Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes,
com em recorden
les reixes de silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang dicta!
Poema Fràgils muralles de Maria Àngels Anglada
El lema electoral que defineix millor quin és l’objectiu real per a les properes eleccions catalanes dels partits autoanomenats independentistes presents al Parlament, ho admetin o no, és la vella dita: D’allò perdut treu-ne el que puguis! Cap d’ells es planteja seriosament fer la independència, ni a curt, ni a mitjà termini, per molt que diguin el contrari. Simplement volen exercir de masovers de l’Estat espanyol, amb bona cara o sense, i continuar fent bullir l’olla partidista, força sucosa, i anar fent la viu viu amb les engrunes que l’Estat espanyol tingui a fi de bé concedir-los-hi. El projecte d’amnistia és la certificació de la seva rendició política i el retorn al clos autonòmic espanyol a canvi únicament de protegir-se ells mateixos de la repressió desfermada per l’Estat del 2017 ençà, no pas per protegir a tots els ciutadans, als qual es deixa novament de banda i es posa més en perill amb la reforma del codi penal amb la introducció del delicte de desordres públics agreujats. I, vist allò què estem veient, ni aquesta amnistia trampa té cap garantia que s’acabi aplicant quan qui ho han de fer, els jutges, ja han deixat clar que no l’accepten. Al final això potser acabarà com un nou negoci d’en Robert amb les cabres.
Hores d’ara ningú que no es vulgui auto-enganyar ignora que els partits varen pujar al carro independentista només per no ser superats per l’onada ciutadana, no pas per convicció pròpia, i que a l’hora de la veritat, l’octubre del 2017, es van cagar a les calces i no varen complir ni amb les lleis que ells mateixos havien a provat, lliurant-se uns a Espanya i d’altres fugint a l’exili. Tristament aquests mateixos polítics es tornen a presentar a les eleccions sense haver assumit cap responsabilitat personal i política. Com si no hagués passat res i ignorant la immensa pèrdua de vots que van patir en les darreres eleccions generals espanyoles que exigia un replantejament radical dels seus projectes partidistes. Està clar que la honestedat amb ells mateixos i l’assumpció de les conseqüències dels propis actes no forma part del seu bagatge personal i polític. Sembla, veient les candidatures presentades, que estem en una roda de molí que sempre torna al mateix lloc i que, per tant, no canvia res, només les aparences i els discursos buits.
Vinyeta de Mafalda de Quino
ERC està entestada a desmentir al President Tarradellas quan va dir que en política es pot fer tot, menys el ridícul! Reivindiquen una pretesa taula de diàleg de la qual no consta cap resultat efectiu. Es fan seu un projecte d'amnistia que només s'ha concretat quan el PSOE ha necessitat a Junts per aconseguir la investidura del Gobierno de l'Estat. I només Junts en negocia els detalls concrets. ERC accepta qualsevol text que els presenti el PSOE. Diuen que aconseguiran un nou sistema de finançament després d'anys d'aprovar els pressupostos de l'Estat que no s'han complert mai respecte a Catalunya. Ara la resident suïssa diu que ja havien parlat d'un possible referèndum a Catalunya i el PSOE i el Gobierno li treuen els colors, si això és possible, desmentint-ho taxativament. S’ha de ser molt passerell per pensar que cap govern espanyol permetrà un referèndum d’autodeterminació i tenir mala idea per dir-ho.. Perden més de 400.000 vots a les darreres eleccions espanyoles i ningú assumeix cap responsabilitat personal, ni política, i pretenen continuar com si res. El cert és que el seu govern ha estat el pitjor que hem tingut des del 1980, el més incapaç i insubstancial. Haurien d'aplicar-se, si tinguessin vergonya, la dita que diu: a boca tancada, no hi entren mosques!, però la diarrea verbal, i el control dels mitjans d’informació, creuen que els servirà per amagar la realitat. Si fem cas a les enquestes d’opinió, armes electorals que carrega qui les paga, la seva única alternativa després de les eleccions properes serà, com ja s’albira a l’Ajuntament de Barcelona, pactar amb el PSC, sols o acompanyats, com a subordinats i empassant-se un pacte amb un dels autors de l’aplicació, al·legal i antidemocràtica, del famós article 155 de la Constitución, en una giragonsa que produeix vergonya aliena. Mai havíem entès tant bé el porco governo que els italians han convertit en una expressió popular.
Junts, enmig de les batalles internes pel control del partit entre els de la vella convergència del peix al cove i els sobiranistes, baralla que sembla decantar-se clarament a favor dels convergents i els interessos que representen, ho fia tot a la figura d’en Puigdemont, fins i tot en el nom de la candidatura. Un Puigdemont que prèviament s’ha carregat la transversalitat del Consell de la República, per convertir-lo en un braç més al seu servei, i que no s’ha estat, amb l’excusa de l’amnistia, de facilitar la governabilitat d’Espanya. Precisament un ensenyament del procés és el de no refiar-nos de figures carismàtiques i i messiàniques perquè no estan a l’alçada de les expectatives que creen, perquè són fàcilment reprimibles per l’Estat i perquè el seu personalisme i ego l’única cosa que provoquen és la divisió dintre del moviment independentista i la decepció i la desmobilització. Necessitem líders socials que fugin del personalisme i que rendeixin comptes de la seva actuació i assumeixin responsabilitats per allò què han fet malament, no líders que es creguin per damunt del comú de la ciutadania. Junts a més cada vegada ha deixat més evident el seu fons dretà respecte als projectes magapolítics, com l’ampliació de l’aeroport de Barcelona o el Hard Rock per exemple, i els seus discursos sobre la criminalitat que freguen els de l’extrema dreta. És la vella convergència al servei d’uns interessos ben concrets d’uns pocs. Tampoc ha assumit cap responsabilitat pels més de 135.000 vots perduts a les darreres eleccions espanyoles.
A la CUP les eleccions l’han agafat amb el pas canviat. Eren els únics que semblava que assumien responsabilitats pels seus mals resultats, van perdre més de 146.000 vots i els dos diputats al Congreso, iniciant un procés de debat per redefinir el seu projecte que clarament s’havia diluït i perdut el rumb. Per a aquestes properes eleccions ja no els dona temps de completar la seva redefinició i es presenten sense cap projecte solvent atès que ells mateixos reconeixen que el que tenien ja no els val i que encara no n’han pogut bastir un altre. Per què els hauríem de votar, per una actuació passada que va caure en gran part en els mateixos vicis partidistes que denunciaven? O per omplir-se la boca de lemes rupturistes o de desobediència per acabar fent com els altres? Per un projecte de futur que encara no es coneix? El seu creixement els va venir gran i en el camí van perdre els valors alternatius que representaven.
El més significatiu de les darreres eleccions generals espanyoles pel que fa a Catalunya van ser els centenars de milers de ciutadans que varen exercir el dret a l’abstenció, el vot en blanc i nul, que constataven la desafecció de molts ciutadans independentistes respecte a Junts, ERC i la CUP i que semblaven exigir la creació de noves alternatives polítiques. Alguna cosa s’ha mogut al respecte: des de la fallida llista cívica de l’ANC, torpedinada des de dins pels interessos dels partits existents, la possible candidatura d’Alhora, encapçalada per Ponsatí i Graupera, l’Aliança Catalana, d’extrema dreta, racista i xenòfoba, i ja veurem si alguna més, pretenen ser aquestes alternatives. Ja veurem quin joc donen i fins on arriben amb tot el sistema polític i mediàtic en contra.
Tot això passa en un panorama en el qual la independència del nostre país és més necessària que mai: perilla la nostra senya d’identitat fonamental, la llengua, atacada a més impunement arreu i especialment a les Illes i el País Valencià, l’espoli fiscal impedeix donar serveis de qualitat i universals, no tenim eines per governar la immigració, la desigualtat social s’amplia i som una de les societats amb més pobresa infantil i juvenil d’Europa, la corrupció és endèmica, tenim greument tocats el servei educatiu i sanitari, els problemes de l’habitatge i del sector agrari no fan més que aprofundir-se...Per a intentar combatre aquesta situació ens és imprescindible tenir sobirania per fer les nostres pròpies polítiques i no pas continuar formant part d’un Estat que han reduït l’autonomia a una simple descentralització administrativa, sense poder polític real, i amb un Parlament que no és tal perquè institucions externes decideixen de què s’hi pot parlar o no, i que no respecta la immunitat parlamentària. No ens enganyem, la Generalitat i el Parlament són institucions de la monarquia espanyola que és qui en marca completament els seus límits.
Cal repetir-ho avui més que mai: tenim tot el dret a no voler ser espanyols i a poder construir el nostre propi futur de manera independent i sobirana, i a això no hi podem renunciar per cap tripijoc polític.
Acceptar l’actual situació, com fan, més o menys dissimuladament, els autoanomenats partits independentistes majoritaris suposa acceptar la desaparició, més propera que llunyana, de la nació catalana i la nostra inclusió definitiva en el projecte nacional espanyol unitari i centralista. De cadascú de nosaltres depèn acceptar-ho o no. A les mentides dels polítics sembla que es correspon l’autoengany d’una gran part de la ciutadania que es deixa enganyar una vegada rere l’altra i que ha fet de la queixa constant, sense cap acció que canviï les coses, una forma de no assumir les seves pròpies responsabilitats personals. Sempre és més fàcil culpar als altres que a un mateix!
Potser ens cal una ensulsiada com la que suposaria una majoria espanyolista al Parlament per reaccionar i reprendre el camí cap a la independència. De fet, algú em podria explicar de què ha servit tenir una pretesa majoria independentista al Parlament?!
Si voleu en parlem!
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 30 de març de 2024