativa que clarament oferís una estratègia cap a la independència i, en sentit contrari, molts unionistes tenien clar que la independència no estava sobre la taula, tot i que on més ha crescut la participació són en els territoris on és més fort l’unionisme:
Tenint en compte que hi hagut més votants que el 2021 els guanys i pèrdues en vots de cada partit els podeu veure al següent gràfic:
Això ha portat a una clara majoria en escons i vots de l‘unionisme, cosa que no passava, almenys en escons, des d’abans de les eleccions del 2012.
La primera conclusió és de calaix, electoralment parlant, l’independentisme ha llençat la majoria social i parlamentària aconseguida des de fa més d’una dècada. què es més difícil d’explicar és per què? Els factors són múltiples: la repressió espanyola, la divisió entre les principals forces polítiques i socials, la no renovació dels lideratges fracassats l’octubre del 2017, la manca d’una estratègia real per continuar lluitant per la independència, el sotmetiment a l’Estat via indults i amnistia, la manca d’alternatives viables i creïbles, etc. i el retorn a l’autonomisme. Hem caigut amb els dos peus en la trampa plantejada per l’Estat: la nostra lluita no pot tenir com a principal objectiu la repressió, sinó la independència. Tot això, i d’altres factors, dibuixen clarament que l’independentisme hagi deixat de tenir l’hegemonia social i de ser un projecte engrescador per a la població no convençuda prèviament. D’aquí, per exemple, la pèrdua de votants entre la joventut.
Les anàlisis partidistes, com sempre, no van més enllà dels propis interessos i les explicacions justificatives a mida de qui les fa. El cert és que els moviments dintre del camp independentista s’han saldat en un fracàs global i la trista emergència del fenomen ultra dretà, populista i xenòfob que recorre tot el món occidental. Entretenir-se en l’habitual i tu més! I en remarcar els minsos guanys d’uns enfront de les grans pèrdues d’altres no fa més que amagar el rovell de l’ou: el procés iniciat el 2012 ha arribat al final del recorregut, almenys amb els actuals actors. Ara entrem en la trista dinàmica de pactes on tot s’hi val per mantenir els interessos de la classe política, encara que sigui renunciant a principis fins ahir proclamats intocables.
Les reaccions són ben tristes: des d’uns Junts que treu pit d’uns resultats que no li valen per a res per assolir els objectius que proclama, tot i haver gastat ja la carta Puigdemont, i entestats a posar per davant interessos classistes enlloc de la unitat, a una ERC incapaç d’acceptar la desfeta electoral i canviar l’equip dirigent i replantejar-se objectius i estratègia, mentre es victimitza fent-se la incompresa, i no volen veure que l’única base que han ampliat és la del PSC (per fer de reformistes espanyols val més votar als reformistes espanyols), i una CUP que potser algun dia descobrirà què vol ser i què vol fer, però potser ho farà quan ja sigui extraparlamentària. Una part de l’electorat, i el que és pitjor, del nou electorat, no tornarà a confiar, ni confiarà, en aquesta classe política, i més val que es facin a la idea.
Cert que la partida encara no ha acabat i que podria ser tant que acabem veient pactes inexplicables com que anem a noves eleccions, però està clar que el problema de fons: la manca d’una estratègia unitària de lluita independentista hi continuarà sent i no se solucionarà sense una recomposició radical de l’oferta política existent. Ens podem posar benes als ulls, auto-enganyar-nos hem demostrat diverses vegades que se’ns dóna molt bé, però la realitat és que hem malversat la força del principal moviment social europeu des de la caiguda del mur de Berlín. El victimisme, un vici ben català des de fa segles, no ens traurà de l’atzucac on som!
Malgrat tot això que hem raonat, i que hem d’acarar, el principi de realitat continua vigent, i la situació de Catalunya dins de l’Estat espanyol, malgrat allò què alguns ens volen fer creure, no permet una normalització democràtica, mínimament estable. El projecte nacional espanyol àmpliament majoritari només pot reeixir eliminant les altres realitats nacionals existents com la nostra i per tant continuarà sotmetent-nos a discriminacions lingüístiques, econòmiques, culturals, socials que només un poble que es consideri vençut pot acceptar. L’arribada, ineluctable, al govern de l’Estat del PP/VOX no farà més que exacerbar els problemes de l’encaix de Catalunya a Espanya que només es pot mantenir amb la repressió, que mai s’ha aturat, com ens recorden els aparells de l’Estat i les seves clavegueres, i la limitació de la democràcia: Espanya mai serà una democràcia plena sense reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles que la componen. La situació colonial que patim no és sostenible a llarg termini, llevat que deixem d’existir com a poble, i continua sent cert que per als catalans la millor manera de construir una societat millor que la que tenim és la independència, per a nosaltres i per als nostres descendents.
Seria bo, no obstant, que la societat catalana no actues només reactivament, com tantes vegades hem fet, sinó que fóssim capaços de construir un projecte polític propi, segurament sense els protagonistes actuals, capaç d’engrescar a la majoria de la població perquè tenim el principal: la raó democràtica, tots els pobles tenen el dret de decidir per ells mateixos el seu futur. Ens hi va la supervivència!
Del 1641 ençà ens han donat per definitivament derrotats unes quantes vegades i malgrat tot hem ressorgit i hem tornat a intentar assolir la nostra llibertat. Ara no serà diferent, però hauria de ser la definitiva.
No ens deixem distreure més del que sigui necessari per les vicissituds electorals i partidistes i comencem a bastir un projecte de futur que ha de posar en primer lloc l’obtenció de la sobirania. Què en fem d’aquesta sobirania ja ho discutirem quan la tinguem, fer-ho abans només provoca divisions innecessàries i no porta enlloc.
Si voleu en parlem!
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 20 de maig de 2024
Commentaires