No era això, companys!

COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop

i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,

ni paraules de pau amb garrots,

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan

nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;

ens diran que ara cal esperar.

I esperem, ben segur que esperem.

És l’espera dels que no ens aturarem

fins que no calgui dir: no és això.

Cançó de Lluís Llach

La Déclacomanie de René Magritte

Acceptar les coses com són, no com voldríem o imaginem que són, és el primer pas imprescindible per poder incidir en la realitat i canviar-la. No fer-ho només porta a la frustració i a enganyar-se un mateix, la pitjor classe d’engany que podem patir.

Cal admetre primer que el procés culminat l’octubre de 2017 va ser possible fonamentalment per la força de la ciutadania unida per l’objectiu de la independència. Els partits varen pujar al carro per no quedar fora de joc, però mai varen tenir com a objectiu real fer la independència. Com ara ja sabem, només pretenien negociar amb l’Estat des d’una posició de força. Quan aquest no va voler negociar, cosa previsible tenint en compte la història d’Espanya, no tenien res preparat per fer efectiva la independència i només van estirar la corda fins que la alegal aplicació de l’article 155 de la Constitución va deixar clar qui tenia el poder i estava disposat a exercir-lo. Els partits autoanomenats independentistes ni tan sols es va presentar a la lluita, acceptant unes eleccions il·legítimes i renunciant, per la seva pròpia divisió, a re-investir al president Puigdemont tot i tenir la força parlamentària per fer-ho. Des de llavors uns, ERC, varen optar clarament per la rendició, el retorn a l’autonomisme i el reformisme espanyol i a procurar pal·liar els efectes de la repressió, especialment dels seus, no pas del conjunt de la ciutadania. Els altres, Junts, es varen agafar a l’exili, a la lluita antirepressiva i a les declaracions buides, atès que no hi havia cap tàctica real que les sostinguessin, i, finalment, implícitament, el retorn a l’autonomisme i l’amnistia dels seus represaliats. La CUP no sap ni ella mateixa explicar a què jugava.

Certament el moviment cívic que va mobilitzar milions de persones va aconseguir els èxits de l’1 i el 3 d’octubre, però aquests no varen ser acompanyats pel lideratge polític i partidista i, per tant, van ser èxits eixorcs, sense cap traducció pràctica més enllà d’una declaració d’independència de cara a la galeria que no va durar ni 8 segons. Amb tot, els partits van aprendre la lliçó: si volien mantenir el seu poder i els privilegis que comporta havien de desmobilitzar a la gent per tal que aquesta tornés a la gàbia partidista, d’on, per a ells, mai havia hagut de sortir. La lluita caïnita i gallinàcia entre Junts i ERC va aconseguir desil·lusionar a moltes persones i apartar-les de la vida pública i retornar el poder a les mans de la classe política, més preocupada d’ella mateixa que no pas dels interessos generals. El resultat, que ja s’anava anunciant, l’acabem de veure: l’independentisme ha perdut l’hegemonia social que tenia i, en conseqüència, també la majoria electoral i parlamentària. Ara toca adaptar-se a una realitat en la qual l’unionisme espanyolista ha aconseguit imposar-se políticament i social. Al fet hi han contribuït tant el mal govern i la rendició d’ERC, com l’ús partidista de l’únic atot que no havia aconseguit vèncer l’Estat espanyol: el president a l’exili que ha optat per fer de cap d’una facció i ha renunciat a fer valer el seu valor simbòlic per a la majoria de catalans. Junts torna a ser el catalanisme moderat i de dretes que sempre havia representat Convergència, és el retorn al peix al cove, en el qual el peix és cada vegada més minso i més dolent, però qui dia passa, any empeny! Som aquí, agradi o no. La lluita era per aconseguir el traspàs de Rodalies, un millor tracte fiscal o poder emprar el català al Congreso?

Els indults i l’amnistia són el minso preu que l’Estat espanyol ha pagat per desfer el moviment independentista i retornar Junts i ERC a l’autonomisme bien entendido de sempre, com ha demostrat el suport a la investidura de Sánchez. Cal admetre que el procés culminat el 2017 ha fracassat definitivament en el seu objectiu d’assolir la independència. I que no és previsible que l’independentisme torni a tenir l’hegemonia social i política en els propers anys.

Vinyeta de Cesc (Francesc Vila i Rufas), anys 80

I malgrat tot, la realitat és tossuda: les raons per voler fer la independència continuen existint i per tant, tard o d’hora, tornarà al centre de la nostra vida social i política. El projecte nacional espanyol, tant hi fa de dretes com d’esquerres, continua fonamentat en l’anorreament de les realitats nacionals existents diferents a la castellana i continua fent impossible la lliure decisió de tots els pobles sobre el seu propi futur, en una democràcia limitada clarament postfranquista. Catalunya, com les altres realitats nacionals no castellanes, no podrà mai sota l’actual Estat espanyola desenvolupar plenament les seves possibilitats, ni construir una societat millor, ni mantenir la seva identitat cultural i lingüística. Només la definitiva desaparició de la seva realitat nacional podria aconseguir emmotllar-nos al projecte nacional espanyol i cal dir que això no és previsible que passi properament, tant més quan tots els estudis sociològics demostren que la societat catalana continua sent en molts aspectes, econòmics, socials i culturals, força diferent a la societat predominant a la resta d’Espanya. Espanya ens ha cantat les absoltes moltes vegades en els darrers segles, però el mort sempre ha ressuscitat. Ho tornarem a fer!

Els fets dels darrers anys ens haurien d’haver ensenyat algunes coses:

1.- No podem deixar exclusivament en mans de la classe política i dels seus líders la lluita política per la independència. Al final sempre opten per defensar els seus propis interessos i no els del conjunt de la ciutadania. L’actual classe política ha de ser substituïda per nous actors. Els actuals ja han demostrat que no són capaços, ni volen. fer la independència. L’extrema dreta és una excrescència que només aporta divisió i falses solucions.

2.- La mobilització ciutadana, unitària i transversal, és la principal arma amb la qual comptem i ens cal recuperar-la i enfortir-la per al proper embat. La unitat s’ha de forjar al voltant de l’objectiu principal, la independència, deixant per a després la lluita entre els diferents models socials que legítimament conviuen en l’independentisme.  No es poden posar els bous davant del carro! Primer fem la independència, després ja decidirem democràticament quines opcions polítiques ens semblen millors.

3.- En cap cas s’ha de caure en intentar reformar l’Estat espanyol, una temptació que sempre ha portat al mateix resultat: el reforçament de l’Estat i el bandejament del nostre dret d’autodeterminació i tornar a jugar al peix al cove. No necessitem concessions gracioses de l’Estat espanyol, necessitem decidir en tots els aspectes per nosaltres mateixos. És l’única manera de sobreviure com a poble i de construir una societat millor per a nosaltres i els nostres descendents.

4.- No podem normalitzar la situació colonial que patim. Quan un poble no pot decidir per ell mateix el seu propi futur és una colònia, es vulgui reconèixer o no, i  per això en tots els vessants de la vida social i política ens cal denunciar sempre la situació i aprofundir en les contradiccions de l’Estat, no pas ajudar a la seva governabilitat.

5.- La lluita antirepressiva, necessària, ha d’estar sempre en funció de la lluita per la independència, no a l’inrevés. La repressió, com ens ha demostrat un munt de vegades la història, serà sempre una arma de l’Estat i per acabar amb ella només hi ha una solució real: la independència. Qualsevol altra cosa és fer el joc a l’Estat, perquè no lluitem per no ser reprimits, sinó per ser lliures.

6.- La lluita per la llengua, la base del nostre nacionalisme, ha de continuar ocupant un lloc central en les nostres reivindicacions. No podem admetre que no puguem viure plenament en la nostra llengua en el nostre propi país i hem de defensar-la arreu dels Països Catalans on ara pateix atacs inacceptables que no ens poden ser indiferents.

Estem en un moment clau de la nostra història: o ens conformem a continuar sent una colònia espanyola o tornem a alçar-nos i a lluitar per la nostra sobirania. Ningú pot dir que serà fàcil tornar a bastir un moviment hegemònic socialment i polític però, tenim una altra sortida si volem continuar existint com a poble?

I ja està bé de fer-nos les víctimes. En som de víctimes de l’estat espanyol i la seva repressió, però allò què ens cal és no conformar-nos en ser-ho, sinó lluitar per deixar de ser-ho. Si no som independents és fonamentalment per les nostres mancances, no per la repressió de l’Estat.

Si voleu, en parlem!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 29 de maig de 2024