Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
Poema XXX de la Pell de brau de Salvador Espriu
Font: https://www.nuso.org/
Les eleccions europees haurien de servir per replantejar seriosament algun dels problemes que la Unió Europea té sobre la taula:
1.- La manca de legitimitat democràtica del projecte pel paper predominant del Consell de presidents i ministres sobre un Parlament mancat de sobirania real.
2.- Deixar de ser exclusivament un club d’Estats per passar a representar als pobles d’Europa en tota la seva diversitat i diferències.
3.- Replantejar el paper internacional de la Unió Europea i fer una política exterior i de defensa pròpies, no depenent dels EEUU i dels interessos de només alguns dels Estats membres.
4.- Reforçar els mecanismes de suport i ampliació de l’Estat de dret a tots els Estats membres, garantint el respecte als drets humans i la democràcia en tots ells.
5.- Avançar en la configuració de polítiques d’igualtat i justícia social reforçant el model d’Estat del benestar que constitueix la millor aportació d’Europa a la societat contemporània.
6.- Prioritzar la política ecològica contra el canvi climàtic.
Malauradament el caràcter estatalista de la Unió provoca que les eleccions europees se centrin en qüestions nacionals i no pas en les qüestions generals que afecten al conjunt d’Europa. Es viu una contradicció insuperable entre els interessos purament nacionals i els interessos del conjunt d’Europa, aprofundida per la manca d’un sistema de votació que permeti votar llistes transnacionals per damunt de les fronteres estatals.
No hi ha veritablement un debat europeu, sinó un conjunt de debats estatals que tenen bàsicament una lectura interna que obvia els grans reptes del món actual i del proper futur.
Font: Tjeerd Royaards | Cartoon Movement
El debat imprescindible sobre la globalització pràcticament és inexistent, furtant a la societat la discussió sobre un tema cabdal i sense el qual és impossible entendre on som i cap a on anem. La globalització, en les seves diverses vessants: econòmica, política, cultural, etc., té dos efectes disruptius:
1.- Ha desarmat, per molt que pretenguin fer veure el contrari, als Estats-nació existents enfront de les grans corporacions multinacionals. Són massa petits i dèbils, fins i tot els més poderosos d’entre ells, per poder controlar i governar els moviments de capitals, mercaderies i persones (migracions) per si mateixos. Hi ha grans corporacions internacionals, oligopolístiques, que tenen més pressupost i poder real que la immensa majoria d’Estats. A més, el fonament de tots els Estats-nació estava en la configuració d’un mercat nacional unificat i d’unes elits que en controlaven la societat. Els mercats nacionals estan morint a mans de la globalització i les elits nacionals ja només tenen a mà la coerció dels aparells de l’Estat per mantenir intacte el seu domini. El seu poder ha quedat despullat de raons socials per acabar sent sobretot un poder coercitiu. Agradi o no, l’evolució de la globalització sembla que anorrearà tant els mercats nacionals, com les elits que se n’aprofitaven.
Allò què em sembla indiscutible és que les raons que justificaven els Estats-nació estant deixant d’existir. Hi ha dues sortides: oposar-se a aquests fets retornant a nacionalismes excloents, etnicistes i tancats, que és allò que algunes persones estan comprant a la dreta o extrema dreta, o anar configurant aliances internacionals, de les quals la UE n’és una de possible, que siguin capaces de poder governar l’evolució globalista. Un fre a això últim és que les elits dominants a cada Estat no estan disposades a renunciar als seus interessos concrets, i acaben bastint organitzacions internacionals completament condicionades pels interessos de cada Estat.
2.- Si els Estats-nació amb la globalització ja no poden complir amb el seu paper històric, com hem intentat explicar en el punt anterior, perdent un dels seus elements de legitimitat, la configuració d’uns drets de ciutadania i la defensa d’una societat determinada, llavors apareix una altra crisi, que explica en bona part l’emergència dels moviments independentistes com el català, l’escocès, el quebequès, el sard, el bretó, el cors, etc. La justificació de l’anorreament de la diferència per l’objectiu de constituir un Estat més fort i important internacionalment, ja no se sosté, i amaga només la dominació d’uns pobles per part d’uns altres. Els Estats-nació són massa dèbils per controlar la globalització per si sols, i són massa grans per construir societats respectuoses amb els drets de tots els pobles que contenen.
I aquí apareix una alternativa possible a la globalització: les sobiranies locals i el respecte a la personalitat i capacitat de decidir de tots els pobles, amb la pretensió de respectar la diversitat social i cultural de la humanitat. I això només és possible des de la igualtat de drets de tots els pobles i la valoració de la diversitat, tant interna com externa, com una riquesa comuna a preservar.
L‘altre gran repte actual és la crisi ecològica o climàtica perquè posa sobre la taula la possibilitat real de la desaparició de la vida en el nostre planeta.. La crisi climàtica també ha plantejat la necessitat d’un canvi de model econòmic per al qual els Estats estan poc preparats, i a més estan condicionats pels interessos de les elits dominants. Passar a formes de viure més respectuoses amb el medi ambient, amb una producció i consum centrats cada vegada més en la proximitat, en l’economia circular, en el comunitarisme i la solidaritat interpersonal i col·lectiva, el respecte a la diversitat, el control directe dels recursos bàsics per part de la societat, de forma descentralitzada i autònoma, etc. és més senzill construir-ho des de la solidaritat entre els pobles, que no pas mediats pels interessos d’uns Estats que, inevitablement, estan pensats per limitar la sobirania popular. I a nivell internacional cal anar pensant en associacions, tractats, acords, fonamentats en la igualtat i el respecte entre tots els pobles, fora, moltes vegades, d’una forma política en clara decadència: els Estats-nació. L’autèntic internacionalisme només és possible i just des de la igualtat de drets i deures entre tots els pobles.
Donada la incapacitat dels partits majoritaris a Europa d’encarar seriosament aquests reptes, del qual la immigració és només una de les seves manifestacions, sembla que l’alternativa que ressorgeix és el neofeixisme i l’extrema dreta populista Davant del feixisme no hi valen mitges tintes, ens hi juguem la llibertat de tots/es, però tampoc valen per a res postures de suposada superioritat intel·lectual ni moral, en les qual caiem de vegades. Un dels problemes de l'esquerra i dels demòcrates en general, es que quan ha d'enfrontar-se amb la dreta i l'extrema dreta ho fa des de dos pressupòsits erronis:
1- Una posició de pretesa superioritat moral i intel·lectual que li fa menystenir els arguments i plantejaments de l’extrema-dreta i no valorar-ne la seva importància, les bases ideològiques i culturals dels seus plantejaments i, en definitiva,la capacitat d'influència social que tenen. Quan se n'adonen es tard i el joc polític es juga en el camp que han marcat aquestes i es veuen obligats a jugar a la contra. Això ha passat, per exemple, en el camp econòmic on les dretes han marcat un camp on el capitalisme neoliberal sembla indiscutible i les esquerres sembla que només poden intentar petites reformes, sense poder discutir el sistema en el seu conjunt. Es allò de què només hi ha una política econòmica possible, cosa que la globalització ha exacerbat. En el camp de la lluita política s'han deixat atrapar per una determinada concepció de la democràcia, formalista i partidista, que no deixa lloc a plantejaments seriosos d'aprofundiment democràtic com serien fer mes ús de formes participatives, del control i exigència de responsabilitats als representants elegits i de presa de decisions menys mediades pels partits i els lobbies, per exemple. En el camp cultural i els mitjans de comunicació de masses i la xarxa, hi ha qui defensa un cert elitisme cultural i menysprea les manifestacions mes populars de la cultura i als grans mitjans de comunicació de masses i les aplicacions d'internet. Abandona així aquest camp a les dretes que n'han après a treure rèdits polítics importants. I no cal dir que les dretes, tant a Alemanya, com a Itàlia i a Espanya, no van dubtar a emprar el feixisme per assegurar els seus interessos.
2- A més tendeix a menystenir aspectes socials i culturals que han configurat durant segles les mentalitats col·lectives: el nacionalisme excloent, el racisme, la xenofòbia, el masclisme, l'homofòbia, etc. i es tendeix a pensar que n'hi ha prou a denunciar-ho, enlloc de fer una lluita constant i pedagògica per anar canviant aquestes mentalitats, no només amb canvis legislatius sinó amb canvis que incideixin realment en els costums. Agradi o no, les comunitats humanes s’han configurat històricament establint un nosaltres i ells, imposant unes determinades concepcions i mentalitats socials com a hegemòniques i «normals», relegant a les dones a papers secundaris i sotmesos, perseguint la dissidència i aquells que prenien opcions «anormals» i en això les religions hi han jugat un paper fonamental. I això forma part d’un subconscient social al qual ens hem d’enfrontar.
Avui la crisi global és una crisi d'un sistema econòmic i d'un concepte de creixement davant la complexitat de la qual les solucions simplistes, per falses que siguin, juguen a favor de corrent, i l'onada autoritària, populista i fins i tot filo-feixista s'estén i l'esquerra es incapaç de donar alternatives reals que no siguin simple reformisme. Es difícil, però imprescindible, fer entendre que la complexitat del món actual i la seva problemàtica no es pot solucionar amb receptes simples com les que dona el feixisme: lideratge messiànic, culpar a l’altre, sigui aquest altre una minoria nacional, els migrants o els jueus, i aplicar solucions autoritàries i dictatorials. Es fàcil de dir però força mes complicat d’explicar, i mes quan el joc partidista juga només a interessos de curt termini i es incapaç de reconèixer que no hi ha solucions fàcils ni senzilles i que en molts casos no tenim solucions, sinó incerteses.
A Espanya i Catalunya, a tots aquests factors generals, cal afegir-hi un règim polític hereu directe del franquisme i del seu pòsit cultural, un Estat fallit -tant econòmicament com, com a projecte col·lectiu- i una esquerra dèbil i acostumada a jugar en el camp que han marcat sempre les dretes des del 1978. Se’n recorda algú que el PSOE-PSC havien defensat el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya? Que el PCE-PSUC parlava de la nacionalització de la banca? Ara ens hem conforrmat, en contra del que ha passat en d’altres Estats, a que la banca no retorni els diners del rescat bancari que vàrem pagar entre tots mentre cada dia augmenten els seus beneficis.
Vivim a més una deriva militarista provocada per l’expansionisme de l’OTAN i la inacceptable resposta de Rússia. Bufen temps de guerra i això a Europa ja sabem com ha acabat històricament parlant. S’amplien els pressupostos militars mentre es fa més fonda la desigualtat social tant en l’interior d’Europa com respecte a molts Estats de l’abans denominat Tercer Món que, depauperats per la globalització i el canvi climàtic, només deixen a gran part de la població la sortida migratòria. Europa només ha sabut respondre tancant fronteres, no pas ajudant al desenvolupament de les societats d’on provenen els migrants i en aquest tancament ha trobat el brou de cultiu el ressorgiment del feixisme i l’extrema dreta.
Al mateix temps estem assistint a un canvi en els equilibris internacionals que posen en crisi l’hegemonia dels EEUU sortida de la II Guerra Mundial amb l’eclosió de potències com la Xina i l’Índia. Europa pot continuar sent només una part subalterna de l’imperi nord-americà?
Tots aquests temes, i tants d’altres, són els que hauríem d’estar discutint i, en canvi, sembla que l’únic gran problema d’Europa sigui la immigració, que abordem amb els pressupòsits de l’extrema dreta, fent veure que el colonialisme, l’imperialisme i l’actual neocolonialisme no han existit mai. Tenim mala peça al teler perquè hem oblidat que la democràcia només es defensa amb més democràcia, aprofundint-la, no pas limitant drets i adoptant discursos neofeixistes.
Si voleu, en parlem!
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 6 de juny de 2024
コメント