L’èpica de la vida quotidiana. De l’heroi a l’home corrent

Anàlisi comparatiu de l’episodi 11 de l’Ulysses de Joyce i el Cant XII de l’Odissea d’Homer 

1.- Resum

2.- Introducció                                                                   

3.- De l’heroi a l’home corrent

4.- Conclusió

5.- Citacions i bibliografia

Músic amb la cítara. 490-470 AEC. Museum of Fine Arts, Boston

Sirena                                                 

Tengo la convicción de que no existes

y sin embargo te oigo cada noche

te invento a veces con mi vanidad

o mi desolación o mi modorra

del infinito mar viene su asombro

lo escucho como un salmo y pese a todo

tan convencido estoy de que no existes

que te aguardo en mi sueño para luego.

                                                                                                Mario Benedetti

Group photo of a women’s orchestra, circa, 1900. Photograph: Jonathan Kirn

Resum

Aquest estudi explica el pas d’un món mitològic, transcendent i heroic, a un món en el qual, ni la tradició, ni els mites, ni el sentit d’eternitat, són elements prou vàlids per trobar sentit a la vida, individual o col·lectiva, de l’home modern. L’heroi modern és una persona corrent, Leopold Bloom, l’única gesta del qual és sobreviure portant una vida ordinària, solitària i grisa, mancat d’una identitat forta i coherent.

Les sirenes d’Homer, mite de l’antiguitat, es converteixen a l’Ulisses en dones carnals i sensuals, única manera de portar al present el mite; vistes des d’uns ulls heteropatriarcals que les fan responsables de problemes per als homes, tot i que, les d’Homer ofereixen el coneixement, mentre les de Joyce atrauen per la seva sexualitat, valent-se, en ambdós casos, de la música i el cant com a esquer.

L’èpica contemporània, si en podem dir així, consisteix per a Joyce, en viure, sobreviure, sense mites, heroïcitat, ni transcendència i, en aquest sentit, des d’una posició d’outsider, tracta de substituir el món mític d’Homer, pel d’un home corrent, contradictori i gens exemplar, que ens anuncia els homes i dones d’avui, sotmesos a un individualisme ferotge, i amb una identitat dèbil, prenyada d’inestabilitat, complexitat i canviant, que destrueix les antigues seguretats i creences i ens situa en la precarietat existencial.

Ulysses i les sirenes (v. 480–470 av. J.-C). British Museum.

Ladies Of the Night. 1890's

Introducció

Abans d’entrar en el tema d’aquest treball, és necessari fer algunes consideracions generals sobre les dues obres.

Assenyalem, en primer lloc, que Odisseu és un arquetip de l’heroi antic, enmig d’éssers mitològics i d’una natura feréstega. En canvi, Leopold Bloom, és un home corrent, un antiheroi, jueu en la catòlica Irlanda, les proves a superar són les pròpies de la vida urbana: la rutina, la manca de lligams socials profunds, i la banalitat de la vida quotidiana, sol, només amb les seves pròpies forces, sense déus i personatges mitològics que el puguin ajudar, perquè ja no pot, ni vol, creure-hi.

A l’Odissea assistim a un viatge pel Mediterrani i tots els seus perills, reals o mítics. Bloom limita el seu viatge a un passeig de 18 hores pel seu Dublín natal. Homer crea en la seva obra el model del viatge iniciàtic, transformador. El viatge de Joyce és més un viatge interior, a la seva autoconsciència, no un viatge exterior, en el qual, com diria Magris, Bloom : «...se hace verdaderamente Nadie, figura de ese nadie contemporáneo que es el individuo»¹. (2009:3)

L’Odissea té un origen oral, poètic, musical, i segueix l’estructura clàssica de l’èpica: inici, nus i desenllaç. L’Ulysses, tot i tenir passatges que juguen amb l’oralitat i la musicalitat (Les sirenes n’és un bon exemple), no segueix un model lineal, sinó que té una estructura complexa en la qual es barregen els gèneres i estils, trencant amb les convencions narratives del seu temps.

Homer canta l’heroi i les seves gestes extraordinàries, per convertir-lo en model social. Joyce canta l'home corrent i les seves batalles interiors, sense heroïcitats que mereixin l’admiració. L’única èpica és la de sobreviure, continuar endavant, malgrat els dubtes existencials que despullen un home tan poc important com la majoria d’homes, i dones, del nostre temps.

I malgrat tot, Odisseu i Bloom no estan tan lluny, són dues possibles representacions dels homes del seu temps: un s’emmirallava en els déus i herois, l’altre es mira al mirall i allò que hi veu és una vida vulgar. I els dos s’han convertit en mites, perquè el món contemporani també ha generat, i genera, els seus mites, per molt terrenals, banals i provisionals que aquests s’hagin tornat.

En l’Odissea, es construeix un heroi quasi sobrenatural, barrejant mite i realitat, socialment responsable, per al qual la lluita i el sacrifici són una part fonamental de la seva identitat. Joyce construeix l’heroi contemporani. Un home ordinari, sense lligams profunds, ni responsabilitats respecte a la seva comunitat -com mostra, per exemple, respecte al nacionalisme irlandès-, sotmès a una vida grisa, conformista, i que, malgrat ell mateix, es converteix en un arquetip de l’home del seu temps, amb una vida anti-èpica, amb una identitat fragmentada i dubitativa, en la qual assumeix que la companya fidel i totalment dependent d’Homer, ara és una companya infidel, amb una rica vida pròpia.

Draper_Herbert_James_Ulysses_and_the_Sirens (1909)

Bronze by gold. Richard Hamilton (1985)

De l’heroi a l’home corrent

Les sirenes són qui fan de fil narratiu per seguir les vicissituds d’ambdós herois, però aquestes juguen un paper, i són, força diferents, a l’Odissea o l’Ulysses.

Les sirenes d’Homer atrauen amb el seu cant cap al coneixement, i són perilloses perquè impedeixen el retorn a casa, objectiu pregon del viatge d’Odisseu: «Qui sense saber-ho s’hi apropa i escolta la veu de les sirenes, ja mai l’esposa i els fills petits no se li posaran al voltant joiosos perquè ha tornat a casa...»². (1984: 235). N’Odisseu, tot i lligat al pal de la nau, no es vol perdre el seu cant, el coneixement que li poden oferir. «Per aquí ningú no ha passat mai de llarg amb la seva nau negrosa sense escoltar la dolça veu de les nostres boques, sinó que sempre tothom se n’ha tornat després d’haver-se delectat i de saber més coses...coneixem tot el que passa damunt la terra nodridora de molts»³ (1984: 239). Malauradament, o no, no podem oblidar que «... el texto, secreto en su concisa claridad, no nos declara lo que Odiseo ha aprendido de las Sirenas, impidiendo así su revelación»⁴. (2001:29-30)

Les sirenes de l’hotel Ormond (Miss Douce i Miss Kennedy), són encarnades, mai millor dit, en dones que atrauen els viatgers, amb els seus encants sexuals⁵, cap a la beguda, la nostàlgia, el sexe i el nacionalisme irlandès^6, els perills per a Leopold Bloom. Les sirenes de Joyce, a més a més, són també un perill per a la raó: «...les veus de les sirenes, dolces homicides dels homes..les sirenes, enemigues de la raó de l’home».⁷ (2013: 612, 614)

Ambdós, com a herois, semblen ser els únics a poder resistir-se als cants de les sirenes. Un lligat a un pal, l’altre amb una actitud individualista i marcant distància respecte al seu entorn en el bar. Un s’enfronta a les sirenes amb astúcia, gràcies als consells de la deessa, l’altre ho fa des de la consciència individual i la resistència interior, amb la doble perspectiva que ens assenyala Dolç: «...les dues perspectives homèriques per al "dia de Bloom" de Dublín: la perspectiva

heroicòmica, o irònica, i la perspectiva que ens revela Bloom com un modern "home corrent", un antiheroi homèric. No pas, però, sempre per un deler de paròdia, sinó de rèplica»⁸. (1972:105). La música, el cant, és presentat com un perill gairebé invencible per als homes, tot i que ambdós protagonistes se’n surten d’evitar-lo. Si per a Homer la música i el cant eren una part consubstancial d’una obra pensada per difondre’s oralment, per a Joyce és una excellent oportunitat per reflexionar sobre la relació entre la llengua i la música, com ens remarca Wood: «While Joyce clearly frames language in terms of music in the episode, evidenced by the many musical techniques and allusions he includes, he also attempts to reconstruct music in terms of language»⁹ (2007:79) i rebla Gilbert: «...the ‘Sirens’, which both in structure and in diction goes far beyond all previous experiments in the adaptation of musical technique and timbre to a work of literature»¹⁰. (1963:213)

Les sirenes mítiques d’Homer, són molt terrenals per a Joyce, convertides en cambreres de bar: «Elles es marfonien a les profunditats de l’ombra oceànica, o al costat de la bomba de cervesa, bronze al costat del marrasquí, abstretes totes dues”.¹¹ (2013:265) I aquestes sirenes terrenals canvien el mar Mediterrani, un perill extern, pel bar de l’Ormond -el vaixell de Bloom-, pel perill intern que es troba en la nostra ment i en les nostres relacions quotidianes. Unes representen un perill físic mortal, les altres només són un perill menor, fins i tot agradable, que porten als homes al plaer i els distreuen d’afers més importants.

On Odisseu combat i triomfa, Leopold es resigna, mostrant-nos la dificultat de viure una vida ordinària i grisa, emprant com a úniques armes l’autoconsciència i el distanciament, la capacitat de pensar per ell mateix, enmig d’una societat complexa i alienant. El triomf per a Bloom és simplement acceptar la seva situació.

A un, Odisseu, la universalitat li ve donada per constituir-se en model heroic, en arquetip; en l’altre, la seva universalitat només pot raure a representar la fragilitat i dubtes de l’home modern i, sense voler-ho, també es converteix en un arquetip, però sense cap pretensió exemplificadora; ambdós, això sí, models universals occidentalocèntrics. Hem passat d’un heroi mitològic, gairebé un semideu, a un heroi tan humà que es refugia en la beguda i les dones -»El cos blanc d’una dona, una flauta viva. Bufa suau. Fort. Tres forats, totes les dones. La deessa que jo no he vist»-.¹²(2013:283). 

A l'Odissea, Odisseu, protagonista absolut, es construeix al voltant d'un ideal heroic, però també pràctic i social, al qual se li deu fidelitat; és l'home complet, el model a seguir. El Leopold Bloom de Joyce, en canvi, mostra un home en crisi, vulnerable i gens èpic, individualista i cornut, que veu les dones des d’una perspectiva sexualitzada i condescendent¹³,  incapaç d’enfrontar-se a la infidelitat de la seva dona més que acceptant-la, encara que sigui a desgrat.

El final és el mateix per a Odisseu i Bloom: el retorn a casa, però un com a rei i heroi, i l’altre amb la cua entre cames, permeteu-me l’expressió, vençut i amb un acte gens heroic: “Amb quina acció es va preparar per al repòs? Va posar el despertador. Va bufar la pols de la flassada. Va entrar al llit, del costat dels peus, amb una circumspecta modèstia... i es va estirar amb una certa cura, en un estat de pensament latent, del costat esquerre”. (2013:703)

Funerary statue of a siren (Work of 370BC), National Archeological Museum, Athens.

Prostitute_New_Orleans. John Ernest Joseph Bellocq 1912

Conclusió

El capítol de les sirenes d’Ulysses constitueix un exemple de com es pot reescriure, reinterpretar, un mite antic per intentar fer-lo signaficatiu en una altra època, en una societat completament diferent. En aquest sentit, il·lumina el canvi que ha sofert l’home contemporani, que ha substituït el mite i l’heroïcitat per la simple supervivència, en un món on no hi ha ja referents estables i compartits, on no hi ha models a imitar; perquè les contradiccions, la complexitat i la identitat fragmentada, no li permeten mitificar creïblement i, ni el sexe, ni la beguda, ni la identitat nacional, ni les relacions personals, poden ser més que falsos substitutius d’unes creences que havien emmotllat la vida de les persones d’altres temps. Tot aboca a ser conscients que les persones de la nostra època som éssers vulgars, atrapats en una quotidianitat grisa, l’únic objectiu de les quals es continuar vivint, encara que sigui una vida sense sentit, segurament com abans, però llavors no se’n tenia consciència.

Leopold Bloom es converteix així, en un reflex de l’home contemporani, prefigurador de l’home actual, i les sirenes en dones que, sortosament, avui tenen veu pròpia i desmunten els prejudicis masclistes de sempre, malgrat que a Bloom aquest fet només li provoca astorament i impotència, conformisme, davant la infidelitat rebuda¹⁵.

L'episodi de les Sirenes es pot analitzar també en clau psicoanalítica, part de la cultura dels temps en els quals Joyce va escriure l’Ulysses, per exemple, en l’ús de la sexualitat, la música i el cant, la beguda, com a catalitzadors de l’autoreflexió i com a artefactes que distreuen a l’home de la seva trista condició, encara que només provisionalment.

Certament, el millor de rellegir l’Ulysses de Joyce, és que, cada vegada que ho fas, hi descobreixes nous aspectes, noves línies de reflexió, noves associacions, en una mena de joc que no acaba mai, infinit, que confronta amb la finitud de les nostres vides.

Francesc Pomés i Martorell

Barcelona, 15 de desembre del 2025

Citacions i bibliografia

1.- Magris, Claudio (2009). Ulisses después de Homero. Revista Letras 80 (115). Caracas: Instituto Pedagógico de Caracas. A: https://revista.letras.unmsm.edu.pe/index.php/le/article/view/159 (consulta: 30-XI-2025)

2.- Homer (1984). Odissea. (J. F. Mira, Trad.). Barcelona: La Magrana

3.- Homer (1984).

4.-Boitani, Piero (2001). La sombra de Ulises: imágenes de un mito en la literatura occidental. Barcelona: Península.

5.- Leiris resumeix això d’aquesta manera: «... the girls are associated with the Sirens’ allure, and the structure of their “song” here makes it clear that they are a pair associated with sex. While Bloom with his salacious novel has yet to make his entrance in the bar, the juxtaposing of “the sweets of sin” with such suggestive descriptions (“threw young heads back,” “panting, sighing, sighing, ah, foredone”) seems to align their song with sex, and the allure of possible outlets for sexual distraction on the pathway home». A: Legris, Elizabeth(). The Sirens. A: https://campuspress.yale.edu/modernismlab/the-sirens/ (consultat: 29-XI-2025)

6.- Per a entendre l’ambivalència respecte al nacionalisme irlandès de Joyce podeu llegir: Howes, Marjorie. Memory: “Sirens”. Chapter 9. A: Latham S, ed. (2014) The Cambridge Companion to Ulysses. Cambridge: Cambridge University Press. El fet que Leopold Bloom sigui un jueu d’origen hongarès el situa, expressament, i com el mateix Joyce, al marge de la societat on viu, que es reflectirà en l’exili voluntari d’Irlanda de Joyce. Però malgrat tot, la seva literatura no s’entén sense tenir en compte el seu fons irlandès. «I així el Ciutadà comença a parlar de la llengua irlandesa i la reunió de la Corporació i de tot allò i dels pedants anglicanitzats que no saben parlar la seva pròpia llengua i el Joe posant-hi cullerada perquè ell no va parar fins que va treure un bitllet de no sé qui i el Bloom remenant la mateixa pudor de sempre amb la llosca de dos penics que havia tret del Joe i parlant de la lliga gaèlica i de la lliga de l’antibeure i de no pagar i de la beguda, la maledicció d’Irlanda. Sobretot beure sense pagar». (2013: 309)

7.- Joyce, James (2013). Ulisses. (Joaquim Mallafré, Trad.).1era. edició en format epub. Barcelona: Proa. Les referències a pàgines concretes no són exactes en format epub.

8.- Dolç, Miquel (1972). Correspondències homèriques en l'Ulysses de Joyce. Boletín del Instituto de Estudios Helénicos, Madrid 6(1), pp. 99-106. A: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4960465 (consultat: 18-XI-2025)

9- Wood, L. (2007). Joyce's Ineluctable Modality: (Re)Reading the Structure of "Sirens". Joyce Studies Annual 2007, 67-91. https://muse.jhu.edu/article/229953. (consultat: 21-XI-2025)

10.- Gilbert, Stuart (1963): James Joyce's Ulysses: A Study. Bristol: Penguin books. A: https://archive.org/details/in.ernet.dli.2015.124373/page/n3/mode/2up (consultat: 29-XI-2025)

11.- Joyce, James (2013).

12.- Joyce, James (2013).

13.- «Mr Bloom veia com se n’anava coixejant. Pobra noia! Per això s’ha quedat de racó i les altres han fet una correguda. Ja he pensat que alguna cosa anava malament, pel seu aire. Una bellesa frustrada. Un defecte és deu vegades pitjor en una dona. Però les fa ser polides. Me n’alegro de no haver-ho sabut quan ho ensenyava tot. Calentona com un dimoniet, però. No em faria res. Un capritx, com una monja o una negra o una noia amb ulleres. Aquella guenya es veu delicada. S’acosta la menstruació, diria, els fa venir pessigolles. Tinc un mal de cap avui! On he posat la carta? Sí, molt bé. Tota mena d’antulls estranys. Llepar penics. Aquella noia del convent de Tranquil·la em va dir aquella monja que li agradava olorar petroli. La virginitat acaba fent-les tornar beneites, suposo. Sor? Quantes dones de Dublín la deuen tenir avui? La Martha, ella. Alguna cosa en l’ambient”. (2013:371). Joyce, James (2013).

14.- Joyce, James (2013).

15.- ««Assassinat, mai, perquè de dos mals no en surt cap bé. Batre’s en duel, no. Divorci, no pas per ara. Evidència a base d’un artifici mecànic (llit automàtic) o prova individual (testimoni ocular amagat), encara no. Plet per danys i perjudicis per via legal o simulacre d’atac amb evidència de lesions sofertes (autoinfligides), no impossible. Pressió moral per cobrar i no dir res, possible. Si alguna, positivament, connivència, la introducció de l’emulació (material, pròspera agència de publicitat rival; moral, un afortunat agent rival en la intimitat), la depreciació, l’alienació, la humiliació, la separació que protegís la separada de l’altre, protegint el separador de tots dos». (2013:676).  Joyce, James (2013).

Tot i no citar-les expressament en el text, també he tret idees d’aquestes fonts:

• Astvatsaturov, A., & Dviniatin, F. (2024). “Sirens” by Joyce and the Joys of Sirin: Lilac, Sounds, Temptations. Arts, 13(3), 77. https://doi.org/10.3390/arts13030077 (consultat: 27-XI-2025)

• Furhman, Emily (). Visualizing Joyce’s Ulysses: Sirens as a Graphic Score. A: https://emilyfuhrman.co/projects/joyce-ulysses-sirens-redux.html (consultat: 28--XI-2025)

• Gibson, Andrew (2002)., 'History, All That: ‘Sirens’, ‘Cyclops’', in Andrew Gibson (ed.), Joyce’s Revenge: History, Politics:, and Aesthetics in Ulysses (Oxford, 2002; online edn, Oxford Academic, 31 Oct. 2023), https://doi.org/10.1093/oso/9780198184959.003.0006 (consultat: 24-XI-2025)

• Zimmerman, N. (2002). Musical Form as Narrator: The Fugue of the Sirens in James Joyce’s “Ulysses.” Journal of Modern Literature, 26(1), pp. 108–118. http://www.jstor.org/stable/3831654 (consultat: 28-XI-2025)

Una bona adaptació cinematogràfica de l’Ulysses de Joyce:

• Walsh, Sean (2003). Bloom. Odissey Pictures. Es pot veure a: https://www.youtube.com/watch?v=8g_UbonGMt0 (consultat: 28-XI-2025)

La més recent adaptació de l’Odissea d’Homer:

• Pasolini, Uberto (2024). The return. HanWay Films/Rai Cinema. A PrimeVideo.

Xulio Formoso: James Joyce (2016)