No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
Poema XXXVIII de La Pell de brau de Salvador Espriu
Font: Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1921)
A vegades per entendre la situació cal aixecar la vista de la més estricta actualitat i mirar la realitat amb una certa perspectiva que ajudi a fer-se una composició més acurada i menys immediata. Per a això he volgut fer un resum dels resultats electorals des del 2012 de les tres principals forces polítiques autoproclamades independentistes des del 2012, any d’inici del procés, fins a les darreres eleccions. El resum és el que reflecteix el quadre següent:
A cop d’ull hom pot fer les següents observacions:
1.- L’independentisme va obtenir els seus millors resultats electorals quan la mobilització social era més gran amb la perspectiva d’assolir la independència o com a reacció a la repressió desencadenada després dels fets d’octubre del 2017 que varen portar a unes eleccions convocades sota l’aplicació alegal de l’article 155 de la Constitució espanyola. Eren moments en els quals la participació electoral va assolir les quotes més grans en tot el període autonòmic.
2.- Passat el moment àlgid del 2017 la participació ha disminuït força, tot i tenir en compte l’especificitat de les eleccions del 2021 en plena crisi pandèmica. Les recents eleccions d’aquest any han estat les quartes pitjors en percentatge de participació del 1980 ençà. Està clar que una part de la ciutadania ja no es conforma amb votar un president autonòmic quan la perspectiva havia estat la independència.
3.- Les tres forces independentistes principals han assolit el 2024 el pitjor resultat des del 2012 tot i el repunt de la participació electoral en la darrera convocatòria electoral. Cap d’elles s’atansa als resultats aconseguits en les convocatòries anteriors i això ha provocat que l’independentisme hagi passat a representar el 51% dels vots el 2021 al 43% actual.
4.- Els resultats del 2021, malgrat el 51% de vot independentista, amb una participació molt baixa, ja anunciaven la desfeta patida el 2024 pel conjunt dels partits independentistes i tot i això els partits han continuat liderats fonamentalment per les mateixes persones que varen fracassar el 2017.
Les dades són les que són i d’aquí és d’on cal partir en qualsevol anàlisi seriós de la realitat, no des dels desitjos i el partidisme eixorc.
Font: CCMA
És obvi també que cal donar explicacions del perquè d’aquests resultats. Sense voler ser exhaustius, aquí en van algunes:
1.- El fracàs polític, no pas social com van demostrar el referèndum de l’1 d’octubre i la vaga general del dia 3, ha provocat un desencís social important i l’assumpció que la independència no és un objectiu real en l’actual situació, ni amb els actuals partits dominants en el camp independentista.
2.- Explícitament o implícita, els partits principals de l’independentisme han abandonat la lluita per fer la independència, almenys en un termini previsible, i s’han centrat en intentar salvar de la repressió als seus membres i a desmobilitzar a la gent per tal de tenir les mans lliures en els seus pactes i arranjaments moltes vegades incomprensibles per a la majoria de ciutadans.
3.- La repressió desencadenada per l’Estat espanyol, no només per un govern determinat, sinó pel conjunt dels aparells de l’Estat, l’Estat profund, ha aconseguit substituir la lluita per la independència per la lluita antirepressiva i espantar a les elits partidistes gens disposades a córrer nous riscos personals. Cal no oblidar tampoc que la repressió ha determinat coses tan bàsiques com qui es pot presentar a les eleccions o a una investidura o no, ha trencat la inviolabilitat parlamentària, convertint en Parlament en una simple assemblea electa, ha destituït Presidents de la Generalitat, ha espiat a l’independentisme, ha perseguit qualsevol mena de dissidència, ha limitat greument el dret de manifestació, ha condemnat per les idees polítiques, etc. No s’entén on som si no es té en compte la repressió, agradi o no admetre-ho. La recent llei d’amnistia, que suposa demanar perdó per exercir drets democràtics fonamentals, és només la culminació del procés repressiu. Ens reprimeixen i després ens perdonen, si els jutges ho permeten, això sí, sempre que no hi tornem. Es pot considerar això una victòria com s’entesten a voler-la presentar alguns partits catalans? Deslliurar als presoners no és cap victòria si això suposa renunciar als teus objectius.
4.- La repressió no hauria arribat fins on ho ha fet sense la col·laboració, per activa o per passiva, de la immensa majoria de forces polítiques i socials espanyoles, però tampoc sense la col·laboració dels propis partits independentistes i de les institucions catalanes com la Generalitat que fins i tot s’ha convertit en còmplice actiu en diverses ocasions de la repressió contra l’independentisme. Ha quedat palès que l’autonomia catalana només arriba fins on l’Estat espanyol vulgui en cada moment, que no és cap dret, sinó una simple concessió que es pot suspendre o devaluar quan i com l’Estat vulgui. N’hauríem de ser conscients d’això. De fet vivim en una autonomia il·legal segons els propis paràmetres constitucionals espanyols: tenim un Estatut que, en contra de la llei, no ha estat ratificat pels ciutadans catalans després del cop constitucional que va fer el Tribunal Constitucional el 2010.
5.- La baralla caïnita i gallinàcia entre Junts i ERC provoca dues resultants:
a) El desencís i la frustració de molts independentistes que no entenen com dues forces pretesament independentistes no poden posar-se d’acord per assolir l’objectiu principal: la independència, en una baralla que pretén fer oblidar que sense independència no es pot construir cap projecte polític propi perquè no tenim la sobirania per fer-ho.
b) L’únic important per a ells és qui serà el masover de l’amo: l’Estat espanyol, i els privilegis i prebendes que forneix l’Estat als partits. Enlloc de combatre i denunciar el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol lluiten per fer de crossa al govern Sánchez, oblidant que el govern d’aquest tampoc controla realment a l’Estat.
Font: Plataforma 1 d'Octubre
Som aquí i no sembla que hi hagi perspectives d’un canvi més o menys proper perquè no hi ha alternatives reals dintre dels mateixos partits, ni sembla que hi hagi cap alternativa diferent. L’única que ha sorgit és la de l’extrema dreta racista i xenòfoba que no ens aproparà pas, tot el contrari, a avançar cap a la independència.
La nova llufa que ens volen vendre és la negociació d’un pretès referèndum acordat amb l’Estat. No cal saber gaire història, ni conèixer quina mena d’Estat post-franquista és Espanya, per saber que aquest mai acceptarà aquesta possible solució. Que l’unilateral és l’Estat, que no permet la lliure expressió dels catalans sobre el seu propi futur. No ens deixem enganyar tampoc per les promeses de defensa de la llengua, fetes per aquells que no han fet complir les lleis vigents, com la de la immersió lingüística, ni els cants de sirena sobre un finançament singular que l’Estat mai permetrà perquè se’ls desmuntaria l’actual règim polític.
I malgrat tot la independència continua sent un objectiu no només desitjable, sinó també necessari. La situació de Catalunya dins de l’estat espanyol continua sent colonial i impedeix el lliure desenvolupament de les nostres capacitats i possibilitats i ens aboca, més d’hora que tard, a una situació de possible desaparició com a realitat nacional, com a poble, que és allò què persegueix de fa segles el nacionalisme espanyol unitari i centralista que comparteixen la majoria de forces polítiques espanyoles, tant hi fa de dretes com d’esquerres, l’Estat profund i la societat espanyola.
Toca persistir, no defallir, recuperar la unitat popular, la que ens va portar a l’octubre del 2017, i tornar a arrossegar als partits allà on volem els ciutadans, no on volen anar els membres d’una classe política que posa per endavant els seus interessos per damunt dels del conjunt de la societat. No serà fàcil, però els resultats amb els quals hem encapçalat aquest article demostren que el rumb partidista actual és incapaç de recuperar la força de la majoria social que vàrem demostrar el 2017 i entre tant ens cal recuperar l’hegemonia social i cultural que l’independentisme ha de tenir. Ens hi va, i crec no exagerar, la nostra existència com a poble. La crònica de la nostra mort anunciada encara pot ser reescrita.
Si voleu, en parlem!
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 12 de juny de 2024
Commentaires