Breu diccionari temàtic il·lustrat del Surrealisme: 10 conceptes fonamentals
- Francesc Pomés Martorell
- 1 day ago
- 13 min de lectura
Índex
1.- Amor boig
2.- Antirealisme
4.- Bellesa
5.- Cadàver exquisit
8.- Objecte trobat
10.- Somni i inconscient
«We are all imprisoned by the dictionary. We choose out of that vast, paper-walled prison our convicts, the little black printed words, when in truth we need fresh sounds to utter, new enfranchised noises which would produce a new effect».
Mervyn Peake, Titus Groan (1946)
René Magritte. La clau dels somnis (La clé des songes), 1930.
Nota: Al final de cada entrada he intentat introduir un diàleg, lliure i personal, amb obres artístiques actuals que beuen de l’herència surrealista i que en demostren la seva fecunditat.
He emprat eines d’IA per cercar obres artístiques per il·lustrar el treball i bibliografia (ChatGTP i DeepSeek).
1. L'amor boig (amour fou)
L’amor surrealista és el contrari del romàntic, tot i que beu d’ell, una força bruta incontrolable i irracional, per això és boig. És on es troben l’atzar i el desig. Una força alliberadora, sovint encarnada en la figura de la dona com a musa, mèdium entre la natura i l'inconscient. «Si hay una idea que parece haber rehuido hasta hoy toda tentativa de vasallaje, y haber hecho frente a los más grandes pesimistas, esa es la idea de amor, única capaz de reconciliar a todos los hombres, transitoriamente o no, con la idea de vida».1 És un amor apassionat, que pot ser destructiu, que desafia les convencions socials i la moralitat predominants. «Esta ciega aspiración a lo mejor bastaria para justificar el amor tal como yo lo concibo, el amor absoluto, como único principio de selección física y moral que pueda responder de la no vanidad del testimonio y paso humano».1 Aquest caràcter quasi bé revolucionari de l’amor, cal emmarcar-lo en el profund masclisme que va impregnar el moviment: «no es lo esencial que seamos nuestros propios amos y también los amos de las mujeres y del amor?».2
Obra de referència: Dona amb la gola tallada (Femme égorgée), escultura d’Alberto Giacometti del 1932. Una dona degollada, en posició coital, reduïda als seus components més elementals, que pot suggerir una mena de conjunció entre el desig i la violència (la mort), una visió molt masculina que té una llarga història literària, que només es pot balancejar amb el concepte de la petite mort que s’ha emprat per referir-se a l’orgasme sexual. Visió que pot portar a representar la dona com un objecte consumible: «...a woman as an object, but explicitly as one to be consumed». (Web del MOMA)
Salvador Dalí. Bust de dona retrospectiu. (1933)
1.- Breton, André (2008). El amor loco. Madrid: Alianza editorial. p. 32 2.- Breton, André (2001). Manifiestos del Surrealismo. Buenos Aires: Editorial Argonauta. https://proletarios.org/books/Breton-Manifiestos_del_surrealismo.pdf (consultat: 15-IV-2026) pp. 147 i 35
Paula Rego. Dog woman (1994)
2.- Antirealisme
L’antirealisme és en primer lloc un esgarip contra una realitat que havia portat a l’assassinat de milions de persones a la I Guerra Mundial, però també una reivindicació a entendre la realitat com un fet més ampli que aquell que havia establert el predomini de la raó i la lògica, obert als mons imaginaris, l’inconscient i l’atzar, per tal de trencar el dualisme entre realitat i imaginació, amb la idea d’adquirir una visió nova del món, amb moltes més possibilitats. Breton ens serveix, novament, per explicar el concepte: «Es indispensable instruir el proceso contra la actitud realista, que debe seguir al proceso contra la actitud materialista...».(2001:22) «Si gracias al surrealismo podemos desechar sin vacilaciones la idea según la cual las cosas que "existen" son las únicas posibles».(2001:88) «La irritante manía que consiste en reducir lo desconocido a conocido y clasificado adormece los cerebros. El afán de analizar triunfa sobre los sentimientos».(2001:25)
Obra de referència: La terra llaurada, de Joan Miró (1923-1924). En aquest quadre hom pot observar perfectament que fins i tot quan es tracta de reflectir una imatge relacionada amb un lloc real, el pintor defuig de pintar la realitat tal i com la podia observar, tot reunint una amalgama d’imatges que per a ell reflecteixen millor la realitat que no pas la simple còpia d’aquesta, sense abandonar, encara, el lligam amb la realitat més estricta. Allò que abans havia estat un paisatge rural força clàssic a La masia (1921-1922), ara es converteix quasi bé en un paisatge mitològic, poblat de referències i metàfores visuals, que marca la transició de Miró cap al surrealisme, abans d’abandonar completament la figuració realista. Realitat i imaginació es fusionen en un tot per crear una nova realitat, més suggerent i completa.
1.- Breton, André (2001). Manifiestos del Surrealismo. Buenos Aires: Editorial Argonauta. https://proletarios.org/books/Breton-Manifiestos_del_surrealismo.pdf (consultat: 15-IV-2026) pp. 22, 88 i 25
Roby Dwi Antono. 3WhiteDots (2016-17)
3. L'automatisme psíquic
És el concepte fundacional i central del moviment, que en la seva definició del Surrealisme diu: «SURREALISMO: s.m. Automatismo psíquico puro por cuyo medio se intenta expresar tanto verbalmente como por escrito o de cualquier otro modo el funcionamiento real del pensamiento. Dictado del pensamiento, con exclusión de todo control ejercido por la razón y al margen de cualquier preocupación estética o moral».1 Aquesta tècnica buscava alliberar la creativitat de les restriccions socials, racionals i lògiques, i donar veu al desig i a les pulsions inconscients, molt influïts pel freudisme. La forma de fer servir l’automatisme psíquic per a la creació es concretà en diverses tècniques: L’escriptura automàtica, el primer exemple de la qual fou Les champs magnétiques (André Breton i Philippe Soupault, 1919), el dibuix i la pintura automàtica: el traç alliberat; tècniques d’escriptura i pintura basades en l’atzar: frottage, grattage i decalcomania; fotomuntatges i collages, etc. Algunes de les quals són anteriors al surrealisme pròpiament dit, dadaistes, per exemple, tot i que aquest els hi donà coherència.
Obra de referència: El bosc blau (Le fôret bleu) de Max Ernst (1925). Aquesta obra és un exemple de les tècniques del frottage i el grattage, que consisteix a col·locar un full de paper (o tela) sobre una superfície texturada (com ara fusta, malla metàl·lica, fulles, cordills, etc.) i fregar-hi amb un llapis, carbó o altre material per obtenir una impressió de la textura, que posteriorment l’artista transformava, afegint-hi colors, figures o d’altres elements. No hi trobareu pas cap bosc real, i això és el que el fa una imatge suggeridora, estranya, que porta a anar més enllà de la representació i a deixar-se portar per la pròpia imaginació.
1.- Breton, André (2001). Manifiestos del Surrealismo. Buenos Aires: Editorial Argonauta. https://proletarios.org/books/Breton-Manifiestos_del_surrealismo.pdf (consultat: 15-IV-2026) p.44
Julie Mehretu. Stadia II (2004)
4. La bellesa convulsiva
Breton deia a l’Amour fou: «Creo que sólo puede haber belleza -belleza convulsiva- al precio de afirmar la relació recíproca que enlaza el objeto considerado en su movimiento y en su reposo...La belleza convulsiva será erótico-velada, explosiva-fija, mágico-circunstancial o no será»1 La bellesa convulsiva rebutja l'harmonia clàssica, el perfeccionisme tècnic, la manca d’emoció expressiva, per cercar-la, com suggereix l’adjectiu convulsiva, en allò violent, sobtat, enigmàtic, que ens colpeix, i que desafia la nostra comprensió racional, sovint vinculada al desig eròtic.
Obra de referència: El violí d'Ingres (Le Violon d’Ingres), fotografia de Man Ray del 1924 . Aquesta fotografia de la model Kiki de Montparnasse amb dos forats de violí pintats a l'esquena crea una imatge de bellesa convulsiva en fusionar el cos femení amb un objecte musical. És una imatge eròtica (dona-objecte), sorprenent, i que pertorba la visió convencional del nu artístic, tot i que hi ha un precedent molt clar en el quadre Femme à la guitarre de Georges Braque, del 1913, cubista, que va anar més enllà en la fusió del cos de la dona i un instrument musical.
1.- Breton, André (2008). El amor loco. Madrid: Alianza editorial. pp. 23 i 30
Giuseppe Mastromatteo, Indepensense II, 2010
5. El joc del cadàver exquisit (cadavre exquis)
Una derivació lúdica, col·lectiva i efímera, de les tècniques d’automatisme psíquic. Consisteix en què diverses persones componen juntes un text, un dibuix, una pintura, sense que cap d'elles pugui veure el que han fet les anteriors, generalment plegant el paper per amagar la part ja creada. El resultat són frases o imatges híbrides que desafien la lògica. És un joc, com a tal el van fer servir els surrealistes, que conjumina la imaginació de diversos participants per obtenir un resultat que, com proclamava el Surrealisme, fugia de la racionalitat i la intencionalitat en l’obra d’art.
En el Dictionnaire abrégé du Surrealisme es definia així: «jeu de papier plié qui consiste à faire composer une phrase ou un dessin par plusieurs personnes sans qu’aucune d’elles ne puisse tenir compte de la collaboration ou des collaborations précédentes».1
En una sessió a casa de l’escritor Marcel Duhamel, cap al 1925, els participants —André Breton, Philippe Soupault, Jacques Prévert, Yves Tanguy, entre d'altres— van escriure, per torns, paraules sense veure les dels altres, i el resultat va ser: «El cadàver exquisit beurà el vi nou.» ( "Le cadavre exquis boira le vin nouveau.").
Obra de referència: Cadàver exquisit (Cadàvre exquis). Yves Tanguy, Joan Miró, Max Morise i Man Ray, (c. 1926-1927) . Aquest dibuix col·lectiu exemplifica perfectament aquesta tècnica, on la combinació aleatòria de parts de figures, textos i números, crea una criatura sorprenent, un trompe l’oeil que escapa a la lògica de la representació realista, que ens interroga sobre la creativitat col·lectiva i les seves possibilitats, tot i que els propis surrealistes només el consideraven un joc, sense més transcendència.
1.- Breton, A., & Éluard, P. (Eds.). (1938). Dictionnaire abrégé du surréalisme (p. 9). Paris: Galerie Beaux-Arts.
Ben Popik. The Exquisite Corpse Project (2023)
6. La imatge surrealista
Els surrealistes van trencar amb el llenguatge establert, tant literari, com artístic, buscant la bellesa, nous significats, en el xoc de realitats contraposades, unint objectes reals o imaginaris en un conjunt racionalment impensable i desconcertant, enlluernador, que obria el pas a significacions noves que no tenien per separat abans de la seva juxtaposició. Van seguir la màxima de Lautréamont sobre «la trobada fortuïta d'un paraigua i d'una màquina de cosir sobre una taula de dissecció»,1 que es va convertir en una divisa per als artistes i poetes surrealistes. «Las imágenes surrealistas, como las que produce el opio, no son evocadas voluntariamente por el hombre, sino que "se le presentan de un modo espontáneo y despótico"».2 La imatge surrealista, tot i la seva variabilitat entre els artistes que la representen, acostuma a caracteritzar-se per l’ús de combinacions inesperades, amb una il·lògica que va en contra del sentit comú, un simbolisme pretesament inconscient i evocador del món dels somnis i, de vegades, d’un hiperrealisme quasi bé fotogràfic.
Obra de referència: Self-Portrait (Inn of the Dawn Horse), pintura de Leonora Carrington del 1937-38. El quadre juga amb la representació realista d’ella mateixa, en una actitud segura i quasi bé desafiant, tot afegint-hi elements també realistes: el cavall de fusta, la hiena, i el cavall que corre fora, per crear amb tots ells, una imatge irreal, il·lògica, que remet al món dels somnis i de la imaginació, que obre el pas a una multiplicitat d’interpretacions. És un exemple clar de com, fins i tot utilitzant una representació figurativa realista, es pot subvertir la realitat aparent. No cal recórrer a imatges no realistes, com farien d’altres representants del surrealisme. Es pot interpretar també com un refermament d’ella mateixa, com a dona i com a artista, en un marc, el surrealista, on aquestes eren reduïdes normalment a muses dels artistes masculins, o simples objectes del desig.
1.- Lautréamont, C. de. (2005). Els cants de Maldoror. (Chant VI, p. 327). Vallbona de les Monges: March editor
2.- Breton, André (2001). Manifiestos del Surrealismo. Buenos Aires: Editorial Argonauta. https://proletarios.org/books/Breton-Manifiestos_del_surrealismo.pdf (consultat: 15-IV-2026) p. 56
Julie Curtis. Blind hand (2017)
7.- L'objecte surrealista
Més enllà de l'objecte trobat, que tractarem en una altra entrada, els surrealistes van teoritzar sobre l'objecte com a punt de trobada entre el desig i la realitat. Aquest podia ser un objecte d'ús quotidià transformat, un objecte amb una funció simbòlica, o un acoblament antinatural, que materialitzés l’inconscient. Breton els definia així al catàleg de l’Exposició d'Objectes Surrealistes a la Galeria Charles Ratton de París (1936):«...the surrealist course leading to the instigation of a total revolution of the object: acting to divert the object from its ends by coupling it to a new name and by signing it, which entails requalification by choice (Marcel Duchamp’s “ready-mades”); by showing it in the con-dition in which external agents such as earthquakes, fire and water have sometimes left it; by retaining it because of the very uncertainty of its previous assignment or the ambiguity resulting from its totally or partially irrational conditioning, which gains dignity by discovery (found object) and leaves an appreciable margin in the case of the most active kind of interpretation (Max Ernst’s interpreted found object); and finally, by reconstructing it from all the fragments, starting with dispersed elements captured from the immediate known quantity (surrealist object, properly speaking)».1
Obra de referència: La nina (Die Puppe), escultura de Hans Bellmer del 1934. Aquesta escultura d'una nina articulada i desmembrada, és un exemple paradigmàtic de l’objecte surrealista que mostra fantasies i obsessions infantils, i també concepcions adultes, desafiant la noció de cos unitari i explorant els límits entre la innocència infantil i el desig i la violència adultes. Una confrontació suggeridora la podem fer amb una obra de Hannah Höch, dadaista, en la qual la nina és directament la dona com a tal, joguina al servei dels homes mitjançant el matrimoni. L’obra és La nòvia (Die braut) del 1940, oli i collage.
1.- Lippard, L.R., ed. (1970) Surrealists on art. Englewood Cliffs, New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Veure exemple actual
Sarah Lucas. The assembled body (1994)
8. L’objecte trobat (objet trouvé)
Es refereix a aquelles coincidències significatives, troballes fortuïtes o trobades aparentment casuals, que revelen un desig inconscient i una connexió secreta entre l'individu i el món. Aquest concepte, troba la seva màxima expressió en l'objecte trobat (objet trouvé)1. L'objet trouvé, com expressa el seu nom, és senzillament agafar un objecte qualsevol, sense cap importància, ni significació especial, que per un acte de voluntat personal es transforma en un altre que desperta noves significacions, donant-li un gir conceptual que el portava més enllà de la seva comprensió aparent i racional. És una mena de subversió de la realitat, basada en l’atzar, que adquirirà un paper fonamental en la creació artística, fonamentant una nova visió dels objectes quotidians.
Obra de referència: Esmorzar en pell (Le Déjeuner en fourrure), de Meret Oppenheim, del 1936. Aquest objecte surrealista per excel·lència —una tassa, un plat i una cullera recoberts de pell de gasela— és el resultat d'una trobada fortuïta entre l'artista i Pablo Picasso, transformant un objecte quotidià en una obra que destrueix la seva funcionalitat i converteix l’objecte en una cosa que ens colpeix a primer cop de vista, i que incita la nostra imaginació.
A vegades, simplement es jugava amb la representació d’una imatge real, una pipa, per exemple, manifestant que la seva representació, per molt realista que sigui, és només pintura, un conjunt de colors i formes sobre un llenç. Es vol fer evident que les representacions (paraules, dibuixos, fotografies) no són les coses en si mateixes, amb aquesta pipa no es pot fumar. Així, qüestiona la confiança acrítica en les imatges i la tendència a confondre signe i objecte, reflexió necessària avui que vivim en una inflació d’imatges ingovernable, inassumible, que trenca definitivament, amb la digitalització i la seva distribució per la xarxa, el lligam entre la realitat i la seva representació, posant en crisi el propi concepte de realitat i veritat.
René Magritte. Ceci nést pas une pipe (1928-29)
1.- Breton, André (1934). Équation de l’objet trovée. A Intervention surréaliste (nº. 1, June 1934)
El Anatsui. Sasa (2004)
Veure: https://elanatsui.art/
9. La revolta i l'humor negre
El Surrealisme no s’entén sense tenir en compte que pretenia ser un moviment revolucionari contra els valors socials dominants, burgesos, com la família, la religió, la raó instrumental, la ciència, i la situació política i social, per això va abraçar el materialisme històric, per donar-li força social al seu projecte. L'humor negre n'era una de les seves expressions fonamentals: es tractava de riure’s del mort i qui el vetlla, d’una realitat incomprensible, amb una actitud provocadora i dessacralitzadora, enfront d’allò que havia portat a l’ensulsiada de la I Guerra Mundial. «El surrealismo tal como lo concibo proclama lo bastante nuestro disconformismo absoluto para que se le pueda citar en el proceso al mundo real como testigo de descargo. Por el contrario, sólo sabría justificar el estado de completa distracción que tenemos la esperanza de alcanzar aquí abajo».(2001:69). «Todo está por hacerse y todos los medios deben ser buenos para destruir las ideas de familia, patria, religión».(2001:89)
Obra de referència: Un gos andalús (Un chien andalou). Luis Buñuel i Salvador Dalí, 1929 . Aquest curtmetratge és un compendi d'humor negre i violència gratuïta (com la famosa escena de l'ull tallat) que trenca amb la lògica narrativa i les convencions del cinema per colpejar directament les emocions de l'espectador. El cinema posterior va beure i va incorporar moltes de les troballes de la pel·lícula, fins i tot en el cinema més convencional, no només en l’experimental, pensis en Hitchkoch per exemple, Jodorowsky, o el cinema de David Lynch, entre molts altres, que han incorporat molts dels elements presents en el cinema de Buñuel.
Alfred Hitchcock .Spellbound (Recuerda), 1945
1.- Breton, André (2001). Manifiestos del Surrealismo. Buenos Aires: Editorial Argonauta. https://proletarios.org/books/Breton-Manifiestos_del_surrealismo.pdf (consultat: 15-IV-2026) pp. 69 i 89
Yorgos Lanthimos. The Lobster (2015)
10. El somni i l'inconscient
Molt influenciats per les teories de Sigmund Freud, reconeguda en els Manifestos, els surrealistes van reivindicar el somni com una via d'accés a una realitat més profunda que la de la vigília. Com va dir Breton al Manifest Surrealista: «Yo creo firmemente en la fusión futura de esos dos estados, aparentemente tan contradictorios: el sueño y la realidad, en una especie de realidad absoluta, de superrealidad». Més endavant deia: «...la aventura humana continuó desarrollándose, con el mínimo de probabilidades, casi simultáneamente en todos los frentes según los caprichos de la imaginación que fabrica por sí sola las cosas reales»1.
Obra de referència: La persistència de la memòria (Salvador Dalí, 1931). Aquesta pintura icònica, amb els seus rellotges tous en un paisatge oníric, és una representació visual paradigmàtica de la irracionalitat del món dels somnis i de la percepció del temps, i està oberta, com moltes de les obres surrealistes, a una multiplicitat d’interpretacions, quasi bé infinites. De fet, Dalí desenvolupà la seva pròpia fórmula per tal de representar el món del somni i l’inconscient que va batejar amb el nom de mètode paranoico-crític, que caracteritzava així: «Paranoiac-critical activity organizes and objectivizes in an exclusivist manner the limitless and unknown possibilities of the systematic association of subjective and objective phenomena, which appear to us as irrational sollicitations, exclusively in favour of the obsessing idea. By this method paranoiac-critical activity discovers new and objective “significances” in the irrational; it makes the world of delirium pass tangibly onto the plane of reality.».2
1.- Breton, André (2001). Manifiestos del Surrealismo. Buenos Aires: Editorial Argonauta. https://proletarios.org/books/Breton-Manifiestos_del_surrealismo.pdf (consultat: 15-IV-2026) p.44
2.- Dalí, Salvador (1935). Conquest of the irrational : with 35 photographic reproductions and an hors-texte in colours. p. 17. A: https://archive.org/details/DaliConquestIrrational/page/n19/mode/2up (consultat: 16-IV-2026)
Andrew Android Jones. The Shamana of Electro (2012)
Veure: https://androidjones.com/
Divertimento o no?
Si demaneu a ChatGTP: Fes-me una pintura, un collage, un fotomuntatge i una escultura surrealistes (23-IV-2026) us donaria quelcom així:
Si li demaneu que siguin originals:
És quan dormo que hi veig clar (1939)
És quan dormo que hi veig clar
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
Josep Vicenç Foix
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 24 d’abril del 2026
Comentaris