Quan la hipocresia comença a ser de molt mala qualitat, és hora de començar a dir la veritat.
Bertolt Brecht
Font: Diario Vegabajeño de Puerto Rico.
La dita és la que és, però seria més realista afirmar que en l’actual situació electoral res del que lluu és or. O dit d’una altra manera, que la majoria de partits, també els autoanomenats independentistes, ens tornen a intentar vendre un duro sevillano, una nova enganyifa.
Després d’anys de divisions caïnites i de picabaralles de galliner, de lideratges amb peus de fang, de desmobilització de la gent i de deixar-la abandonada davant la repressió, d’abaixar el cap davant la repressió per salvar només a la classe política (amb els indults i l’amnistia), de no assumir mai les conseqüències personals i polítiques dels continus fracassos electorals obtinguts, de mal govern (tenim el pitjor govern des del 1980), del deteriorament d’elements bàsics de la nostra societat, com l’educació, la sanitat i el sector agrari, dels atacs més profunds a la nostra llengua (especialment al País Valencià i les Illes, però també a Catalunya), resulta que bàsicament es presenten a les eleccions els mateixos que el 2017 ja varen demostrar que no eren capaços d’aconseguir la independència i que fins i tot van desobeir les lleis que ells mateixos havien aprovat. I com si res hagués passat tenen la cara dura, per ser fi, de tornar a presentar-se. Quin panorama!
Però el pitjor no és això, el pitjor és que hi hagi encara ciutadans que els facin confiança votant-los novament. Quantes vegades ens han d’enganyar per tal que els ciutadans reaccionem i deixem de votar-los? Quantes vegades els comprarem projectes i programes que mai han tingut la voluntat ferma de complir? Fins quan els permetrem que facin discursos independentistes cada vegada que hi ha eleccions i que després no facin res per assolir la independència quan obtenen la majoria i el govern? Com podem creure que tenim un Parlament quan aquest no té sobirania real, tal i com s’encarrega de demostrar una vegada i una altra l’Estat espanyol, que decideix de què s’hi pot parlar i no respecta quelcom tan bàsic com la immunitat parlamentària, a vegades amb la col·laboració dels propis parlamentaris catalans.? Quina mena de govern és la Generalitat que a l’hora de la veritat només té les competències que l’Estat graciosament li deixa tenir segons el moment i en el qual es pot destituir un President per penjar un cartell? I tot això ha estat possible, entre d’altres raons, perquè els propis parlamentaris i governants catalans no tan sols ho han admès, sinó que hi han col·laborat, fins i tot fent servir a la pròpia policia per reprimir l’independentisme. Pot ser sí que tenim els governants que ens mereixem!
Malauradament, si tornem a votar als mateixos, la farsa electoral que viurem aquests propers dies ja sabem com acabarà: en pactes i componendes que l’única cosa que asseguraran és els interessos de la classe política nostrada, tant hi fa de quin color. Ni tan sols han canviat els principals actors per fer veure que hi havia alguna cosa diferent!
Font: Web d'Acció Nacionalista Valenciana
No cal ser massa llest per saber que en aquest context reapareixerà un vell conegut de la política partidista: el vot útil. És a dir, demanar-nos el vot no perquè creguem en el seu programa o per raons ideològiques, sinó únicament per evitar que manin uns altres, perquè allò què no es diu mai de l’anomenat vot útil és per qui ho és d’útil: pels que volen mantenir les seves posicions de poder i privilegi sense voluntat de canviar realment res. En la seva forma més descarada el vot útil acaba exclamant allò tan vell de o jo, o el diluvi. Els mateixos que han convertit en un vot inútil el vot independentista que va assolir la majoria al Parlament i més del 52% del vot emès en les darreres eleccions catalanes, ara ens diran que cal tornar-los a votar per evitar que manin els altres i per continuar amb la ficció que tenim cap mena de sobirania real. En el fons es disputen únicament qui farà de masover de l’amo, l’estat espanyol, que s’ho mira de Madrid estant amb una rialla sardònica ben satisfeta. Paga la pena votar per a això?
Mentre ERC, que només ressuscita les proclames independentistes durant els períodes electorals i entre tant fa de suport gratuït al Gobierno de l’Estat, ni tan sols han aconseguit fer complir els pactes que hi han signat, com els pressupostaris, ha tingut l’oportunitat en quedar-se sol al Govern de demostrar a bastament la seva incompetència, la seva buidor i la seva prepotència, incapaç de fer res realment important: no han sabut ni fer bé unes oposicions, la sanitat i l’educació han patit i pateixen un desgavell al qual només saben enfrontar mesures demagògiques i sense cap transcendència, han deixat de banda el sector agrari català, com les darreres manifestacions han palesat, han fet d’oficina de favors: xec escolar,, la facilitació de productes menstruals, han estat incapaços de gestionar cap crisi: la de la sequera, la de les presons, la de les extralimitacions dels mossos, etc. etc. I en allò que podien ser diferents, fer una política d’esquerres, tampoc ho han estat: han mantingut intocables tots els interessos del sector privat que vampiritza els diners públics: els concerts educatius i sanitaris, les grans infraestructures i projectes que només responen a interessos privats, el nomenament de càrrecs només partidistes en tots els sectors que depenen de l’administració, etc. S’han pensat que amb el control dels mitjans públics de comunicació i les subvencions a la premsa afí ens farien empassar un discurs insubstancial i una gestió penosa. El temps en un govern en minoria sense capacitat per fer cap projecte propi ha estat un temps completament perdut per al país. Ara, en modus electoralista, només cal seguir les xarxes per comprovar, una vegada més, que per a ERC el seu principal enemic són Puigdemont i Junts. El seu únic projecte real és ocupar el poder tant com els sigui possible i per a això estan disposats a qualsevol pacte i a totes les renúncies que calguin. Estan entestats a desmentir al President Tarradellas quan va dir que en política es pot fer tot, menys el ridícul!
Junts, després de no ser ja la primera força al Parlament, ni entre els autoanomenats independentistes, va voler fer veure al principi de la legislatura que s’ha acabat, que era una cosa diferent a Convergència i a totes les marques que varen agafar després de la condemna per corrupció del partit de Jordi Pujol. Va tenir un cert èxit en atraure a independentistes fins llavors independents i això, malgrat els mals resultats electorals, els va portar a fer un pacte de govern amb ERC que des del principi estava condemnat a fracassar perquè no compartien realment cap projecte polític i a més personalment no s’aguantaven entre ells. La defunció del pacte la varen signar els militants de Junts en decidir sortir del Govern, cosa que no sé si hauria passat si la decisió hagués estat només en mans dels capitostos del partit. Des de llavors les dues ànimes de Junts, els ex-convergents i els independentistes independents que hi havien entrat han mantingut una sorda batalla per fer-se amb el partit que en els darrers temps s’ha decantat cada vegada més a favor dels convergenteros. La seva estratègia política s’ha fonamentat en cridaneres declaracions independentistes, sense cap traducció en fets, i en explotar el martirologi de Puigdemont, per acabar, amb l’excusa de l’amnistia, donant recolzament a la investidura de Pedro Sánchez, com ERC. En la seva actuació parlamentària, tant aquí, com a Madrid, han deixat entreveure les seves conviccions dretanes i al servei dels poders fàctics de sempre a Catalunya. Se’ls ha vist la poteta neoliberal, concerts educatius i sanitaris, Hard Rock o ampliació de l’aeroport de Barcelona, per exemple. sempre que s’ha posat en discussió alguns dels interessos de les elits econòmiques catalanes. A més no han après res del 2017 que, entre d’altres coses, va demostrar que els lideratges messiànics no servien de res, i fan de Puigdemont, que prèviament s’ha carregat la possibilitat que el Consell de la República fos un organisme integrador i transversal, la seva única carta electoral, això sí, amanida amb declaracions independentistes que no amaguen un fet fonamental: no expliquen gairebé res de l’estratègia a seguir i, el que és pitjor, amaguen que si realment Puigdemont volgués fer la independència i tingués una estratègia que la fes possible, l’Estat espanyol, com ja ha demostrat altres vegades, no el deixaria participar a la cursa electoral. És a dir, l’Estar no es creu que Junts faci res diferent a sotmetre-s’hi. Posar els ous una altra vegada en un lideratge carismàtic, i no sotmès realment a control i a donar comptes, és equivalent a creure en les fades i fer-ne d’això una estratègia política. És fàcil saber com acabarà aquesta història: en una nova decepció.
A la CUP, que de grat o per força van ser els únics a assumir responsabilitats polítiques de l’ensulsiada electoral que varen patir tots els partits autoanomenats independentistes en les darreres eleccions espanyoles, la convocatòria electoral els ha agafat amb el pas canviat, en plena discussió interna del seu projecte. Segurament per això, només són capaços de repetir consignes anticapitalistes i pretesament revolucionàries, sense cap estratègia seriosa que els doni credibilitat. Els lemes estan molt bé per als cartells i les manifestacions, però mentre no arribi la revolució, què fem?. La CUP recorda a aquells infants que de cop es fan adults i, com que no s’han preparat per a això, tot els agafa per sorpresa i són incapaços d’entendre la realitat. Què hi feia la CUP al Congreso? Per què fer el salt a Madrid si el seu projecte era clarament rupturista i el seu àmbit natural eren els Països Catalans? Es van deixar atrapar, sense prou reflexió, ni anàlisis serioses, en la fira partidista que tant els agrada a la resta de partits i al final van acabar comportant-se com ells. El problema era que els votants de la CUP no aspiraven a afegir un nou actor a la fira electoral, sinó a trencar-la, a deslegitimar-la. Van perdre el seu arrelament popular, oblidant que la seva força era el treball des de baix, des dels municipis, les associacions de base, el treball a peu de carrer i de conflictes, i això els pot ser fatal de cara al futur si no canvien radicalment. Ens fa falta, al marge de les preferències de cadascú, una força d’esquerres catalana que posi en crisi el sistema de partits instal·lats tan cofoiament en el Règim del 78 i que trenqui l’hegemonia espanyolista en l’espai d’esquerres. Hi són encara a temps?
Com veieu, el panorama existent és ben decebedor per a tots aquells que encara aspirin a la independència i a construir un país millor i més just, però comptem amb dos bons arguments per continuar la lluita:
1.- El nacionalisme espanyol hegemònic mai admetrà la construcció d’un Estat diferent, respectuós amb les diverses realitats nacionals existents i amb la llibertat dels pobles per elegir lliurement el seu futur. L’Estat profund ha demostrat, demostra cada dia, que ni tan sols ho permetria si hi hagués una majoria d’espanyols que ho acceptés. L’España y yo somos así, señora! continua sent el seu lema preferit.
2.- La independència no només continua sent necessària per al nostre país, ho és cada vegada més, perquè dins de l’estat espanyol és impossible millorar les condicions de vida de tots els nostres ciutadans, ni desenvolupar totes les capacitats de la societat catalana, sense la rèmora d’un Estat caduc representat per una monarquia post-franquista i corrupta.
Als ciutadans corrents ens toca no contribuir amb el nostre vot, i les nostres accions, a continuar mantenint la ficció autonomista que ens ofega i que només contribueix a mantenir el pessebre d’una classe política només preocupada per ella mateixa i sense capacitat de proposar i lluitar per cap projecte engrescador de futur. Si ells no volen anar més enllà, que s’ho facin sols, sense la nostra col·laboració!
Si voleu, en parlem!
Francesc Pomés i Martorell
Barcelona, 13 d’abril de 2024