Desmuntant tot un Règim: Els seus fonaments econòmics i polítics

Malauradament, en aquesta democràcia de fireta que continua el règim franquista, respecte al qual no hi va haver cap trencament, i rendició de comptes, ni reparació dels seus crims, podríem repetir periòdicament el mateix article cada poc temps i tot seria vàlid perquè res de fonamental pel règim canvia mai, i si ho fa, és a pitjor, per això m'atreveixo a republicar aquest article antic.

«Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate»

(Inferno, Dante Alighieri)

Fotografia procedent de esDiario.es https://lab.eldiario.es/estaticos/memo/desmemoria-10.jpg

La dreta i extrema-dreta espanyoles. amb la complicitat de certa esquerra. tendeixen a pintar un quadre en el qual la corrupció es un fenomen lligat a la democràcia i els partits, i pràcticament inexistent en el franquisme. Això es completament fals i respon a uns interessos molt concrets d'unes fortunes fetes durant el franquisme, emprant totes les formes de robatori possibles: «Lo que la dictadura robó y la democracia nunca devolvió: así se planificó el expolio franquista».

La corrupció era un fonament bàsic del franquisme. Un estudi diu: "...la corrupción fue algo estructural dentro de la dictadura, justificándose no sólo por los intereses individuales que satisfizo, sino también porque fue un elemento esencial dentro de los mecanismos que consolidaron y dieron estabilidad al “Nuevo Estado” surgido de la guerra civil"; és a dir, el franquisme va fonamentar el seu poder i pervivència en la corrupció sistemàtica.

El mateix Franco era un corrupte: Paul Preston: “Franco fue un político corrupto, murió con una fortuna de unos 400M de euros”. Alguns dels casos més coneguts, no pas els únics, foren: «5 casos de corrupción del franquismo»: el cas Barcelona Traction, l’agenda Rivara, el cas Manufacturas Metálicas Madrileñas, el cas Matesa i el cas Sofico.

L'herència franquista es pot resumir així: "La corrupción es un legado que habita en diferentes cuerpos, expandiéndose y matando como un cáncer. Justicia. Ejército. Iglesia. Monarquía. Cloacas policiales. Oligarquía financiera. Franco murió, pero no el franquismo. La herencia franquista sigue moviendo los hilos de nuestro sistema, ante la incapacidad del Régimen del 78 de romper sus lazos": Corrupción, franquismo y régimen del 78: hacia la III República.

I com s'ha pogut mantenir aquesta imatge falsa de manca de corrupció?: "Durante las cuatro décadas del franquismo, la propaganda del régimen se encargó de propagar una imagen de honradez y benevolencia del caudillo, que ha perdurado en varios sectores de la sociedad hasta mucho después. El clásico “con Franco se vivía mejor” se basa en esa visión católica de que con trabajo y honradez uno se podía ganar la vida dignamente. Los casos de corrupción eran silenciados, pero no por ello dejaban de existir. De hecho, no encontraban ninguna traba legal, al menos si tenías los contactos adecuados". "Franco utilizaba la corrupción para controlar a sus allegados y colaboradores; era una especie de mezcla entre premio y chantaje porque les dejaba hacer cosas y luego les amenazaba con acusarles de ilegalidades". A la postguerra, i força anys després, es van produir exaccions i confiscacions de diners i bens de molts republicans, que mai han estat rescabalats, i que en alguns casos estan encara als tribunals, sense que l’Estat se’n vulgui fer responsable. Era tot un règim qui funcionava com una autèntica màquina per enriquir a alguns, sobretot a aquells que li van donar suport.

Imatge procedent de https://lh3.googleusercontent.com/proxy/mSbQ8Kjdt7rGXMEREsujR4cpQqi0_7a-4-SVsrQxhjrt2ASDQ9l246v1CmHoYmzc1-blggWfZLdRzp8AaSyN8i431LPi

La reforma del 1978 va deixar completament intactes els interessos i fortunes de tots aquells que s'havien enriquit irregularment durant el franquisme, i la democràcia del Règim del 78 no només les ha mantingut, sinó que les ha reforçat amb la privatització d'amiguets que han fet els governs socialistes i del PP, en podríem dir la descapitalització de l'Estat a favor d'uns quants: La política de reconversió industrial que van iniciar els socialistes, que era mes aviat una desindustrialització i privatització de propietat pública, i la beneficiària principal en van ser la Banca, «La fase dura de la reconversión industrial: 1983-1986», va suposar l'inici d'una llarga etapa de descapitalització de l'Estat i de privatització de propietats públiques en favor d'uns pocs, normalment amiguets del partit de torn, i aquesta es l’explicació principal de les portes giratòries. La llista es molt llarga, destaquen empreses amb beneficis molt importants que anaven a l'erari públic, i ara van a unes poques mans privades: Altadis (Tabacalera), Argentaria (Banca), Enagas, Endesa, Gas Natural, Iberia, Indra, Inespal, Red Eléctrica, Repsol, Telefónica, Trasmediterránia, etc. En els Consells d'Administració d'aquestes empreses hi trobareu ex-governants i alts funcionaris que van intervenir en la seva privatització. Almenys son agraïts!

Gràfic procedent de https://www.megabolsa.com/wordpress/wp-content/uploads/2017/05/grandes-privatizaciones.png

A molts altres nivells de govern s'ha seguit la mateixa política amb privatitzacions milionàries d'hospitals i centres de salut, de residències de gent gran, de llars d'infants, del subministrament d'aigua i un llarg etcètera que demanaria un espai que no tenim aquí. L'excusa per a aquestes privatitzacions, guiades per la ideologia neoliberal, era aconseguir més eficiència i millors preus. Només cal que penseu en el servei que dóna Telefònica tot i abusar de la seva posició oligopolística, com tenim la factura elèctrica entre les més cares d'Europa o què ha passat amb les residències de gent gran, la majoria en mans privades, durant la crisi del Covid19. I mireu també la factura de l'aigua. No es casual que: «España es el país de toda la Unión Europea que menos empresas públicas tiene». Això sí quan es tracta de socialitzar pèrdues hem rescatat a la Banca (mes de 60 mil milions d'euros) o a d'altres empreses amb pèrdues, com el projecte Castor, les autovies radials madrilenyes o la companyia aèria Plus Ultra. La gran privatització en marxa es la d'AENA (Aeroports), una altra empresa amb grans beneficis que volen passar al sector privat. Ha estat un robatori planificat de la propietat pública, la de tots, que te uns responsables ben definits i coneguts i que expliquen molt bé el capitalisme espanyol de BOE, ja que aquestes empreses privatitzades basen el negoci en el control de les lleis i els preus establerts.

Cap democràcia real es pot construir sobre aquest fonaments ben fàcils de rastrejar en els Consells d'administració de l'Ìbex 35, i en les estructures de poder de l'Estat. L'únic canvi que s'ha produït és que alguns polítics, mitjançant les anomenades portes giratòries, s'han incorporat a aquesta elit, causa de la desigualtat social creixent i de limitar qualsevol avenç democràtic. Els Borbons no són res més que un indicatiu de com funcionava i funciona el règim polític espanyol a favor d'uns interessos molt concrets. Si teniu interès en aprofundir en les activitats corruptes dels Franco us recomano aquest llibre:

Portada de llibre procedent de https://images-na.ssl-images-amazon.com/images/I/718M4jczqEL.jpg

Cada vegada que surt una nova notícia sobre polítics o ex-polítics que fitxen per una empresa de l'Ibex35 ens escandalitzem, lògicament, i fem proclames sobre que això no s'hauria de permetre. I així fins a la propera, que no trigarà gaire. Allò en que no parem tant d'esment es que això forma part de la forma de funcionar del capitalisme espanyol. Si mireu la llista d'empreses de l'Ibex35 veureu que quasi bé totes les empreses que en formen part, amb poques excepcions, depenen per fer negoci de tres coses:

1. Aconseguir una legislació favorable al manteniment oligopolic de la seva posició en el mercat, en contra moltes vegades dels interessos dels ciutadans.

2. Aconseguir una fixació de preus favorable i l'adjudicació d'obra pública per part de les administracions.

3. Aconseguir la privatització i explotació de serveis públics.

Vist això s'entén que el fenomen de les portes giratòries no es qüestió de persones concretes, mes o menys deshonestes, sinó d'un sistema que està muntat així per mantenir els privilegis d'aquestes empreses. I mirant els membres dels Consells d'administració que, per cert, incompleixen les lleis de paritat per sexe, n’hi ha prou per adonar-se’n.

Se'n parla menys però també existeix el camí invers: persones d'aquestes empreses que passen a ocupar llocs de responsabilitat a l'administració pública, i no cal dir quins interessos defensaran. I encara més, a base de favors i compensacions econòmiques i d'altra mena, les empreses de l'Ibex35 mantenen una forta influència en la judicatura, els alts cossos de funcionaris de l'Estat (per als quals no és que hi hagi portes giratòries sinó que la porta sempre està oberta), el Banc d'España, la Comissió del mercat de valors i la de la competència.

Sense desmuntar aquest entramat mafiós es impossible de parlar que Espanya té una economia de lliure mercat. Aquí reclamar que funcioni un capitalisme com el d’altres Estats europeus o els EE.UU. és revolucionari. I per no allargar-me, gran part de la corrupció també s'explica amb aquestes empreses. Hi ha polítics corromputs perquè hi ha empreses que paguen. I els pocs casos de polítics jutjats per corrupció, quasi bé sempre deixen de banda les culpes de les empreses corruptores. Tot aquest sistema de negocis procedeix directament del règim franquista que fou, i es diu massa poc, un règim corrupte de dalt a baix.

Per acabar de veure el panorama, afegiu-hi el malbaratament de diners públics sistemàtic: «Partidas ocultas y pagos desfasados: así despilfarra España millones de euros», l’economia submergida i el frau fiscal, la corrupció dels sindicats majoritaris, que podeu llegir en aquest excel·lent informe de la CNT: «Legitimidad y financiación de los sindicatos considerados “más representativos” en España», el frau de la CEOE, per exemple: «Empleo reclama a CEOE que devuelva subvenciones para cursos de formación por 12,1 millones», el finançament dels partits polítics: «Así se financian los partidos políticos: el 80% es dinero público» i la seva corrupció: «Casos aislados de una corrupción sistémica»,o els diners de tots destinats a l’església catòlica: «La Iglesia bate su récord de dinero público justo tras destapar el Tribunal de Cuentas el descontrol del sistema», que a més ha aprofitat una llei franquista per apropiar-se de milers de propietats immobiliàries, i que el PSOE els hi cedeix: «El PSOE rechaza anular las inmatriculaciones de la Iglesia como pide Unidas Podemos». N’hi ha prou, tot i que n’hi podríem afegir més exemples, per fer-se una idea de que volem dir, i perquè ho podem dir, quan diem que el Regne d’Espanya està fonamentat en la corrupció, i que aquesta és la que manté el règim actual.

Imatge procedent de maldita.es https://maldita.es/app/uploads/2019/12/INMATRICULACIONES_2.jpg

Un dels mèrits que s'adjudicava el Gobierno del PP es el d'haver salvat a España del rescat, i la consegüent intervenció, durant l’anterior crisi econòmica. Allò que no explica és que això va ser a canvi de dues coses:

1- Assumir ell mateix fer la política austericida que propugnava la Unió Europea, de la qual són bons exemples una reforma laboral feta a mida de la patronal, el rescat de la Banca (amb mes de 60 mil milions de diners públics) després d'haver destruït l'única banca popular (les Caixes) i continuar amb les privatitzacions dels bens estatals i els desnonaments que una pràctica bancària corrupta provocava.

2-Fer una Llei de Seguretat Ciutadana (Llei mordassa) per controlar el possible malestar social. No van fer falta els "homes de negre" perquè el seu paper el va assumir ben de grat el Gobierno del PP. I per què ho va fer? Fonamentalment per mantenir intocables els interessos de les elits dominants (sobretot l'Ibex35) i la corrupció rampant que una intervenció europea potser hauria posat en risc. Es tractava de mantenir inalterades les xarxes d'interessos i corrupció de l'anomenat Règim del 78, directament hereu del franquisme. La veritat és que se'n van sortir, encara que avui la podridura monàrquica amenaci amb arrossegar-los a tots. Per això, hem vist caure el rei Juan Carlos I per tal d'intentar salvar el fonamental: els interessos econòmics dels de sempre que han malbaratat els mes de 88 mil milions d'euros de subvencions europees, sense haver aconseguit més que malgastar-los en obres faraòniques com l'AVE, els aeroports, el Càstor, autopistes, etc. enlloc de posar a Espanya en el camí de la productivitat, la innovació i la investigació. Encara es pot estranyar algú que Europa sigui reticent a donar mes diners a Espanya? Ah, el pacte del "Gobierno más progresista de la historia" incloïa l'abolició de la reforma laboral i de la llei mordassa però no han tingut temps per fer-ho, pobrets! Els catalans hem jugat el paper d'enemic interior per amagar la realitat del que passava a Espanya i unir els espanyols en un objectiu comú: salvar la seva esplendorosa pàtria al crit de "A por ellos!".

Amb aquestes dades n'hi ha prou per treure conclusions sobre la naturalesa de l'Estat espanyol, on hi participen també empreses catalanes, i les resistències a qualsevol canvi dels que es beneficien d'aquest sistema, començant per la monarquia. Ningú cedeix els privilegis de gust!

Malfia't de la història. Somnia-la i refés-la.

Joan Oliver (Pere Quart)

Imatge procedent de https://ichef.bbci.co.uk/news/640/cpsprodpb/1662A/production/_106309619_gettyimages-928085588.jpg

Com dèiem, tota la democràcia espanyola, i també la que hi ha a totes les CC.AA i el conjunt de les administracions públiques, es fonamenta en el saqueig dels fons públics per part de tots els actors que en tenen la possibilitat, i un entrecreuament d'interessos que formen una xarxa de podridura que només veiem de tant en tant i que no canvia mai substancialment. S'amaguen alguns corruptes, sempre tractats benèvolament, i els substitueixen uns altres. El sistema es manté i tot continua igual. Això passa a Espanya des d'almenys el segle XVI, quan els vaixells que arribaven de les Índies carregats d’or i plata només servien per mantenir una monarquia i una noblesa ociosa, i pagar els deutes de les guerres europees, sense invertir res en la millora productiva del país. La dinastia borbònica va continuar amb aquest sistema corrupte que va refermar el franquisme.

Per a patriotes a temps parcial: "El sindicato de Técnicos de Hacienda (Gestha) cifra en 59.000 millones de euros la menor recaudación de España respecto a lo que le correspondería de tener una presión fiscal media con la UE-28, y achaca la mayor parte a la economía sumergida". "La elusión de las grandes fortunas, seguida por el déficit de la progresividad de la renta dual y de las escalas de gravamen en el IRPF, así como las altas bonificaciones autonómicas en el Impuesto de Patrimonio y en el Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones son las causas principales la brecha recaudatoria en los impuestos personales". "El Impuesto de Sociedades aún está muy lejos de sobrepasar los 44.823 millones ingresados por España en 2007, hace 12 años. De hecho, este tributo acumula aún un desplome del 44,2%, de forma que los 19.819 millones de euros que las empresas no ingresarán respecto a 2007 conforman la segunda "grieta" más importante, después de la del fraude fiscal, por la que España pierde ingresos". "Los españoles tienen en paraísos fiscales 144.000 millones de euros (2017)". Tot aquestes dades les podeu trobar a Internet sense cap problema. A partir de la seva lectura podem començar a parlar de l'amnistia fiscal de Montoro, de la corrupció borbònica, de com de pèrfida es Holanda, i altres Estats europeus, en posar condicions per donar diners a España, o que ha passat amb l'impost a les grans fortunes que prometia el Gobierno más progresista de la historia, de la corrupció dels Pujol, de la corrupció de partits, sindicats i patronal, etc. i etc. La qüestió és que no parlem mai d'una reforma fiscal seriosa i completa.

Val més fer d'etern pidolaire que pensar en tocar els privilegis d'uns pocs que són els autèntics beneficiaris d'aquesta 'democràcia' de pa sucat amb oli que "nos hemos dado entre todos" i que ha convertit qualsevol reforma real en un impossible. Però això sí, els dolents són els catalans que posen en risc la sagrada unitat de la pàtria; es a dir, el sagrat repartiment dels diners públics entre uns quants mentre España té un dels índexs de pobresa mes alts d'Europa. Però a qui importen els pobres? Y viva España!

Infografia de l'Oficina Antifrau de Catalunya. https://www.antifrau.cat/sites/default/files/inline-images/barometre-2020-infografia.jpg

La corrupció també parla català! En un règim en el qual la corrupció és sistèmica i afecta a la monarquia, administracions, partits, sindicats i empreses pensar que Catalunya n'estaria al marge és o infantilisme o negar-se a veure la realitat. Ambdues coses no són una base bona per construir res.

El cas Palau de la Música o l'enjudiciament de la família Pujol van trencar d'una vegada amb el silenci de l'anomenat "oasi" català. Però les coses venen de mes lluny. El tancament en fals del cas Banca Catalana ja en va ser un avís, però la corrupció era tot un sistema del qual se'n beneficiaven, fonamentalment, els dos partits hegemònics a Catalunya: CiU a la Generalitat i el PSC en el món local, als ajuntaments. Cal recordar, respecte al PSC, el cas Pretoria (on també hi havia Unió Democràtica implicada), el cas INIPRO, els cas INNOVA/Shirota (també amb ERC i ICV), el cas Mercuri, el cas Sant Pau, el cas Antonio Rodríguez (Tarragona), el cas Hisenda, la fallida de Catalunya Caixa, etc. Unió Democràtica va ser enxampada en el cas relacionat amb la gestió dels fons europeus per a cursos de formació (dels quals també s'han beneficiat CC.OO. UGT i la patronal Foment del Treball) i el cas Pallerols. ICV també es va veure implicada en el cas ACA (Agència Catalana de l'Aigua). És obvi que CiU, que va monopolitzar el poder a la Generalitat durant dècades és qui te mes casos, a mes dels ja citats: el cas 3%, el cas ADIGSA, el cas Casinos, el cas Clotilde, el cas Fundació Catalunya i Territori, el cas ITV, el cas Port Vell, el cas Solà i Matas, el cas Tren turístic, el cas Oleguer Pujol, el cas Manga (on també hi ha ERC i Unión Cordobesa), el cas Boreas (relacionat amb CatDem i el PDCAT), etc. Tot i l'extensió són nomes els casos judicialitzats, i no cal ser gaire llest per suposar que són només la punta de l'iceberg d'una manera de funcionar sistemàtica. Curiosament, o no gens, tal i com passa a Espanya es jutja i potser es condemna als corruptes però mai als corruptors (les empreses que paguen per rebre obra o serveis públics, entre les que destaca Ferrovial). És un mostrari de com els diners de tots han estat considerats com una propietat pròpia per part dels partits, sindicats i patronal i han establert un sistema de robatori en benefici propi i d'alguns dels seus dirigents. Afegiu-hi com s'han privatitzat moltes empreses i serveis públics i començareu a fer-vos una idea dels milers de milions que ens han robat a tots els ciutadans. La fragmentació de contractes per poder fer adjudicacions a dit es una pràctica comuna a totes les administracions, encara que només es persegueixi quan convé políticament, i és essencial a aquest capitalisme de BOE-DOGC i amiguets que impera a Espanya, i també, no caldria dir-ho, a Catalunya.

I no parlem del passat, parlem d'unes pràctiques que encara són presents en la nostra realitat. Assumir aquesta realitat i combatre-la és l'única manera de poder construir una República Catalana diferent i lliure d'aquestes xacres.

Imatge procedent de https://s3.eu-west-1.amazonaws.com/elcritic.cat/wp-content/uploads/2017/05/08112555/portes-giratories-ok-1024x393-1200x630.jpg

Normalment quan parlem de portes giratòries pensem em els polítics, jutges i alts funcionaris que passen de tenir un càrrec públic a treballar per a una empresa privada, aprofitant els contactes i coneixements adquirits en el càrrec en benefici de l'empresa, o perquè l'empresa li retribueix allò que ha fet mentre era càrrec públic a favor seu. El darrer cas sonat ha estat el de l’ex-president Montilla, Ministre d’Indústria quan es va aprovar el projecte Castor, es un expert reconegut en la indústria del gas, per la qual cosa ara és en el Consell d’administració d’Enagas. Això es en gran part possible perquè no hi ha un ferm règim d'incompatibilitats i per altra perquè els partits polítics no han permès una professionalització seriosa de la funció pública que eviti que cada vegada que obtenen el governs de qualsevol administració hi desembarquen amb tot una munió de càrrecs de confiança i de lliure designació que no treballen en favor dels ciutadans, com pertocaria, sinó a favor del partit de torn.

És lògic que quan canvia el govern s’hagin de pagar assessors dels partits en institucions que tenen centenars o milers de funcionaris preparats? Per què no es professionalitza l’administració pública fins almenys el nivell de director/a general? I no parlem, seria molt llarg, de la munió d’empreses públiques i institucions en les quals els partits col·loquen els seus peons, sempre molt ben pagats a costa dels impostos de tothom. Avui partits, patronals i sindicats majoritaris (CC.OO. i UGT), són autèntiques oficines de col·locació de càrrecs públics, que es deuen a ells i no pas als ciutadans/nes.

Allò en què no ens aturem tant és en què les portes giratòries també funcionen a l'inrevés: persones d'empreses privades que passen, temporalment o per sempre, a l'administració pública i a les institucions públiques. Aquesta modalitat és tant o més perillosa per poder tenir una administració pública professional i al servei dels ciutadans, perquè col·loca en llocs claus a persones que allò que defensen són els interessos particulars de determinades empreses. El Gobierno de España, per exemple, ha tingut ministres d'Economia procedents de Lehman's Brothers, una ministra de Ciència i investigació que era abans la cap de la patronal de les empreses de biotecnologia, ministres d'Indústria procedents d'una empresa elèctrica, ministres de Defensa amb interessos en fàbriques d'armament, i a Catalunya va ser Conseller de Salut qui abans era el President de la patronal privada de sanitat. Els casos són molt significatius i molt nombrosos si hi afegim alts càrrecs, diputats i senadors i sindicalistes. Fins i tot alguns polítics han estat contractats per l’empresa que prèviament havien privatitza.

Un escàndol majúscul ha estat el de la desaparició de les caixes d'estalvis, unes entitats bastides per l'estalvi popular, que tots els partits, sindicats i patronals van abocar a la desaparició o conversió en bancs, a major glòria de l’oligopoli bancari a qui deuen tants favors! Entre d’altres, cap dels grans partits espanyols i catalans mai han retornat els crèdits que els hi havien concedit, ei i ningú els ha declarat morosos o els ha portat als tribunals per exigir-los el retorn. Es tot un sistema que ha heretat del franquisme, no només formes polítiques, sinó també la corrupció generalitzada -ara entendreu el manifest de 70 polítics recolzant al Rei Juan Carlos, de fet es defensaven ells i els seus negocis-: «Más de 70 exministros y altos cargos de PSOE, PP y UCD firman un manifiesto para apoyar a Juan Carlos I y su legado». I no penseu que Catalunya n'està lliure d'aquesta pesta: «Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme» o «‘Portes giratòries’ des de la Transició: els polítics catalans a l’Ibex-35». Això sí que no entén de territoris!

Imatge procedent de https://thumbs.dreamstime.com/z/concepto-del-servicio-bancario-del-vector-en-estilo-plano-43707602.jpg

Organismes que a més haurien de vigilar que això no passés, són els primers en fer el mateix: La CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) "es el organismo encargado de la supervisión e inspección de los mercados de valores españoles y de la actividad de cuantos intervienen en los mismos". Per tant, hauria de ser una institució que assegures que el mercat de valors fos transparent i funcioni professionalment i independent. Nomes cal que us atanseu a qui forma part del seu Consell i ja us fareu una idea de a qui representa i a quins interessos. La seva gran eficiència no els va permetre ni preveure, ni evitar la crisi de les hipoteques i les accions preferents. Segurament estaven preocupats per d'altres problemes. Els nomenaments els fa el Congreso de los Diputados i, com passa en tants d'altres organismes, entren en el joc de repartiment entre els diferents partits polítics. Si mireu els seus currículums us fareu una idea de quina independència es pot esperar i tenint en compte que 2 són directament càrrecs polítics.

Un altre organisme és la CNMC (Comisión Nacional de los Mercados y Competencia) els consellers de la qual es nomenen a proposta del Gobierno, i prèvia compareixença al Congreso de los Diputados. Per veure qui són i com es renoven només cal veure: «Quién es quién en el nuevo consejo de la CNMC». Sobren les paraules!

Un altre organisme clau és el Banco de España, tan aficionat a fer intervencions clarament polítiques sobretot respecte a privatitzacions, drets laborals (sempre alineats amb la CEOE) o la sostenibilitat de les pensions públiques (sempre obrint el camp a un sistema privat). En podeu veure la composició del seu Consejo de Gobierno i els seus currículums. De la seva gran tasca i eficiència, n'és una mostra que no va preveure ni va saber evitar la crisi bancària de la darrera crisi econòmica, que va acabar amb el rescat a la banca per més de 60 mil milions d'euros a càrrec de tots els ciutadans/nes, que va donar llum verda a la sortida a Borsa de Bankia, de la venda per un euro del Banco Popular, o va ajudar a pressionar per part de l’Estat a la Banca Privada Andorrana, etc. Això sí, mai ha exigit el retorn del rescat bancari, mentre que al model capitalista per excel·lència, els EE.UU. l’Estat ja ha aconseguit el retorn de tots els diners: «Por qué EEUU recuperó en 2013 el dinero del rescate y España perderá 60.000 millones. Tot una mostra de bones pràctiques bancàries! Curiosament, o no tant, el Banco de España no ha patit cap reducció seriosa, ni de pressupost ni de personal, quan moltes de les seves funcions han estat assumides, des de la introducció de l'euro, pel Banc Central Europeu. I un organisme que sempre ha batallat a favor de la privatització del patrimoni públic, no ha trobat encara el moment per privatitzar les residències de vacances per als seus treballadors, una de les quals es a Roda de Berà. Clar que també demanava que no s’apugés el salari mínim, mentre ells s'apujaven el seu sou: «El Banco de España insiste en afear el aumento del salario mínimo». Com podeu veure, del partidisme i la politització a Espanya no se n'escapa cap institució, i cap està al servei real de la majoria de ciutadans. Canviar aquesta estructura és impossible sense un canvi radical i no sembla pas que les majories parlamentàries a Espanya ni tan sols s’ho plantegin: aniria en contra dels seus propis interessos, i això no se l’hi pot demanar a ningú.

La veritat es que posant negre sobre blanc les dades d’aquest article, en veure-les una darrere l’altra, hom té una sensació d’impotència i ràbia que no pot ser bona per a la salut.

Potser un altre fragment d’un poema de Joan Oliver (Pere Quart) expressi, millor que ho faria jo, quina impressió ens queda de tot plegat:

Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet!

Francesc Pomés Martorell

A Barcelona, 26 de novembre de 2022

P.S. Reelaborat d'un article anterior del 2021.