“El món és un mosaic de visions, i cada visió és explicada per una llengua. Cada vegada que desapareix una llengua, desapareix una visió del món.”
David Crystal
Tothom sap, també el nacionalisme espanyol de tota mena, que la llengua és el tret nacional identitari fonamental de la nostra societat. Per sort, llevat de quatre eixelabrats, el nacionalisme català no s’ha construït sobre sobre l’etnicisme, el supremacisme i l’exclusió dels altres, sinó sobre la llengua i la cultura, fets oberts a tothom que els vulgui adoptar com a propis. Per això la persecució de la llengua i l’intent d’anorrear-la i fer impossible que sigui la llengua d’interrelació comú dins de l’àmbit dels Països Catalans ha estat una constant des de la Nova Planta del 1714. I depèn del moment històric s’ham emprat diversos mecanismes, més o menys subtils, o la simple prohibició. El model unitarista i centralista sobre el qual es vol bastir, tant hi fa si són les dretes o les esquerres espanyoles qui ho volen fer, perquè en això estan d’acord, només pot reeixir amb l’eliminació de la realitat plurilingüística de l’Estat espanyol i potser ara és quan estan més a prop d’aconseguir-ho que mai. No ens enganyem, els catalans no hi tenim lloc dins de la nació espanyola que volen construir si no és com a poble sotmès, també en l’aspecte lingüístic. Continuar pertanyent a l’Estat espanyol és acceptar la nostra desaparició com a poble, sigui a curt o mitjà termini.
El pitjor és que una part de la societat catalana i de la seva classe política o no ho volen entendre o tant se’ls hi en dona, acceptant en el fons la nostra desaparició com a poble diferenciat. Mentre la nostra llengua pateix els atacs més greus de les darreres dècades per part dels governs del PP-Vox a les Illes i al País Valencià, ni el govern de la Generalitat, ni el Parlament, ni cap força autoanomenada independentista ha fet res efectiu per defensar-la. Ningú ha presentat cap recurs als tribunals fonamentant-se en l'article 3r de la Constitució, ni en la Carta europea de llengües minoritàries que Espanya ha signat i està obligada a complir. Els partits catalans s'han rendit i procuren no molestar a l'amo, fan veure que allò què afecta a les Illes i el País Valencià no va amb nosaltres i ni tan sols són capaços de defensar el nostre tret identitari fonamental: la llengua. A aquests hem de votar el proper 12 de maig?
Malauradament, i no només en l’aspecte lingüístic, segles de persecució i repressió han convertit el victimisme en una mena de caràcter nacional. Certament hem estat i som víctimes de la persecució de l'Estat espanyol, entestat de fa segles a construir la seva nació sobre les runes de les altres nacions existents a la península, però això no hauria de ser excusa perquè nosaltres mateixos ens instal·lem en la condició de víctimes i en fem d'això un element del nostre caràcter. Aquesta mena de victimisme es rabeja en aquesta condició i, en el fons, l'accepta com a inevitable. I aquí és on rau el mal: ser víctima hauria de ser un motiu per lluitar fermament per deixar de ser-ho, no pas una raó per no fer res seriós per canviar la situació i hauríem d'admetre que si continuem sent víctimes no és només culpa dels victimaris, sinó de nosaltres mateixos. Ens cal d'una vegada per totes lluitar per ser lliures i deixar de ser víctimes, amb el convenciment que depèn fonamentalment de nosaltres canviar les coses perquè el sotmetiment a Espanya només es pot mantenir amb la nostra pròpia col·laboració. El primer pas per ser independents és que nosaltres hi creiem, però no només això, sinó que estiguem disposats a arriscar, personalment i col·lectiva, per aconseguir-ho, i deixem d’assumir el paper de víctimes. Ningú ens donarà la independència per la simple gràcia de tenir-hi dret!
La nostra llengua pateix un procés de substitució lingüística molt ràpid i accelerat per la globalització lingüística i cultural, l’acció de l’Estat espanyol i els canvis demogràfics de la nostra societat. Cap d’aquests fenòmens és mínimament abordable si no és tenint sobirania pròpia, i fins i tot així seria complicat, però tampoc ho podem fiar tot a aconseguir la sobirania, la independència, perquè potser quan l’assolim ja serà tard per a revertir el procés: vegi’s els cas d’Irlanda, on s’aconsegueix la independència, d’una part del país, però la substitució lingüística ja havia avançat tant llavors que el gaèlic, malgrat ser oficial i ensenyar-se a les escoles, és una llengua minoritària i quasi bé folklòrica. Potser és aquest el futur que ens espera a nosaltres?
Com en tantes d’altres coses, en el camp de la llengua, ens hem enganyat a nosaltres mateixos: hem fet creure que el sistema d’immersió lingüística a les escoles assegurava l’aprenentatge de la llengua catalana a tots els nostres alumnes. Ara sabem perfectament que això no ha estat mai així i que la immersió no s’ha aplicat mai completament. I això s’ha fet governant partits que deien que defensaven la nació catalana i que, per raons electoralistes, han mirat sempre cap a un altre costat. I consti que la immersió lingüística a les escoles només pot funcionar si va acompanyada d’altres mesures d’ús social de la llengua que la reforcin i la recolzin.
Font: revista El Temps | Antoni Payà
Els partits autoanomenats independentistes tan sols fan, com veiem en l’actual campanya electoral, proclames buides a favor de la llengua, però no assumeixen cap responsabilitat per la situació actual, ni proposen canvis realment profunds, que d’altra banda ja s’encarregaria l’Estat espanyol d’impedir. Alguns analfabets funcionals fins i tot havien proposat fer el castellà cooficial en una futura Catalunya independent. Els mateixos que ens han portat on som, ni volen, ni saben, com revertir la situació. Fa vergonya aliena escoltar-los dient que defensen la llengua mentre la seva actuació diària els desmenteix una vegada i una altra i el règim lingüístic de les nostres escoles i universitats el decideixen uns jutges, parapetats darrera la llengua castellana, que passen per damunt del Parlament, demostrant així que aquest no ostenta cap sobirania real.
En els programes electorals tornem a veure promeses repetides ja en unes quantes eleccions sense pràcticament cap concreció pràctica, ni cap rendiment real de comptes que expliqui com hem arribat a la situació actual i quina responsabilitat hi tenen aquells que han governat tots aquests anys.
ERC, que ha dirigit la Conselleria d’Educació uns quants anys, no explica perquè no ha fet mai complir la immersió i accepta ja que el català no és la llengua vehicular única de les nostres escoles i parla de que «el català esdevé la llengua vehicular normal» i presenta com a gran proposta la creació d’una Conselleria de Política Lingüística, ignorant que la política lingüística per ser efectiva ha d’impregnar totes les Conselleries i la política del Govern en el seu conjunt, no una mena de Conselleria per acontentar els indígenes i no fer res d’efectiu per a convertir el català en una necessitat per viure normalment als Països Catalans. Això sí, impulsaran l’apreciació del català. L’aprecien tant que el seu portaveu al Congreso acostuma, ni ara que ho pot fer legalment, a no emprar-la. Hi ha amors que maten!
Junts, que encara no ha tingut temps de presentar el programa per a les eleccions actuals, deia en el seu programa per a les eleccions generals espanyoles: Ens comprometem a defensar la immersió lingüística com a eina de cohesió social. L’escola catalana és plurilingüe i garanteix que els alumnes assoleixin el ple domini de la llengua catalana i castellana, un alt coneixement de la llengua anglesa, així com, en molts casos, d’una segona llengua estrangera. El nostre model lingüístic fa possible tot això sense dividir la societat en comunitats lingüístiques diferenciades. O viuen en un món imaginari i no s’han assabentat que tot no s’ha assolit res d’això, entre d’altres coses perquè mai s’ha fet complir realment la llei d’immersió i les altres lleis que protegeixen el català a l’administració i als establiments públics i privats, o senzillament fan volar coloms per distreure la parròquia. La culpa la tenen sempre els altres, en aquest cas l’infrafinançament de l’Estat a Catalunya. Això sí, són coherents amb la política feta per CiU i defensen aferrissadament destinar diners públics a finançar centres privats, la majoria religiosos: El servei d’educació de Catalunya està format per centres de titularitat pública i concertats amb finalitat social. Les dues xarxes tenen la necessitat dels mateixos recursos humans i materials per poder garantir la qualitat de l’ensenyament que el país necessita. Res a dir sobre que aquests centres, més o menys dissimuladament, cobrin quotes, cosa que prohibeix la llei, i que això els converteix per se en centres segregadors. S’apunten també als verbs de moda els darrers anys, exigir i garantir:
○ Exigir al govern espanyol que reclami l’oficialitat del català a la Unió Europea, especialment ara que Espanya ocupa la Presidència del seu Consell. I si no s’aconsegueix?
○ Garantir el compliment de la Carta europea de les llengües /regionals o minoritàries (CELRoM), que té com a objectiu protegir les llengües històriques que no tenen caràcter oficial a Europa. No veuen què està passant a les Illes i al País Valencià? Per què no presenten una denúncia fonamentant-se en aquesta Carta? Misteris de la política! Haurem d’esperar a veure el seu programa per a les eleccions per veure quina de nova se n’empesquen!
La CUP tampoc ha tingut encara temps de presentar el seu programa electoral, però en el programa de les passades eleccions generals espanyoles deia això: Defensem el català: davant un context d’amenaça per a les llengües sense Estat per la globalització capitalista i l’ofensiva política, mediàtica i judicial dels Estats Espanyol i Francès contra el català, defensarem activament la unitat de la llengua dels Països Catalans i el seu ús en tots els àmbits. Lluitarem des de tots els fronts per l’oficialitat, el reconeixement i l’ús de la llengua catalana arreu i farem front a les imposicions dels tribunals defensant el català a l’escola amb ungles i dents. Grans paraules, però algú em pot il·lustrar amb exemples concrets d’actuacions de la CUP en aquest sentit que no siguin únicament més paraules? Els en reconec una: no es van sumar a l’acord vergonyant entre Junts, ERC, PSC i Comuns per introduir el castellà com a llengua vehicular, curricular en diuen per amagar l’ou, a les nostres escoles. Suficient?
Per acabar-ho d’adobar, enlloc d’assegurar el compliment de la immersió lingüística, apareix qui creu que cal abandonar aquest objectiu i planteja que el millor seria que els indígenes ens tanquem nosaltres mateixos a la reserva reivindicant una doble xarxa escolar per raó de llengua, això sí, de la doble xarxa que representa mantenir centres privats amb els diners de tots, res a dir, oi? Tan difícil d’entendre és que l’objectiu és aconseguir que tothom que visqui a casa nostra domini el català, tot respectant el seu dret a fer servir en la seva vida personal la que cregui més convenient? Només d’aquesta manera podem assegurar que no es creïn segregacions per motiu de llengua.
Vinyeta de Pere Martí Brassó
Però jo tampoc voldria caure en un altre vici adquirit per la nostra societat: la irresponsabilitat personal, el donar sempre la culpa als altres, entre d’altres coses perquè a la classe política la votem nosaltres i perquè la inacció culpable d’aquesta no justifica les nostres pròpies renúncies i mancances. Han estat massa els catalans que renuncien a la primera de canvi a emprar la seva llengua en qualsevol àmbit i circumstància i a no fer valdre conseqüentment els seus drets lingüístics com perquè ara ens limitem a donar-ne les responsabilitats a la classe política. Entre tots hem oblidat que les llengües s’aprenen i es parlen quan són necessàries per a la vida quotidiana i laboral: Avui a Catalunya, malauradament, no ho és. És obvi que els representants polítics són més responsables que el ciutadà corrent de l’actual situació, però cap de nosaltres no hauria d’emparar-se en això per no assumir les pròpies responsabilitats. Per què hem acabat acceptant que un sol alumne pugui imposar quin model lingüístic s’aplica a les escoles dels nostres fills? Què hagués passat si ens haguéssim negat a portar-los a l’escola en aquestes condicions? Què hauria passat si un mestre s’hagués negat a canviar la llengua en la qual ensenyava? Tant mesells ens hem tornat?
El pitjor és que t’imposin una llengua, l´única constitucionalment obligatòria, i que això s’accepti com a normal. Per què els catalans hem d’aprendre el castellà i en canvi els ciutadans que viuen als Països Catalans no han d’aprendre el català? No és això una discriminació clara? Ningú denunciarà clarament aquesta situació?
Haurem de continuar picant pedra des de la societat i treballar per fer necessari aprendre el català per a tots aquells que volen viure als Països Catalans. Hem de fer entendre a tothom que, com en qualsevol altre país, el coneixement de la llengua del territori és imprescindible per poder-hi portar una vida normal i això depèn fonamentalment de cadascú de nosaltres i de les nostres accions quotidianes en tots els aspectes de la vida.
Hem arribat a una situació en la qual sembla que sigui massa radical defensar poder viure completament en català en el nostre propi país!
Si voleu, en parlem!
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 27 de maig de 2024
Comments