Pensar sempre hauria de ser una tasca compartida amb els/les altres perquè només des del contrast, la discussió i el compartir serem capaços de donar respostes a una realitat, o millor dit realitats, complexa, inabastable i caòtica, i a això ens dedicarem en aquest blog. No es pot, al meu entendre, constatar les limitacions del pensament humà en quant a la comprensió de la realitat i la nostra precarietat, vulnerabilitat i interdependència i al mateix temps no acceptar la inabastabilitat d’un mon complex, caòtic i en crisi permanent. Es, a part d’un contrasentit lògic, una contradicció epistemològica que no te efectes positius en el nostre sempre limitat i provisional intent de comprendre’ns i comprendre el món.
Ens cal encara assumir plenament les nostres limitacions, que hem intentat amagar amb el desenvolupament científic-tècnic, i la nostra radical finitud com a individus i com a espècie. Acceptar-ho es també renunciar a gran part de la nostra tradició filosòfica i històrica i acostumar-nos a viure a la intempèrie.
La filosofia del nostre temps s’ha de fer des de la humilitat, des de l’assumpció de la radical contingència individual i grupal des de la consciència de la limitació de les nostres capacitats de coneixement. La desaparició també de la diferenciació entre un endins i un enfora ens crida a no fer una filosofia «objectivista» sinó una filosofia encarnada en un cos que es el precari apuntalament del qual disposem per ser amb els altres.
Comments