La subjectivitat en l'art actual: reflexió partint de les performances de Marina Abramović
- Francesc Pomés Martorell
- Jul 21
- 21 min de lectura
Índex:
1.- Resum (abstract)
2.- Introducció
6.- Cloenda
És per això que tota sociologia o tota filosofia que intenta situar al centre del seu camí el «punt de vista dels actors» i el «sentit que donen a les seves accions» s’exposa a no ser altra cosa que un esbós de la relació mistificada que els agents socials mantenen amb les seves pròpies pràctiques i desigs i, per tant, a no ser res més que una contribució a la perpetuació del món tal com és: una ideologia de la justificació (de l’ordre establert).
Didier Eridon (2025). Retorn a Reims1.
La perfomance se centra en les emocions. Es crea un diàleg d’energia directe entre el públic i l’artista... La idea és aconseguir que l’artista i el públic arribin al mateix estat de consciència alhora... La perfomance es converteix en la teva vida..... La perfomance se centra en les emocions. Es crea un diàleg d’energia directe entre el públic i l’artista.
Marina Abramović a: Akers, Mattew/ Dupre, Jeff (2012). Marina Abramović: The Artist is Present2.
Resum (Abstract)
El documental sobre la perfomance de Marina Abramović The artist is present0, feta al MOMA de New York el 2010, serveix de suport a l’anàlisi d’un aspecte de la subjectivitat en l’art que explorem en aquest assaig, l'ús del propi cos, de la presència, del contacte amb el públic, de les emocions, la vida personal... com a part de l’obra, en un intent d’esborrar les fronteres entre el subjecte artista, l'objecte artístic i el públic receptor, en una deriva que aprofundeix l’intent de fer servir la subjectivació com a element central de l’obra artística, cosa que il·lustra ben clarament un aspecte d’allò que podem anomenar la deriva subjectivista de l’art occidental actual.
Des d’aquest inici, estudiarem, obrint el camp de visió, com la subjectivitat s’ha convertit en un element central de les pràctiques artístiques actuals, redefinint el paper de l'artista i de l'espectador, tal i com els havíem entès abans, en una evolució que tant pot portar cap a un individualisme solipsista que sigui un simple mirall de la situació de la societat hegemònica actualment, com pot ser una eina de valoració de l’individu que exposi, amplifiqui, les veus prohibides, marginades o menystingudes, pel sistema artístic dominant, convertint-se així en una eina de connexió amb els altres i de resistència comuna feta des del respecte a les identitats diverses, plurals i canviants, com d’alguna manera prova de fer la Marina Abramović.
La complexitat de la subjectivitat en l'art actual, que oscil·la entre la crítica política, la reinvenció formal i la reivindicació de veus silenciades, planteja també els límits de l’individualisme propi de la concepció predominant a Occident del subjecte a l’hora d’entendre l’obra artística i la seva repercussió social. En el fons planteja, no sempre explícitament, la difícil relació entre l’art i la societat, i la pervivència de la idea que només hi ha art si hi ha interacció, afectació.
Així mateix, una concepció crítica de l’art no pot oblidar la lluita entre una concepció elitista del fet artístic i una concepció més popular, i com això impacta en la subjectivació de l’art. Tampoc es pot menystenir la influència que la mercantilització, i el poder de la indústria cultural, tenen per determinar la seva evolució i, respecte a allò que ens ocupa aquí, per mantenir un sistema de propietat artística, de valoració de l’autoria individual i l’espectacularització, que són funcionals al manteniment de l’important negoci que avui representa l’art, malgrat les indubtables crisis, fonamentalment de distribució, que pateixen molts dels seus sectors.
Introducció:
Frida Kahlo: Las dos fridas (1939). Museo de Arte Moderno de Mexico
Abans d’entrar pròpiament en el tema plantejat, cal aclarir que aquí ens referirem a la subjectivitat entesa com la percepció personal de la realitat determinada per les nostres emocions, experiències, ideologia, posició social, gènere, ètnia, cultura, etc. i com aquesta visió influeix en la nostra percepció de l’art i també en la creació, en una amalgama indestriable, i moltes vegades inconscient, que també està influïda per les interaccions socials en les quals vivim3. Deixarem de banda expressament, per tant, allò que ja hem tractat prèviament en el curs sobre la constitució del subjecte com a ens individual dotat d’autoconsciència, autonomia i capacitat d’actuació, i ho fem no pas perquè això no influeixi a l’hora d’estudiar la visió subjectiva en l’art, ans al contrari, sinó per centrar el nostre estudi en un aspecte concret i limitat, atès que no fer-ho excediria els límits d’aquest treball. En aquest context, també és necessari advertir que el nostre treball se centrarà bàsicament en l’observació de l’art occidental, que coneixem una mica més, però sent conscients que el paper de l’art, de l’artista, l’obra, els espectadors i el mercat, és ben diferent en d’altres cultures humanes i que, per tant, no ens podem creure que és l’única realitat existent, per molt que sigui la predominant. La subjectivitat, la individualitat de l’artista, poden ser concebudes, de fet ho són, força diferentment en d’altres societats, i no hauríem d’oblidar com Occident ha construït l’altre, privant-lo de veu pròpia, en funció dels seus interessos, tal i com, entre d’altres ens van explicar Said i Spivak4. La subjectivitat en el món no occidental, força diversa, inclou perspectives que qüestionen els pressupòsits epistemològics occidentals, destacant alternatives basades en la relacionalitat, la interconnectivitat amb la natura i les crítiques a l’homogeneïtzació cultural.
Òbviament, tota la nostra percepció del món ve condicionada per la nostra visió subjectiva, personal, però seria força complex aclarir com es configura aquesta visió personal en cadascun de nosaltres i que té de realment propi, i què de construcció social. La filosofia contemporània, en posar en dubte que hi hagi realment un subjecte estable i determinat, ens obliga a ser conscients que ens movem en un camp prenyat de dubtes i relacions complexes que interaccionen entre elles. Però, és en aquest marc precari on assajarem d’aproximar-nos al tema5.
El procés d’individualització i fragmentació identitària i de menyspreament de la col·lectivitat, sota pressupòsits neoliberals, que hem viscut en el conjunt de la societat, també ha tingut la seva traducció en l’art. L’art contemporani s’ha convertit, en gran mesura, en una exploració de la pròpia subjectivitat. En un món cada cop més plural, globalitzat i fragmentat, on la reproductibilitat i la difusió quasi bé infinita gràcies a la xarxa, deixa de tenir gran part del seu sentit la pretensió de l’art de ser un reflex universal de la realitat externa, i això porta en molts casos a centrar-se en una concepció de l’art com un mitjà d’expressió individual, íntima i sovint introspectiva. Aquesta tendència marca una ruptura amb l’objectivitat que tradicionalment s’associava amb l’art clàssic o modern, i dóna lloc a una gran varietat de pràctiques artístiques on el punt de vista personal, la pròpia persona, de l’artista és central. La perfomance, com ens demostra la Marina Abramović, n’és un exemple ben destacable. No cal dir que l’artista, fins encara avui, com ha passat amb el subjecte de la raó occidental, ha estat gairebé sempre home. La dona, com expressava encertadament en Zizek6, no existia, ni existeix, o simplement s’ha utilitzat com a objecte de l’art, no com a subjecte, tot i que la Marina sigui un exemple en sentit contrari, però aquest aspecte seria objecte d’un altre treball.
La Marina Abramović, dins d’aquest panorama, opta per utilitzar el seu propi cos com a mitjà d'expressió artística, fusionant el subjecte (ella mateixa), l'objecte (el seu cos) i el mitjà (la performance) en una única entitat inseparable, redefinint la relació tradicional entre l'artista i l'audiència. Treballa amb la durada extrema com a element central de la seva obra, qüestionant la nostra percepció subjectiva del temps amb les seves performances de llarga durada (dies o mesos) que pretenen crear:
Un estat de presència absoluta (el temps no existeix en el present)
Una experiència transformadora tant per a l'artista com per a l'espectador
Un pont entre l'efímer de l'acte i la permanència del seu impacte
Una mirada interior
El subjecte, en l’art contemporani, –sigui l’artista o l’espectador– passa a ocupar el nucli del procés creatiu i interpretatiu. Com ja hem dit, l’expressió artística ja no pretén representar fidelment el món exterior, tasca avui innecessària, sinó que es focalitza en les seves emocions, sentiments, records, experiències i la seva identitat, més o menys entesa complexament. L’artista es converteix en una mena d’stripper que exposa al món la seva intimitat més profunda, tot considerant, conscientment o no, que el seu despullament té valor per a d’altres subjectes tant individualitzats com ell mateix. Es creu una mena d’heroi: «L’artista és un guerrer, ha de ser resolutiu i tenir la resistència per conquerir no només territoris nous, sinó un mateix»7. Això ens porta forçosament, algunes vegades, a considerar la tasca artística i la seva recepció com a part d’un procés introspectiu i, per tant, a considerar que la psicologia, especialment el psicoanàlisi, poden ser bons instruments per analitzat l’art. Només cal pensar en com Freud pensava l'art com una expressió de desitjos reprimits i conflictes inconscients, Jung valorava el paper de l’inconscient col·lectiu i els arquetips, Lacan parlava de com l'art representa la realitat i el desig, sovint revelant les mancances i fractures de l'ésser humà, o Winnicot deia que era un espai transicional, on es barregen la realitat interna i externa, entre d’altres exemples, per entendre que la relació entre l’art i el psicoanàlisi, avui també amb la neurociència, són línies fecundes de discussió, tot i que aquí no seguirem aquest camí que ha portat a crear una matèria acadèmica com la psicologia de l’art8.
L’autoria, com cal suposar, es converteix en un fet cabdal, perquè, si parlem d’expressions subjectives personals, l’autor és el rei de la creació, el mèdium imprescindible, tot i que la recent evolució de l’art digital i la Intel·ligència Artificial, estigui a punt de qüestionar-ho de socarrel9.
Aquesta subjectivitat suposa també l’abandonament de la pretensió universalista que havia tingut l’art d’altres èpoques i ja no es cerca difondre un missatge únic i universal, sinó mostrar, provocar, suggerir, qüestionar o convidar a la reflexió, la qual cosa també porta al qüestionament de les normes artístiques dominants, l’ús de nous suports o tecnologies, noves tècniques, tot al servei d’expressar el propi món interior i la pròpia visió del món, arribant a sentir que «...no hi ha fronteres entre el cos i el món exterior»10, cosa que va contra la concepció dualista que han sostingut tants pensadors.
El món de l’art es converteix en un calidoscopi de diverses visions del món personals, en el qual es fa gairebé impossible una valoració objectiva, i en el qual les emocions passen a tenir un lloc central. A un món fragmentat, malgrat i aparentment en contradicció amb la globalització, li correspon un art fragmentat, en el qual la indústria cultural juga un paper de guia cada vegada més marcat i predominant, tot i que les possibilitats obertes per internet també han possibilitat la difusió de l’art fora del marc marcat per aquelles indústries. Cal recórrer novament a Marx: «¿Cal un judici més profund per a comprendre que junt amb les condicions de vida dels homes, amb les seves relacions socials, amb la seva existència social es canvien també les seves idees, maneres de veure i de comprendre, en un mot, la seva consciència? ¿Què demostra la història de les idees, sinó que la producció de l'esperit es transforma junt amb la producció material?»11.
La pregunta inevitable que es desprèn d’allò que venim dient, és: N’hi ha prou amb mirar l’interior de nosaltres mateixos per aproximar-nos a la realitat del món? De la qual se segueix: l’art pot deixar de ser una de les formes d’aproximar-nos als altres i al món en el seu conjunt? Òbviament, la resposta a aquestes qüestions vindrà determinada per la nostra concepció de l’art i, en el fons, per la nostra concepció de nosaltres mateixos i de la nostra relació amb els altres. La subjectivitat, a la qual cal reconèixer també el seu paper en l’expansió de la llibertat personal, pot caure en un narcisisme solipsista i ser presa fàcil de la mercantilització de l’art, i les noves formes de producció (IA) i difusió (Internet) obliguen a replantejar la singularitat de l’experiència humana, l’originalitat o l’autoria que poden modificar de forma important els paràmetres en els quals s’ha mogut l’art fins avui. Important tenir en compte l’afirmació de Marín Prada: «Debemos interrogarnos acerca de cómo afrontar desde el arte las condiciones de producción de subjetividad en esta época nuestra de la hiperconectividad globalizada, cómo adquirimos una subjetividad tecnológicamente mediatizada, cómo tiene lugar la ontogénesis en la cultura digital. Los nuevos modos maquínicos de construcción de la subjetividad, sus vectores, sus líneas de fuerza, en un contexto tan intensamente mediado tecnológicamente y, en particular, la forma de reduccionismo o de simplificación que implica nuestra continua dataficación digital son ya ejes temáticos fundamentales en el arte actual»12.
No oblidem que la subjectivitat no només actua sobre el creador, sinó que també ho fa sobre l’espectador i, per tant, no es modifica tan sols la creació, sinó també la recepció. A més a més, l’art contemporani requereix moltes vegades una participació activa de l’espectador, que ha d’interpretar, completar o fins i tot transformar l’obra amb la seva pròpia mirada, incorporant-hi la seva pròpia persona, la qual cosa exclou en gran part l’actitud passiva que podíem tenir davant d’una obra d’art en d’altres períodes històrics, potser, com es diu en el documental sobre Marina Abramović, fins a pensar que «l’artista es treu una part de la vida com a valor13», posant el seu temps, el seu esforç, a disposició del públic. L'obra d'Abramović fa servir la introspecció tant com a mètode creatiu com a experiència compartida. En les seves performances, l’artista es converteix en mitjà per a una recerca interior, que no només l’afecta a ella mateixa, sinó també el públic i per a això utilitza el cos, la presència, i la relació emocional amb l’espectador . Això implica que no hi ha una única lectura única i vàlida, sinó tantes com observadors, esdevenint obres obertes, en certa manera inconcluses, sempre canviants en funció de la relació entre l’artista i l’espectador, segons la idea de Marcel Duchamp que: «Contra tota opinió, no són els pintors sinó els espectadors qui fan els quadres»14, idea que, com veieu, no és una cosa nova, però sí que s’ha fet més important en l’art contemporani. La pregunta pertinent és la de si això cal i que ens aporta com a persones i com a societat.
Subjectivitat i política
La subjectivació de l’art contemporani que estem assenyalant comporta inevitablement un centrament en la qüestió de la identitat personal, la seva configuració, i la seva relació amb els altres. Una qüestió inevitablement política, perquè precisament d’això va la concepció més simple de la política, de la relació de les persones entre elles en societat. Si l’art és concebut com una expressió només individual de la pròpia personalitat, quin paper social pot jugar? Té sentit, anant a l’extrem, un art només producte de la individualitat, si això fos possible? No és per se l’art un fet social?
La paradoxa, si la podem considerar com a tal, és que aquesta subjectivació de l’art, en auto explorar-se un mateix, acaba fent sorgir realitats determinades i imbricades socialment com els records, les emocions, el gènere, l’ètnia, l’orientació sexual, la classe social, la cultura, la llengua, etc. Sembla contradictori, però no ho és, com més ens explorem a nosaltres mateixos, més ens en sortim de la pròpia individualitat i més ens descobrim com a éssers socialment determinats. Com deia Rancière: «Les arts ne prêtent aux enterprises de la domination ou de l’émancipation que ce qu’ils peuvent leur prêter, soit, tout simplement, ce qu’ils ont de commun avec elles: des positions et des mouvements des corps, des fonctions de la parole, des répartitions du visible et de l’invisible»15. Això explica, en gran part, perquè moltes obres artístiques radicalment individuals i personals acaben tenint un impacte social important i poden servir també, conscientment o no, per refermar les concepcions socials dominants o per a tot el contrari, posar-les en dubte, en crisi, i obrir el camp a veus silenciades, menystingudes o ignorades pel sistema artístic dominant. L’art contemporani ha transitat les dues vies, tot i que el mercat, i les acadèmies lligades a aquest, n’han prioritzat clarament a unes sobre les altres.
En un present on parlar d’identitat, tant personal com col·lectiva, és posar-se en un tema complex, perquè és difícilment defensable, com ja hem dit, una identitat única i estable, perquè és canviant, plural i diversa, i hi conflueixen, interaccionen, molts elements individuals i socials, l’art no pot fer més que reflectir aquesta complexitat i viure en la incertesa, la provisionalitat i la indefinició. Fet que no és pas negatiu, és millor que viure, com fèiem abans, en la creença en determinades certeses, que ja hem descobert que no eren tals, i que eren només que l’expressió dels poders dominants, també en el camp artístic. En la Marina Abramović hi trobem un aspecte que el feminisme ha posat en el focus: fer política des de la intimitat, des del cos, i des de la performativitat de la memòria i el dolor. La seva obra transcendeix la protesta directa per convertir-se en una reflexió profunda sobre el poder, la violència, la identitat i la responsabilitat col·lectiva.
L'art actual es pot entendre també com un diàleg permanent entre l’individu i la societat: la seva exposició pública de la identitat personal més íntima provoca inevitablement el seu canvi, la seva transformació o adquisició de nous significats, per la interacció entre l’artista i el públic, dins d’un determinat context cultural. Al mateix temps, té la capacitat de qüestionar les concepcions estàtiques de la identitat, proposant o suggerint una visió dinàmica, canviant i sovint contradictòria d’aquesta, perquè l’art no només és un reflex, molt particular, de la realitat, sinó que pot ser una manera d’obrir a nous aspectes aquesta realitat. En aquest sentit, l'art, com a eina d'expressió i reflexió, pot ser tant un mitjà per construir, com per qüestionar la identitat individual i col·lectiva. Pot fer l’efecte mirall, però pot també trencar el mirall en milers de fragments que acabin construint una visió diferent i més complexa del món en el qual vivim. L’obra artística pot servir com a testimoni subjectiu, però, en fer-ho, no pot deixar de posar de manifest les normatives socials dominants i també desafiar-les quan la nostra identitat xoca amb aquestes i es converteix en un desafiament pel simple fet d’existir, de ser, en un context que la prohibeix, la margina o la ignora. Cada artista, individualment o col·lectiva, ha de decidir quin paper vol jugar en aquest escenari. La subjectivitat pot ser no només individual sinó política, com a crítica pública, encarnada, a determinades estructures de poder. L'art es pot entendre com un diàleg entre la intimitat i el col·lectiu: Com va dir Albert Camus el 1958: « L'artiste se forge dans cet aller-retour perpétuel de lui aux autres, à mi-chemin de la beauté dont il ne peut se passer et de la communauté à laquelle il ne peut s'arracher. C'est pourquoi les vrais artistes ne méprisent rien; ils s'obligent à comprendre au lieu de juger...»16.
L’art permet, a més a més, reinventar-nos, reimaginar-nos, recrear-nos, identitàriament parlant, obrint així infinitament les possibilitats de les quals disposem per definir la nostra identitat i, al mateix temps, la dels altres. L’autoretrat o l’auto-representació, són avui l’expressió més ínfima d’aquest intent, cal jugar-s’hi el cos també, com fa Abramović? Les identitats fluïdes, híbrides, anormals, diferents..., i la seva expressió artística, ens poden ajudar en aquest camí cap a la pluralitat i la diversitat, cap a l’eliminació dels estereotips, en el qual l’art pot jugar un paper cabdal. No es tracta només d’acarar el subjecte individual amb la pluralitat de discursos socialment existents, sinó també de constatar que un mateix individu pot defensar discursos ben diferents, i fins i tot contradictoris radicalment, al llarg de la seva vida. Precisament això és una mostra que el context, sociocultural, natural, històric, espacial, complex i canviant, també fa variar la nostra concepció del món i les múltiples interrelacions a les quals estem exposats, i, conseqüentment, la nostra personalitat artística. Com va expressar Judith Butler: «La paradoja temporal del sujeto es tal que forzosamente, debemos abandonar la perspectiva de un sujeto ya formado para poder dar cuenta de nuestro propio devenir. Ese, ‘devenir’ no es un asunto sencillo ni continuo. sino una práctica incomoda de repetición, llena de riesgos, impuesta pero incompleta, flotando en el horizonte del ser social»17.
A una societat fragmentada, identitàriament parlant, li correspon un art també fragmentat. Queda lluny, si mai hi ha estat a prop, la pretensió de fer de l’expressió artística un element de cohesió social perquè la consideració del valor d’allò comú, tant personalment, com col·lectiva, ha estat el gran sacrificat de l’evolució socioeconòmica i cultural del capitalisme neoliberal globalitzat que ens domina.
Autenticitat i subjectivitat
L’exaltació de la subjectivitat en l’art pot semblar que ha de portar inevitablement a una sobrevaloració de l’autoria, precisament per la vàlua de la seva singularitat, però el fet ha coincidit amb el qüestionament postmodern de l’autoria única, el sorgiment de processos d’apropiació i simulació artístiques i de nous mitjans d’expressió que, a més a més, viuen en l’anomenada era digital, que canvia molt dels pressupòsits abans existents, fins i tot en la seva materialitat, com podem veure amb els NFT, per això en l'art contemporani els conceptes d'autenticitat i subjectivitat s'entrellacen de manera complexa.
Per entendre’ns podem fer servir la definició de Denis Dutton sobre l’autenticitat: «Works of art possess what we may call nominal authenticity, defined simply as the correct identification of the origins, authorship, or provenance of an object, ensuring that an object of aesthetic experience is properly named. However, the concept of authenticity often connotes something else, having to do with an object’s character as a true expression of an individual’s or a society’s values and beliefs. This second sense of authenticity can be called expressive authenticity»18. Aquesta definició no esgota el tema, però té la virtut d’ajudar a centrar el nostre discurs.
Si ja no es tracta de buscar una veritat única, com hem assenyalat abans, ni una visió individual exclusivament personal, per la impossibilitat de separar subjecte i societat, llavors potser es tracta d'entendre com aquests termes es negocien i es reconfiguren contínuament en un món interconnectat. La pregunta clau a fer-se és: ¿Qui té el poder per a definir allò que és autèntic o subjectivament rellevant? Pregunta que no té una resposta senzilla i unívoca, tant més tenint en compte la teoria de la performativitat de Butler o l’anàlisi dels aparells ideològics d’Estat d’Althusser19, entre d’altres aportacions, perquè l’autenticitat és un terme polisèmic que té moltes possibles interpretacions, que, com hem dit, estan profundament determinades per aquells que ostenten el poder en l’anomenat món de l’art contemporani i, per tant, pel mercat potentíssim que el condiciona. Ho explica així Somogy Varga: «Authenticity, once used to question the legitimacy of hierarchical institutions and to target the power of capitalistic requirements, now seems to function as an institutionalized demand towards subjects, matching the systemic demands of contemporary capitalism»20; no és l’únic ús possible del concepte, però sí un a no menystenir. Quan Walter Benjamin deia: «The authenticity of a thing is the quintessence of all that is transmissible in it from its origin on, ranging from its physical duration to the historical testimony relating to it»21, per denunciar els perills del capitalisme industrial per a l’autenticitat de l’obra d’art, estava lluny d’albirar les conseqüències del capitalisme actual, que sens dubte, com ja hem anat dient, obliguen a replantejar d’arrel aquest tema.
En l'art contemporani, l'autenticitat, com la subjectivitat, no poden ser valors fixos, ni estables, sinó que estan sotmesos, necessàriament, a un qüestionament permanent. L'autenticitat tendeix a descriure’s com a procés (basada en el context o l'acció), mentre que la subjectivitat no deixa de ser un camp minat en el qual es difícil sostenir posicions unívoques i compartides. Aquesta dinàmica reflecteix una societat globalitzada i hiperconnectada, on l'art exerceix com a reflex de les seves contradiccions i paradoxes. L’autenticitat en art, remarquem, és un procés continu que abasta des de la intenció i les decisions de l’artista, fins als mecanismes socials que expliquen la seva difusió i recepció donant-li així el valor a una obra artística concreta. No és fixa, sinó que canvia en funció del context històric, adaptant-se a marcs econòmics, socials, tecnològics, culturals i filosòfics diferents. En darrer terme, està sempre en la dialèctica existent entre la veracitat de la creació artística i els discursos que dominen en cada moment històric el món de l’art i n’estableixen la seva categorització i jerarquització. La frase de Picasso: «L'art és una mentida que ens fa comprendre la veritat», ens permet parlar de com la relació entre l'art i l’autenticitat és un tema complex que ha generat debat des de l'antiguitat fins als moviments contemporanis. La veritat en l'art no es redueix òbviament a una correspondència amb la realitat objectiva, sinó que s'obre cap a conceptes com l'autenticitat emocional, conceptual i expressiva, i, en darrera instància, a la llibertat creativa. En aquest sentit, les perfomances de Marina Abramović, com d’altres tipus d’intervencions artístiques, poden ser llegides com un intent de portar l’autenticitat, la veritat expressiva, la relació amb el públic, fora dels camins gastats de l’art més habitual, fent de cada obra un fet únic, irrepetible, creatiu, però això no evita el seu qüestionament, perquè accepta un subjectivisme prenyat d’individualisme, que, no pas casualment, obté el finançament i l’espai-temps d’una de les principals institucions artístiques del món: el MOMA. L’autenticitat en les performances d’Abramović es construeix a través del compromís total amb l’experiència, l’exposició del cos i l’ànima, i la presència conscient davant el públic. Si bé és cert que el context i la institucionalització poden qüestionar aquesta autenticitat, l’impacte visceral i emocional del seu treball continua transmetent una sensació de veritat profunda. La pregunta és si aquest camí, indiscutiblement personal i provocador, en el millor sentit de la paraula, a part de remoure aigües massa estancades, va a favor del corrent o planteja camins que posin en crisi o almenys facin dubtar del pensament artístic hegemònic a Occident. No seré pas jo qui contesti ara la pregunta, però espero que el conjunt d’aquest assaig serveixi per a fer-se la pregunta, i tantes d’altres que en sorgeixen.
Cloenda
Com no podia ser d’una altra manera, per raons d’espai i temps, aquest assaig no abasta tota la profunditat del tema tractat, només intenta oferir algunes línies de pensament que permetin albirar-ne la seva complexitat.
Amb tot, algunes coses sí que creiem que se’n desprenen:
1.- El paper central de la subjectivitat en l’art contemporani respon a uns condicionants socials, econòmics i culturals, sense els quals no es pot explicar seriosament.
2.- Centrar l’art en la mirada interior, i la seva expressió, l’autenticitat i la comprensió i interpretació personals de l’obra artística, reflexa la crisi existent respecte al concepte identitari del nostre món, tal i com ho fa també privilegiar el paper de les emocions i vivències personals.
3.- L'art, des d’aquest punt de vista de la subjectivitat, es pot entendre com un diàleg entre la intimitat personal i els altres, entre l’individu i la societat.
4.- La història de l’art ens ha de servir per entendre que aquesta tendència és ara una novetat que, previsiblement, serà desplaçada o substituïda per alguna de nova o per la recuperació d’altres del passat. 5.- L’era digital, i les transformacions en tots els aspectes del món de l’art que aquesta està suposant, posa en crisi molts dels pressupòsits en els quals s’ha basat aquesta tendència subjectivista.
Concloentment, i al marge de la valoració personal que en faci cadascú, el subjectivisme posa el focus en un aspecte poc tractat abans i, per això, ajuda a obrir nous camins i oportunitats, també dificultats, que amplien el camp del possible, del pensable i realitzable, en art, la qual cosa està lligada indefectiblement amb els possibles papers socials que aquest pot o ha de complir.
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 9 de juny de 2025
Citacions i referències bibliogràfiques:
0.- Per ser curosos amb les afirmacions que fem en el treball sobre aquesta perfomance, cal dir que hi ha perfomances diferents que no es fonamenten en l’exposició personal de la pròpia intimitat, sinó en d’altres menes d’intervencions artístiques. En podeu trobar una aproximació a: Vidiella, Judit (2029). Pràctiques encarnades i espai. Barcelona: UOC. PID_00256500 El mateix MOMA en va organitzar una de força interessant el 1993: The Couple in the Cage: Guatinaui Odyssey. Directed by Coco Fusco, Paula Heredia de la qual en podeu veure un vídeo aquí: https://vimeo.com/751193618 (Consulta: 2/06/2025)
1.- Eridon, Didier (2025). Retorn a Reims. Barcelona: Angle Editorial. Pàg. 41. ISBN: 978-84-10112-75-9
2.- Akers, Mattew/ Dupre, Jeff (2012). Marina Abramović: The Artist is Present. Documental d’HBO. Show Of Force, AVRO Television, Dakota Group
3.- Per als nostres propòsits ens val la definició d’Ortner: «By subjectivity I will mean the ensemble of modes of perception, affect, thought, desire, fear, and so forth that animate acting subjects. But I always mean as well the cultural and social formations that shape, organize, and provoke those modes of affect, thought, etc». Ortner, Sherry B. (2005). Subjectivity and cultural critique. Article a Anthropological Theory · March 2005 DOI: 10.1177/1463499605050867 (Consulta: 9/05/2025)
4.- Vegi’s: Said, Edward (1991). Orientalisme. Vic: Eumo. ISBN 9788476022146 i Spivak, Gayatri (2020). Poden parlar els subalterns?. A: L'Espill [en línia]. Nº. 63-64, 2020, p. 177-233. ISSN: 0210587X
5.- El marc precari del qual parlem el podem caracteritzar amb paraules de Neus Carbonell: «Els significants familiars i laborals que donaven consistència a la identitat d’un subjecte, malgrat que es podien viure com un jou asfixiant, han desaparegut...Al subjecte se li ofereix, en canvi, una extensíssima munió d’objectes cridats a tapar aquest buit estructural: objectes de tota mena entre els quals els electrònics regnen per damunt de tots els altres. I la cultura ha esdevingut un gran dispensador d’objectes de satisfacció, atrapada en el carro veloç de la tecnologia i el canvi constant». Carbonell, Neus (2013). Cultura i subjectivitat. Barcelona: UOC. PID_00194837
6.- Zizek, Slavoj (1994). La femme n'existe pas. A: Zizek, Slavoj. Todo lo que usted quería saber sobre Lacan y nunca se atrevió a preguntarle a Hitchcock. Buenos Aires (Argentina) : Manantial p. 113-117. ISBN 9789509515864E
7.- Akers, Mattew/ Dupre, Jeff (2012). Ibídem.
8.- Com a manual introductori, ens pot servir: Morera Peiró, Mireia (2013). Psicologia de l’art. Barcelona:UOC. PID_00197831
9.- L'era digital no té perquè destruir l’art, però sí que el transforma profundament. Moltes tecnologies, com la IA o els NFTs'art, sinó que el transforma. Moltes tecnologies com la IA o els NFTs, i les noves formes de difusió, obren noves possibilitats, però també plantegen qüestions ètiques i estètiques sobre l’autoria, la propietat intel·lectual, l’originalitat, l’autenticitat, etc. En darrer terme, l'art digital reflecteix la complexitat d'un món interconnectat, i ens obliga a replantejar-nos què entenem per art i com l’experimentem. Per a una aproximació al tema pot servir: Espinosa, Hania (2024). Explorando la transformación digital en el arte: Pensamiento, estética e imagen. A: Visión Antataura 8(1):115-132. DOI:10.48204/j.vian.v8n1.a5232 (Consulta: 10/05/2025)
10.- Akers, Mattew/ Dupre, Jeff (2012). Ibídem.
11.- Marx, Karl (1848). El manifest del partit comunista. Pàg, 23. A: https://tothistoria.cat/wp-content/uploads/2018/06/manifest_comunista.pdf (Consulta: 10/05/2025)
12.- Martín Prada, Juan (2023). Teoria del arte y cultura digital. Madrid: Akal. Pàgs: 91-92. ISBN: 9788446053330 A: https://elibro.net/es/ereader/uoc/232361 (Consulta: 12/05/2025)
13.- Akers, Mattew/ Dupre, Jeff (2012). Ibídem.
14.- Cita extreta de: Fredericksen, Alfred (2010). Marcel Duchamp y concepto del Ready made. Chile: Revista Crítica.cl, any XXVIII. A: https://critica.cl/historia-del-arte/marcel-duchamp-y-concepto-del-ready-made (Consulta: 8/05/2025)
15.- Rancière, Jacques (2000). Le partage du sensible. Esthétique et politique. París: La fabrique. ISBN: 9782913372054
16.- Camus, Albert (1958). Discours de Suède. A: https://www.comptoirlitteraire.com/docs/1006-camus-ses-autres-textes-de-reflexion.pdf (Consulta: 5/05/2025)
17.- Butler, Judith (2020). Introducción. A: Butller, Judith. Mecanismos psíquicos del poder. Madrid : Cátedra, 2010. p. 11-41. ISBN: 9788437626833
18.- Dutton, Denis (2003). Authenticity in art. In Jerrold Levinson: The Oxford handbook of aesthetics. New York: Oxford University Press. pp. 258-274. Cita: pàg. 258. ISBN: 9780199279456
19.- Althusser, Louis (2008). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A: Althusser, Louis: La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, 2008. p. 102-151. ISBN: 9789682315473
20.- Varga, Somogy (2012). Authenticity as an Ethical Ideal. New York: Routledge. ISBN: 978-0-203-14632-3 (ebk)
21.- Benjamin, Walter (2008). The work of art in the age of it’s technological reproducibility an other writings on media. Cambridge (Massachusets): The Belknap press of Harvard University Press. ISBN-13: 978-0-674-02445-8 Pàg. 22. El podeu consultar a: https://www.marxists.org/chinese/pdf/europe/walter-benjamin/benjamin-1936.pdf (Consulta: 11/05/2025)
Comentaris