Aquest assaig explora les possibilitats d’aplicar la teoria del colonialisme intern a la comprensió de la societat contemporània catalana i, al mateix temps, com aquesta teoria pot reformular les concepcions vigents sobre el colonialisme i el postcolonialisme, i criticar el model d’estat-nació dominant arreu del món. No es tracta d’un estudi empíric original, sinó d’una anàlisi teòrica que pretén contribuir al debat conceptual encara ben viu sobre el nacionalisme, el colonialisme i l’imperialisme, i les seves conseqüències.

L’anàlisi, fa una aproximació multidisciplinària, que ofereix una comprensió global del fenomen colonial en el món modern i contemporani, que va més enllà de les anàlisis que el redueixen fonamentalment a l’expansió occidental pel món, ignorant el colonialisme en d’altres territoris, i en d’altres temps. Es tracta de no reduir el colonialisme a un model únic i pràcticament fix, que menysté la seva variabilitat real, i també, que les relacions colonitzador/colonitzat han de ser enteses no unidireccionalment com una relació dominador/dominat, sinó de forma complexa i multidireccional.

La principal conclusió d’aquest treball és que, malgrat la necessitat de no fer una transposició directa de la concepció i les característiques generals del colonialisme intern a la realitat catalana, de fet això no s’hauria de fer amb cap model teòric, sí que conté prou elements per considerar que és útil per a analitzar-la millor i, per tant, no és extemporània.

Abstract*

Keywords: Colonialism, post-colonialism, internal colonialism, nation, state, nation- state

This essay explores the possibilities of applying the theory of internal colonialism to the understanding of contemporary Catalan society and, at the same time, how this theory can reformulate current conceptions of colonialism and postcolonialism, and criticize the dominant nation-state model around the world. It is not an original empirical study, but a theoretical analysis that aims to contribute to the still alive conceptual debate on nationalism, colonialism and imperialism, and their consequences.The analysis takes a multidisciplinary approach, offering a global understanding of the colonial phenomenon in the modern and contemporary world, which goes beyond the analyses that fundamentally reduce it to Western expansion around the world, ignoring colonialism in other territories, and in other times. It is about not reducing colonialism to a unique and practically fixed model, which underestimates its real variability, and also, that colonizing/colonized relations must be understood not unidirectionally as a dominating/dominated relationship, but in a complex and multidirectional way.The main conclusion of this work is that, despite the need not to make a direct transposition of the conception and the general characteristics of internal colonialism into the Catalan reality, in fact this should not be done with any theoretical model, it does contain enough elements to consider that it is useful to analyze it better and, therefore, it is not extemporaneous.

*traducció feta amb l’ajuda del traductor de softcatalà

1.- Introducció

Aquest assaig estudia les possibilitats que ofereixen les teories colonials i postcolonials, i especialment l’anomenat colonialisme intern, per comprendre la realitat catalana, i, al mateix temps, com això afecta a la comprensió completa del colonialisme. S’ha de dir que, tot i que parlem normalment de Catalunya, per raons metodològiques i pràctiques, en el fons parlem d’allò que s’ha anomenat Països Catalans, entès com els territoris en els quals la llengua pròpia és el català, perquè no fer-ho suposaria acceptar la política de fragmentació de la identitat catalana que han imposat especialment l’Estat espanyol i el francès.

L’aplicació del marc del colonialisme intern a la societat contemporània catalana pot reformular les concepcions vigents sobre el colonialisme i el post-colonialisme, i contribuir a la crítica del model d’estat-nació dominant arreu del món pel que suposa de manca de respecte a la diversitat constitutiva que intenta eliminar, per lligar estat i nació.

Catalunya es pot entendre com una realitat històrica que ajuda a reflexionar sobre tot això també perquè ha jugat els dos papers: el de colonitzador i el de colonitzat.

També intentarem veure com el neoliberalisme capitalista global, hegemònic arreu del planeta, transforma les equacions que havíem fet servir fins ara, la qual cosa porta a situar l’anàlisi del colonialisme en un nou punt.

Ens movem en un marc discutible i poc transitat, el valor del qual és precisament obrir el debat.

Els objectius són:

Objectiu general:
Analitzar si el cas català s’ajusta al model teòric de colonialisme intern.
Objectius específics:
Examinar les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol en l’època
contemporània.O1: Analitzar el grau d’autonomia política real.
O2: Estudiar la situació de la llengua i cultura catalanes.
O3: Comparar el cas català amb altres casos (Escòcia, Quebec, etc.).
O4: Avaluar arguments a favor i en contra d’aquesta interpretació.

Les hipòtesis de les quals parteixo són:

H1 (econòmica): Catalunya presenta característiques de dependència fiscal i redistribució que poden ser interpretades com a extractives.
H2 (política): Existeix i ha existit, almenys des del 1714, una limitació estructural de l’autogovern català dins del sistema institucional espanyol.
H3 (cultural): La llengua i identitat catalanes han estat històricament subordinades a una cultura dominant, que pretén la seva assimilació o desaparició.
H4 (alternativa/contrària): Catalunya no compleix les condicions de colonialisme intern, ja que participa plenament en les estructures de poder de l’estat.

Metodològicament m’he basat en la recerca i explotació de referències bibliogràfiques per poder assolir els objectius i contrastar les hipòtesis formulades, tot essent curós amb les cites emprades de diversos autors, per no trair-les en el seu ús parcial. Això ha donat una bibliografia final força àmplia i variada, que pot ser una bona base per aprofundir en alguns dels temes plantejats.

Es tracta per tant, d’un treball teòric, un estat de la situació, la pretensió del qual és agombolar recursos existents en una unitat que generi una perspectiva crítica que no tindrien per separat. Com a exemple concret, podríem dir que no es pot parlar del tema sense veure la interrelació íntima entre l’intent de construir l’Estat-nació espanyol, la dependència econòmica, la política de minorització lingüística, la fragmentació territorial de l’àmbit lingüístic del català o la repressió directa sobre els components de la identitat catalana.

1.1 El poder en la definició de la identitat

Per començar, cal fer algunes precisions conceptuals: la definició de la identitat, identitats, tant individuals, com col·lectives, no es pot fer si no és dins d’un marc històric concret, que en determina la seva conceptualització variable al llarg del temps, així com l’acció del poder dominant en cada època per establir-ne una interpretació hegemònica, funcional al manteniment d’unes jerarquies que assegurin els interessos de les classes dominants, i la impossibilitat de construir-ne d’altres. En paraules d’ Stuart Hall i Paul du Gay:

Precisely because identities are constructed within, not outside,discourse, we need to understand them as produced in specific historical and institutional sites within specific discursive formations and practices, by specific enunciative strategies. Moreover, they emerge within the play of specific modalities of power, and thus are more the product of the marking of difference and exclusion, than they are the sign of an identical, naturally-constituted unity - an 'identity' in its traditional meaning (that is, an all-inclusive sameness, seamless, without internal differentiation).¹

Sense entrar en la discussió sobre la individualitat, subjectivitat, i el seu component social i comunitari, sí que cal dir que l’individualisme exacerbat, la destrucció dels vincles comunitaris, la privatització del que és públic, la segmentació, la reducció de les funcions de l’estat, la competitivitat i el consumisme, etc. han trencat, per una banda, totes les referències normatives personals i col·lectives hegemòniques abans dels nostres dies, i per una altra han convertit el mercat i el benefici en l’única religió possible, intentant fer coincidir la realitat amb el mateix sistema. Com dirà Wendy Brown: »Neoliberalism configures human beings exhaustively as market actors, always, only, and everywhere as homo oeconomicus».²

Si fem el salt a la identitat col·lectiva, aquest procés ha portat, d’una banda a la dissolució dels vincles comunitaris, i per l’altra a la seva fossilització, poble, cultura, nació, estat, sota una idea fixista que impedeix l’eclosió d’altres realitats i possibilitats.

La globalització ha actuat, i actua, imposant arreu del món el model neoliberal i redueix la significació de les diferències culturals i socials, en una mena de cultura global indiferenciada, i posa en crisi els conceptes sobre els quals s’havia fonamentat el món contemporani, com els citats de poble, cultura, nació i estat.

Noam Chomsky ho resumeix així: «Neoliberal democracy. Instead of citizens, it produces consumers. Instead of communities, it produces shopping malls. The net result is an atomized society of disengaged individuals who feel demoralized and socially powerless».³

1.Hall i Du Gay (1996), p. 4

2.Brown, W. Undoing the demos: Neoliberalism’s stealth revolution. (New York: Zone Books, 2015), p. 31

3.Chomsky, N. ( 2011), p. 8

1.2 La construcció de l’altre i d’un mateix com a autoconstrucció

Entrant en la identitat social o comunitària, hem d’afegir que aquesta és també una construcció vehiculada pel poder i, específicament, pel poder polític i les institucions que el conformen i el legitimen, els aparells d’Estat dels quals parlava Louis Althusser (1974).

Aquesta construcció no s’ha fet només internament, sinó que també s’ha fet emprant a l’altre, els altres, com a forma de construir la pròpia identitat. Des de l’estudi primigeni d’Edward Said, sabem que la definició d’allò que anomenem Occident, ha estat basada en gran mesura en una creació de l’Orient, i dels pobles sotmesos a la colonització:

Oriente era casi una invención europea y, desde la antigüedad, había sido escenario de romances, seres exóticos, recuerdos y paisajes inolvidables y experiencias extraordinarias. [...] Oriente no es solo el vecino inmediato de Europa, es también la región en la que Europa ha creado sus colonias más grandes, ricas y antiguas, es la fuente de sus civilizaciones y sus lenguas, su contrincante cultural y una de sus imágenes más profundas y repetidas de Lo Otro. Además, Oriente ha servido para que Europa (u Occidente) se defina en contraposición a su imagen, su idea, su personalidad y su experiencia.⁴

La colonització europea anavatambé en el mateix sentit, tot contraposant la civilitzada Europa amb el salvatgisme i primitivisme dels pobles colonitzats, afegint-hi la superioritat racial. Això es feia per donar una coherència interna als Estats europeus, obviant la seva diversitat i pluralitat constitutives, tot fent-se funcional per a l’establiment dels moderns Estats occidentals.

1.3 Les marques individuals i socials com a fonamentació del poder

Totes les marques porten a l’establiment d’un poder hegemònic. A escala individual, s’establirà un marc que definirà qui era un bon serf o súbdit, més tard ciutadà o no, i com s’havia de comportar, tant privadament, com en públic, i això assenyalava també qui era perseguit o marginat, exclòs, per no adaptar-se a la normativitat hegemònica, per exemple els heretges, les bruixes⁵, els pobres,⁶ etc.

Socialment, s’hi afegien unes identitats col·lectives, cada vegada més lligades als conceptes de poble i nació, i també a característiques més generals que es jerarquitzaven, com per exemple, el gènere, la llengua, el fenotip, la cultura, la classe social, etc. que condicionaven la posició social de les persones i dels pobles als quals pertanyien i amb els quals s’identificaven.

La identitat, individual i col·lectiva, és una mentida fabricada, imaginada, però necessària, sempre i quan s’entenguin com canviants i plurals, no de manera essencialista i fixa.⁷

4.Said, E. W. (1990), pp. 19-20

5.Federici, S. (2018) ha remarcat el paper que la persecució de les bruixes va tenir en l’acumulació original del capital i la marginació de les dones, i com aquest model de l’Europa moderna ha continuat existint en diverses zones del món en l’època contemporània.

6.Veure: Geremek, B. (1998).

7.Diversos estudis sobre la creació de comunitats imaginades a l’Europa medieval al llibre editat per Andrzej Pleszczyński, i altres (2018) a: Imagined Communities.Constructing Collective Identities in Medieval Europe.

1.4 Poble, nació, estat, conceptes construïts

Termes com comunitat, poble, cultura, nació o estat, entre d’altres, necessiten aclariments previs.

1.4.1 El terme comunitat, força discutit i atacat pel neoliberalisme, sembla menys problemàtic, atès que fa referència a una realitat més propera a la nostra vida quotidiana: compartir un lloc i un temps determinat amb les persones amb les quals vivim en societat, sigui de manera més elemental, els veïns, la família, les tribus, per exemple, o de maneres cada vegada més complexes i jerarquitzades.

L’evolució social ha comportat també l’estructuració de comunitats que ja no es fonamenten bàsicament en la vida quotidiana i la proximitat, per incorporar creences, valors i interessos més generals i abstractes, té també components socials, històrics, com deien David Harvey i Thomas Luckmann: «Identity is formed by social processes. Once crystallized, it is maintained, modified, or even reshaped by social relations».⁸

1.4.2 El terme poble s’usa tant per referir-se a una realitat urbana, com també per donar-li un caràcter antropològic, ètnic, cultural, classista, però també per fer-ne un ús essencialista i directament polític. Sense anar massa enrere, l’ús que en fa el romanticisme alemany del segle XVIII, va lligat fonamentalment a la comunitat de llengua, cultura, tradicions i història. D’aquesta idea de poble com una comunitat que comparteix una sèrie de vincles socials, culturals, naixerà una determinada concepció de la nació.

1.4.3 El terme nació, quan passa a designar una comunitat política, que estableix fronteres i sobirania, pertinença i alienació, es constitueix a Europa, primer amb els estats absoluts moderns i, fonamentalment, amb la creació dels estats-nació sorgits del capitalisme i el domini de la burgesia, ja en l’època contemporània. Les definicions dels diccionaris, com a expressió de la decantació normativa de certs conceptes, ens poden ajudar. La «Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre»,⁹en passar al plànol polític, no podia escapar a la lluita, sobre la seva definició, perquè s’hi estava jugant una partida en la qual es definia una estructura de dominació. Només cal contraposar la definició anterior amb la primera accepció que dona el diccionari de la RAE: «Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno», que situa el govern, la sobirania legal, com a element central per considerar que és una nació. El Cambridge Dictionnary fa aquesta definició: «a country, especially when thought of as the people who live there, often with its own culture, language, and customs».

Ernest Gellner, que argumenta que el nacionalisme és un fenomen intrínsecament lligat a la modernitat i a la industrialització, remarca dos components del nacionalisme: «...voluntary adherence and identification, loyalty, solidarity, in one hand; and fear, coercion, compulsion, on the other».¹⁰ Benedict Anderson hi afegirà que són comunitats imaginades, limitades i sobiranes, que «...are to be distinghised, not by their falsity/genuineness, but by the style wich they are imagined»¹¹. Fixem-nos també, que com remarca la definició de l’IEC, el camp de joc va més enllà de raons i fets comprovables, perquè inclou el sentiment d’identitat, la qual cosa ens situa en el camp de la psicologia col·lectiva i els mecanismes complexos que la determinen.

La història acadèmica sempre ha estat una eina al servei de la configuració d'identitats nacionals, prèvia una falsificació o mistificació de la història real per reduir-la a allò que interessa, i amagant tot allò que posa en dubte el relat sobre el qual s’ha construït un determinat nacionalisme. Com va dir Balibar: «In actual fact, nationalism is a force for uniformity and rationalization and it also nurtures the fetishes of a national identity which derives from the origins of the nation and has, allegedly, to be preserved from any form of dispersal».¹²

La globalització actual posa en crisi als estats-nació existents, incapaços ja de controlar a les grans corporacions i empreses transnacionals, els mercats de capitals, bens i serveis, ni de respectar la diversitat d’identitats que tots ells contenen.

8-Berger, P. L. i Luckmann, T. (1966) p. 194 9. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC)

10.Gellner, E. (1983) p. 53

11.Anderson, B. (2006) p. 6

12.Balibar, É. (1991) p. 54

1.4.4 El darrer concepte a analitzar és el d’estat, un concepte polític que defineix una determinada manera d’organització del poder, de la sobirania territorial, que crea una estructura política i jurídica que configura una realitat reconeguda internacionalment. La seva confusió, en l’època contemporània, amb la nació, allò que anomenem estats-nació, i amb l’imperialisme i expansionisme, tant intern, com extern, conquestes i colonialisme, plantegen quin model d’estat ha acabat sent el dominant a Occident i com aquest model s’ha exportat arreu del món.

Les migracions actuals, que van en el sentit contrari de les anteriors, de les excolònies i el món subdesenvolupat cap a les antigues metròpolis, sumen a la seva diversitat interna de sempre, una nova diversitat que posa en dubte la vella identificació entre estat, nació i poble, la qual cosa la posa en crisi, sigui per refermar el vell nacionalisme excloent i tancat, o per pensar noves formes d’identificació comunitària i la seva corresponent traducció política i institucional.¹³

El caràcter cada vegada més divers de totes les comunitats humanes, l’extensió dels contactes i influències, porten a la necessitat de conjugar complexament la diversitat i pluralitat de pertinences, tot admetent que les preteses identitats nacionals, comunitàries en general, totes, es transformaran, d’una manera o altra.¹⁴

A vegades s’usa també el terme país com a equivalent o intercanviable amb territori, nació o estat, segons el context, la qual cosa hi afegeix confusió terminològica: «A country is often understood as a territorial entity that corresponds to a state, but the term carries a stronger connotation of the land and people as a cultural and emotional homeland».¹⁵

1.4.5 Un terme que sura en tota aquesta anàlisi és el de cultura, perquè s’empra en molts sentits. La definició de la UNESCO del 1982, fruït d’un consens internacional, ens pot ajudar a avançar: «La cultura pot considerar-se actualment com el conjunt dels trets distintius espirituals i materials, intel·lectuals i afectius que caracteritzen una societat o un grup social. Engloba, a més de les arts i les lletres, els modes de vida, els drets fonamentals de l’ésser humà, els sistemes de valors, les tradicions i les creences».¹⁶

13.Connor, W. (1978) a: «A nation is a nation, is a state, is an ethnic group is a …», analitza la confusió terminològica en els estudis sobre nacionalisme. I distingeix entre nació (basada en la identitat percebuda), estat (entitat legal-política) i grup ètnic, i a més a més, incorpora d’altres conceptes concorrents com primordialisme, pluralisme, tribalisme, regionalisme, comunitarisme, parroquialisme, o subnacionalisme.

14.Un exemple interessant del canvi en la concepció de la identitat comunitària, és el d’identitats híbrides i el mestissatge que introdueix Anzaldúa, G. (2016) i que respon als canvis més recents en la configuració de les societats.

15.Agnew, J. (2005) p. 452

16.UNESCO (1982). Declaració de Mèxic sobre les Polítiques Culturals). La podeu consultar aquí: https://diversidadaudiovisual.org/wp-content/uploads/2013/10/mexico_sp.pdf (consulta: 6-IV-2026)

2.- Colonialisme, neocolonialisme i imperialisme

Explicats els conceptes bàsics que emprarem, ens centrarem en les teories colonials i postcolonials, tenint en compte allò que anomenarem colonialisme intern, preexistent i desenvolupat paral·lelament al colonialisme extern.

2.1 L’herència del colonialisme i imperialisme clàssics

La conquesta d’altres territoris, el sotmetiment dels seus habitants a un poder aliè, la imposició d’una jerarquia i una legalitat foranes, l’establiment de noves poblacions per la força, i de la llengua i cultura pròpies, entre d’altres, formen part de la història de la humanitat des de la més llunyana antiguitat, on cal trobar l’origen del concepte colònia, i també d’imperi.

Avui, quan parlem de colònies i imperis, ens referim més aviat a processos desenvolupats des d’inicis de l’època moderna, que comparteixen algunes característiques amb les anteriors, però que en aquesta s’estenen a la major part del món i s’estructuren sota uns tipus i mecanismes ben clars, que presenten característiques força variades entre elles, però que tenen en comú la creació d’una metròpolis, que ostenta el poder, i uns territoris subordinats.

Per definir el terme colònia podríem partir d’aquesta definició de Jürgen Osterhammel i Jan C. Jansen:

Una colonia es una entidad política de nueva creación a partir de una situación precolonial, realizada mediante la invasión (conquista o colonización de asentamiento), cuyos gobernantes extranjeros mantienen una relación de dependencia duradera con una madre patria o centro imperial alejado espacialmente, que reclama derechos de propiedad exclusiva sobre la colonia,¹⁷

que podem confrontar amb la definició, més generalista, de la UNESCO: «Colonization refers to the process by which a foreign power establishes control over a territory and its people, often leading to significant social, economic, and cultural transformations»¹⁸, producte d’un consens polític, que obre el pas a la consideració de la possible existència de colònies, de territoris i pobles, dependents d’altres sense necessitat d’invasió o conquesta, ni colonització poblacional, que és, a més més, la situació més sovintejada en el món sorgit després dels processos de descolonització que van culminar a mitjans del segle XX.

Ens referim al neocolonialisme, el control que s’exerceix per part d’uns estats sobre d’altres, o sobre poblacions del propi estat de forma indirecta, mitjançant mecanismes de control que només empren la coerció directa i la força bruta quan perilla el manteniment del seu domini, tot i que aquesta possibilitat és un actiu important per mantenir aquesta situació de dependència. Aquesta es la situació de la majoria d’estats sorgits del procés descolonitzador. La United Nations University ho resumeix així:

...the combined process of domination-subjugation and exploitation-extraction-appropriation are central and defining features of both colonialism and neo-colonialism. Colonial structures and relationships are ones where states or population groups dominate or subjugate other states or population groups and simultaneously exploiting, appropriating, or extracting resources or benefits for themselves.¹⁹

La situació de dominació ha incorporat històricament tot un seguit d’elements que intentaven justificar-la, normalitzar-la, com per exemple, el racisme, la inferiorització dels pobles dominats, mitjançant raons com la inferioritat civilitzatòria, l’evangelització,²⁰el progrés econòmic i social, el darwinisme social, el paternalisme, la pretesa implantació de la democràcia i els drets individuals, la modernització, de la mà d’allò que Bourdieu anomena poder simbòlic, un poder poder que opera a través de la violència simbòlica, imposant significats i legitimant les estructures de domini.²¹

El colonialisme va contribuir a estendre el concepte d’estat europeu, estat-nació a l’època contemporània, arreu del món, cosa que explica com després de l’anomenat procés de descolonització, amb unes fronteres hereves de les establertes pels colonitzadors, els conflictes interns hagin estat recurrents, perquè es tractava de fronteres artificials, fixades pels colonitzadors, i perquè s’intentava imposar un estat-nació sense tenir en compte la diversitat interna que tenien, adoptant un model lligat al sistema capitalista, en societats que no estaven en aquest estadi. El neocolonialisme no ha fet més que refermar aquesta deriva, tot creant unes classes dominants autòctones completament sotmeses als interessos de l’antiga metròpolis o de les noves potències imperials hegemòniques.²²

No està de més assenyalar que el procés de colonització i el neocolonialisme posterior representen el pas de la violència descarnada inicial a formes de dominació més subtils, poder tou, i revestides d’una certa legalitat, però això és possible, entre d’altres raons, perquè el poder exercit, com diria Foucault, ha produït una altra situació, més complexa: «Hay que dejar de describir siempre los efectos del poder en términos negativos: ‘excluye’, ‘reprime’, ‘rehúsa’, ‘abstrae’, ‘encubre’, ‘oculta’, ‘censura’. En efecto, el poder produce; produce lo real; produce campos de objetos y rituales de verdad»,²³ i és en aquesta nova realitat en la qual cal emmarcar qualsevulla anàlisi.²⁴

Els analistes anticolonials o decolonials han insistit en la persistència de la raó colonial en el món actual: «...la concepción de una superioridad blanca europea frente a lo primitivo y exótico no-Occidental persiste en la cultura contemporánea con sus dispositivos discursivos; y tiene su origen en el proyecto imperialista moderno»²⁵.

L’herència d’aquest colonialisme estén la seva influència en el món actual en diversos aspectes: els conflictes fronterers i interns, moltes vegades amb components ètnics, el manteniment d’unes relacions internacionals desiguals, la continuïtat del model extractiu

dels recursos, la persistència i aprofundiment d’un sistema internacional que manté una divisió centre-perifèria clarament determinats, la imposició d’una forma d’estat-nació que no sempre s’adapta a la realitat local, la destrucció de les llengües i cultures pròpies, la omnipresència del racisme, tant en les antigues colònies, com en els estats occidentals, que revifa actualment en aquests, de la mà de l’extrema dreta, i la migració com a fenomen global, tot substituint l’antic tràfic d’esclaus, per la importació de ma d’obra barata i sense drets complets de ciutadania,²⁶ la manca d’assumpció real per part de les ex-metròpolis de les conseqüències de la seva activitat colonial i dels beneficis que en va obtenir i n’obtenen encara, tot menystenint els crims humanitaris que van cometre: genocidis, assassinats, tràfic d’esclaus, eliminació o marginació de pobles i cultures senceres, el racisme institucionalitzat,²⁷ etc.

Kimberlé Crenshaw explica com les identitats socials, com per exemple la raça o el gènere, no es poden estudiar per separat, independentment unes de les altres, perquè s’entrecreuen sempre i creen formes específiques d’opressió i marginació, que resten invisibles quan es tracten per separat, la qual cosa lliga amb les teories de la interseccionalitat,²⁸ i que són una base important per analitzar la qüestió nacional i el colonialisme, perquè sense aquesta aproximació global i relacional no és possible entendre aquestes realitats de forma completa.

Aquesta aproximació global ha de possibilitar estudiar el colonialisme intern sense subjectar-se a una única forma d’entendre el colonialisme, cosa que els diversos estudis²⁹ ja han demostrat que no és possible, per la varietat de formes i concrecions territorials que aquest presenta, que, a més a més, va canviant històricament. Étienne Balibar caracteritza així allò que anomena nou racisme: «The new racism is a racism of the era of ‘decolonization’, of the reversal of population movements between former colonies and former metropolises… It is a racism whose dominant theme is not biological heredity but the insurmountability of cultural differences»³⁰ parteix precisament de la intersecció entre racisme, nacionalisme i classes socials, i explica gran part de la realitat actual.

17.Osterhammel, J. i Jansen, Jan C. (2019) p. 11

18.La podeu consultar a: https://www.unesco.org/en/query-list/c/colonization (consulta: 6-IV-2026)

19.A: https://unu.edu/iigh/blog-post/what-we-mean-colonialism-coloniality (consulta: 3-IV-2026)

20. La relació entre la religió, les religions, i el nacionalisme, els nacionalismes, i com han actuat històricament com a forces que es reforçaven entre elles, i com també a vegades una ha substituït a l’altra en la configuració d’identitats col·lectives, amb traducció directament política o no, és un fet remarcable.

21.«Le pouvoir symbolique comme pouvoir de constituer la donnée par l’enonciation, de faire voir et de faire croire, de confirmer ou de transformer la vision du monde et, par là, l’action sur le monde, donc le monde, pouvoir quasi magique qui permet d’obtenir l’équivalent de ce que qui est obtenu par la force (physique ou économique), gràce a l’effet spécifique de mobilisation, ne s’exerce que s’il est reconnu, c’est-a-dire meconnu comme arbitraire». Bourdieu (1977) p. 410

22.Colin Newbury estudia, a Patrons, Clients, and Empire: Chieftaincy in the Colonial State (2003), el paper dels caps locals (chieftaincy) en l'administració colonial britànica. Mostra com els imperis van governar sovint a través d'elits locals, creant relacions de clientelisme que van transformar les estructures de poder tradicionals i que avui continuen representant els interessos dels colonitzadors en els Estats formalment ja independitzats. «In any case, it is a fact of political life in many post-colonial societies that chieftaincy leadership and the obligations of patrimonial hierarchy have survived; and this is an additional reason for pursuing the patron–client model into a fourth stage decolonization». Newbury (2003) p. 279

23.Foucault (2003) p. 194

24.Vaig dedicar un estudi a l’anàlisi del pensament anticolonial o decolonial: El pensament anticolonial o decolonial: Trencant amb l'hegemonia del pensament occidental? (2024) que podeu podeu trobar aquí:

https://fpmartorell.wixsite.com/pensantiraonant/post/articles-antics (consulta: 8-IV-2026)

25.-Chacón (2024) p. 53

26.«The functioning of the category of immigration as a substitute for the notion of race and a solvent of 'class consciousness' provides us with a first clue». Balibar (1991) p. 20

27.Si hom vol una visió històrica sobre el procés de descolonització dels Imperis europeus després de la Segona Guerra Mundial, amb una anàlisi de les causes, les diferents etapes i les conseqüències per a les metròpolis i els nous estats independitzats, hom pot consultar el llibre de Chamberlain Decolonization: The Fall of the European Empires (1999) que trobareu a la bibliografia final.

28.Per a una aproximació al significat de la interseccionalitat, veure Jorba (2020)

29.Veure per exemple: Cooper, Frederick, F. (2005). Colonialism in Question: Theory, Knowledge, History.

30.Balibar, É. (1991) p. 21

2.2 Els estats-nació: una identitat única al servei del capitalisme.

Tot i que el colonialisme i l’imperialisme tenen una història molt llarga, és durant les edats moderna i contemporània quan adquireixen un caràcter sistèmic que acaba condicionant la nostra visió del món, perquè arribaran a afectar a la major part de la població mundial i, en aquests períodes, anirà lligada estretament al sorgiment del mercantilisme i el capitalisme, a la seva progressiva implantació hegemònica, i a l’establiment dels estats com a entitats cada vegada més definides, com a forma de govern, i com una estructura de poder, que pretén establir les identitats socials, comunitàries, tant cap enfora, com cap endins. L’estat absolutista començarà a convertir allò que era una amalgama de pobles, nacions, cultures, en una única entitat pretesament superior a totes elles, i l’estat-nació

culminarà la tasca intentant unificar, anorrear, les diferències existents per establir un lligam directe i únic entre les identitats personals i col·lectives i la pertinença nacional, portant a unificar l’estat amb la nació, no només políticament, sinó també a nivell identitari.

Nation-states began to form, in Europe first, in the sixteenth century. The process of formation shaped the sorts of states that emerged and endured to the present. It is best to begin by defining nation-states so that can be clear on the objects woshe emergence we want to explain. States, in Max Weber’s definition, claim a ‘monopoly of the legitimate use of physical force in the enforcement of its order’, to which Michael Mann adds the crucial qualifier, in ‘territorially demarcated area, over which it claims a monopoly of binding and permanent rule-making.³¹

Aquest procès era imprescindible per a la unificació dels mercats i l’establiment del domini de la nova classe dominant, la burgesia, que traslladà aquest procés també cap enfora dels nous estats, la colonització i l’imperialisme expansius occidentals, que responien als mateixos objectius.

Com diu Michael Hechter:

The development of national economies in Western Europe began in the sixteenth and seventeenth whit the ascendance of mercantilism. Internal tariffs and other barriers to the free mobility of goods, labor, and capital

were substantially eliminated. Weights, mesures, and coinage were standardized throughout state territory.³²

I es va crear tot un entramat ideològic, jurídic i polític, per justificar aquesta deriva i convertir-la en una mena de camí inevitable, d’evolució natural, que sota la llum del progrés i de la il·lustració, guiada per la raó, la ciència i la tècnica, la feien indiscutible i establien l’etnocentrisme occidental com a model universal.

Per a una visió crítica de la imposició d’aquest model etnocèntric occidental podeu consultar els articles o llibres de: Dipesh Chakrabarty, que intenta desmuntar la idea que la història i la teoria europees són el model universal: «El pensamiento europeo resulta a la vez indispensable e inadecuado para ayudarnos a reflexionar sobre las experiencias de la modernidad política en las naciones no occidentales»³³; Stuart Hall analitza com el discurs sobre Occident i la resta del món ha estat central en la construcció de la identitat europea: «The West could not have conceived of itself as the summit of human history without the Rest against which it could define itself.»,³⁴com ja havia assenyalat Said, i mostra com aquest discurs, ple de jerarquies i oposicions binàries, ha servit per legitimar el poder i la dominació colonial:

«’Occidente’ es un constructo histórico, no geográfico. Por ‘’Occidente’’ nos referimos al tipo de sociedad discutida en este libro: una sociedad desarrollada, industrializada, urbanizada, capitalista, secular y moderna»;³⁵l’obra col·lectiva Thinking the Re-Thinking of the World (2002), intenta mostrar exemples concrets per desestabilitzar els cànons eurocèntrics i donar veu a perspectives crítiques des del Sud global:

As is well documented, such interests and conceptual frames often subjected other, formerly colonised life interests and conceptual frames often subjected other, formerly colonised life worlds, to teleological misrepresentations on the basis of Eurocentric conceptions of ‘modernity,’ ‘knowledge,’ ‘development,’ ‘human rights’, and even what ‘rights’ are, and what it means to be ‘human’ itself,³⁶

entre d’altres exemples, que haurien de fer impossible pensar en aquests temes sense tenir en compte les veus no occidentals, tot afegint-hi que l’anomenat procés de descolonització, que es desenvolupà fonamentalment després de la II Guerra Mundial, coincidint amb els interessos de les noves potències dominants, tampoc ha estat cap mena de punt final.

La implantació que s’ha fet de l’estat-nació, ha portat a uns processos d’assimilació, imposició i destrucció de moltes de les identitats col·lectives existents, per tal d’emmotllar la realitat a un model unitarista i centralitzador, que beu contemporàniament, de la concepció jacobina sorgida de la Revolució Francesa, i juntament amb la reformulació de la sobirania, tant cap enfora, sobirania internacional, com cap endins, democràcia, fabricaran l’estat-nació.

Aquest procès era imprescindible per a la unificació dels mercats capitalistes i l’establiment del domini de la nova classe dominant, la burgesia, però, en el món actual, també poden ser plataformes de resistència, com assenyala Richard Lachmann: «...states are able to foster national identities and those endure despite globalization and the rise of alternate identities. Nation-states remain reservoirs of cultural power...».³⁷ Si les identitats col·lectives son producte d’una construcció, tant les que han derivat en estats-nació internacionalment reconeguts, com les que han quedat com una peculiaritat d’algun d’aquests, o nacionalismes minoritaris o minoritzats, no es pot defensar la seva intangibilitat, ni tancar-se a la seva evolució i superació, llevat que s’ignori el seu caràcter

coercitiu i imposat, en un moment històric en el qual la legalitat internacional és posada en crisi, especialment pels EE.UU. i Rússia i l’emergència de noves potències mundials.

La resposta dels estats-nació a aquesta situació va, en la majoria de casos, cap a la defensa de les fronteres externes, i cap al ressorgiment d’un nacionalisme excloent i racista, que posa en el seu punt de mira la immigració internacional que s’ha convertit en un actor principal que manté o revifa gran part dels pressupòsits del colonialisme clàssic.

La concepció de l’estat-nació predominant continua estant en el centre de la discussió contemporània sobre el colonialisme i les seves conseqüències, perquè, per una banda es convertí en la forma d’organització funcional a la colonització i una herència postcolonial problemàtica, i per altra banda, com analitzarem més endavant, l’expansió colonial occidental i els seus mecanismes no s’entenen plenament sense conèixer els seus antecedents no exclusivament occidentals, i la seva aplicació, en el propi Occident, en períodes anteriors a l’Edat Moderna.

31.Lachman, R. (2020) p. 458

32.Hechter, M. (1975) p. 26

33.Chakrabarty, D. (2008) p. 45

34.Hall, S. (1992) pp. 311-312

35.Hall, S. (2013) p. 51

36.Kresse, Kai i Sounaye, Abdoulaye, (eds) (2002). p. 4

37.Lachmann, L. (2020) p. 479

38.Per a la descripció de l’evolució històrica mundial després de la II Guerra Mundial ens podem remetre a: Fontana, J.(2021). Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945.

2.3 El colonialisme intern

El 1975 Michael Hechter introdueix un concepte que suposarà un canvi important en els estudis del colonialisme: el colonialisme intern³⁹, concepte que deu gran part del seu origen als moviments de lluita pels drets civils dels negres als EE.UU. i l’aparició de

l’anomenat black power i la black nation. Deia Algernon Austin:

Black nationalism, in its broadest sense, is an ideology holding that people of African descent share a common bond of history, culture, and oppression that constitutes them as a political nation. This nation may be realized either by cultural means —through the development of separate institutions— or by political means —through the creation of an independent nation-state,⁴⁰

la qual cosa obligava a replantejar els fonaments de l’Estat-nació més poderós i, amb ell, tota la visió sobre el nacionalisme i el colonialisme.

Des del coneixement d’una realitat diferent, el postcolonialisme llatinoamericà, Pablo Gónzález Casanova afirmava:

La definición del colonialismo interno está originalmente ligada a fenómenos de conquista, en los que las poblaciones de nativos no son exterminadas y forman parte, primero del Estado colonizador y después del Estado que adquiere una independencia formal, o que inicia un proceso de liberación, de transición al socialismo, o de recolonización y regreso al capitalismo neoliberal. Los pueblos, minorías o naciones colonizadas por el Estado-Nación sufren condiciones semejantes a las que los caracterizan en el colonialismo y el neocolonialismo a nivel internacional: 1. Habitan en un territorio sin gobierno propio. 2. Se encuentran en situación de desigualdad frente a las élites de las etnias dominantes y de las clases que las integran. 3. Su administración y responsabilidad jurídico-política conciernen a las etnias dominantes, a las burguesías y oligarquías del gobierno central o a los aliados y subordinados del mismo. 4. Sus habitantes no participan en los más altos cargos políticos y militares del gobierno central, salvo en condición de “asimilados”. 5. Los derechos de sus habitantes, su situación económica, política social y cultural son regulados e impuestos por el gobierno central. 6. En general los colonizados en el interior de un Estado-Nación pertenecen a una “raza” distinta a la que domina en el gobierno nacional y que es considerada “inferior”, o a lo sumo convertida en un símbolo “liberador” que forma parte de la demagogia estatal. 7. La mayoría de los colonizados pertenece a unacultura distinta y habla una lengua distinta de la “nacional”»...El colonialismo interno ha sido una categoría tabú para muy distintas corrientes ideológicas. Para los ideólogos del imperialismo porque no pueden concebir que se den las relaciones de comercio inequitativo, desigualdad y explotación ni en un plano internacional ni a nivel interno. Para los ideólogos que luchan con los movimientos de liberación nacional o por el socialismo porque, una vez en el poder, olvidados del pensamiento dialéctico o ayunos del mismo, no aceptan reconocer que el Estado-Nación que dirigen o al que sirven, mantiene y renueva muchas de las estructuras coloniales internas que prevalecían durante el dominio colonial o burgués.⁴¹

El colonialisme intern permet començar a explicar les relacions de dependència i la manca de sobirania de pobles sotmesos a un estat-nació que s’havia construït contra, o al marge, d’ells, recuperant també com determinats mecanismes i tàctiques aplicades després a les

colònies exteriors ja s’havien assajat a les metròpolis abans, o paral·lelament, a la colonització occidental de la resta del món. La discussió sobre el concepte és encara viva, malgrat que, com deia el mateix González Casanova: «La lógica de la construcción del Estado y de las alianzas políticas, consciente e inconscientemente logró que la categoría del colonialismo interno fuera objeto sistemático de rechazo».⁴²

L’aplicació del concepte a realitats diferents, els estats-nació Occidentals, o els estats-nació sorgits del procés de descolonització, planteja dificultats de demarcació i

caracterització comunes del fenomen, atès que s’hi veuen implicats diversos tipus de dominació, política, cultural, econòmica, ètnica, de gènere, etc. i no existeix un model pur que es pugui aplicar a tots els casos, però això passa també en gran mesura amb conceptes acadèmicament acceptats, com el de colonialisme o imperialisme que, si s’estudia bé la realitat històrica, tot i presentar trets comuns, també difereixen en molts d’altres, producte de processos històrics molt diferents i de societats que també ho eren.

Els estudis reunits al llibre The Beginnings of Modern Colonization: Eleven Essays with an Introduction, del ja llunyà 1970, va tenir la virtut de reunir un conjunt d'assajos històrics que situen els orígens de la colonització moderna no al segle XVI, sinó a l'Edat Mitjana, analitzant com l'expansió de les repúbliques italianes, dels portuguesos i els catalans, a la Mediterrània i l'Atlàntic, com a precursors dels imperis ultramarins desenvolupats més tard. Aquest assajos, i d’altres que hem citat, posen en dubte la novetat de la colonització europea fora del seu àmbit geogràfic iniciada a l’Edat Moderna. Així, podem constatar la colonització i repoblació que van emprendre els regnes cristians cap a territoris considerats fronterers o no cristians, entre els quals podem destacar l’anomenada Reconquesta Ibèrica o la conquesta de les Illes Canàries, l’expansió cap a l’est d’Alemanya (Ostsiedlung), o les Croades bàltiques, llocs on, principalment en el cas de la Reconquesta, ja s’empraren motius religiosos o ètnics en contra dels pobles ocupats, en un exemple d’expansió política i militar i l’establiment d’un sistema de dominació, implantant el sistema feudal que era un sistema basat en el domini de la terra i el control de la força de treball (fonamentalment els camperols), i s’establia una jerarquització ètnica i estamental en la qual els colons estaven per damunt de la població conquerida, com assenyala Robert Bartlett: «Conquered populations were often integrated into subordinate legal and social categories».⁴³

Per allò que fa estrictament al colonialisme intern, podríem analitzar moltes realitats històriques des d’alguns dels seus pressupòsits. Per exemple:

Franja cèltica a la Gran Bretanya (Escòcia, Gal·les, Irlanda). Analitzat per Michael Hechter com el cas paradigmàtic: les regions cèltiques haurien estat subordinades econòmicament i políticament al nucli anglès.
Mezzogiorno al sud d’Itàlia (Gramsci). Després de la unificació italiana, el sud va quedar en una posició subordinada respecte al nord industrialitzat, amb dinàmiques de dependència econòmica.
Regions perifèriques a Espanya (Catalunya, País Basc, Galícia). Alguns autors, per exemple Moreno (2001) al seu llibre The federalization of Spain, aplica el concepte a les tensions entre centre i perifèria dins Espanya, especialment en termes fiscals, culturals i polítics.
Regions perifèriques a Espanya (Catalunya, País Basc, Galícia). Alguns autors, per exemple Moreno (2001) al seu llibre The federalization of Spain, aplica el concepte a les tensions entre centre i perifèria dins Espanya, especialment en termes fiscals, culturals i polítics.
Pobles indígenes a Amèrica del Nord, tractats per exemple per T. Alfred (1999) al seu llibre Peace, power, righteousness: An Indigenous manifesto.
Irlanda dins del Regne Unit. També analitzada com a colònia interna per la seva subordinació econòmica i política respecte a Anglaterra.
Bretanya i Occitània a França. Diversos estudis han analitzat la relació entre el centre estatal francès i regions amb llengües pròpies com Bretanya i Occitània, entre d’altres, com a formes d’homogeneïtzació cultural i subordinació política.
Còrsega a França. La relació entre Còrsega i l’Estat francès ha estat interpretada en termes de dependència econòmica i conflicte identitari, nacional.
Escandinàvia: el poble sami. Els Sami han estat objecte de polítiques d’assimilació per part de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia, interpretables com a colonialisme intern.
Groenlàndia dins del Regne de Dinamarca. Groenlàndia ha estat considerada un cas de colonialisme intern per la seva dependència política i econòmica respecte a Dinamarca.

En tots aquests casos, el colonialisme intern s’ha utilitzat per descriure, entre d’altres fets:

• desigualtats territorials persistents

• subordinació política dins d’un mateix estat

• diferències culturals o ètniques entre centre i perifèria

• relacions econòmiques asimètriques

Això no vol dir que es donin tots aquests elements al mateix temps, ni de la mateixa manera, i, òbviament, els Estats implicats neguen que es pugui parlar de colonialisme, perquè això posaria en crisi els fonaments de la construcció de l’estat-nació existent.

Per acabar aquest punt, cal afegir un altre concepte, el de colonialisme domèstic, que va ser desenvolupat per la politòloga Barbara Arneil (2017) en la seva obra Domestic Colonies: The Turn Inward to Colony, en la qual aportava una anàlisi nova en argumentar que la colonització no va ser només un fenomen extern als estats europeus, cosa amb la qual coincideix amb el colonialisme intern, sinó també una política domèstica aplicada dins de les pròpies fronteres. Ella el defineix així:

Domestic colonization is the process through which states and civil society organizations in the nineteenth and early twentieth centuries segregated fellow citizens deemed to be idle or irrational as well as religious, political, and racialized minorities into strictly bounded parcels of 'empty' or uncultivated rural land in entities explicitly called colonies within the borders of their own state in order to engage them in agrarian labour.⁴⁴

Aquest concepte ens permet incorporar realitats menystingudes, com les colònies de treball, les colònies utòpiques, colònies per a minories polítiques o culturals, de les quals podem trobar força exemples en la història contemporània.

39.Remarquem que Hechter feia referència a: «Internal colonialism refers to the division of labor which is structured so that certain regions are systematically relegated to the role of supplying raw materials and labor to more developed regions, resulting in a pattern of even development within the state».

40.Austin, A. (2006) p.12

41.Gónzález Casanova, P. (2003)

42.Gónzález Casanova, P. (2003)

43.Bartlett, R. (1993) p. 197

44.Arneil, B. (2017) p. 3

3.- Catalunya com a possible cas de colonialisme intern

Analitzat el colonialisme intern, podem passar a analitzar com el cas de Catalunya es pot acarar raonablement dins del marc dels estudis colonials i post-colonials, i especialment de les teories del colonialisme intern, i fonamentar que això no és un despropòsit intel·lectual, perquè aquesta anàlisi obre noves possibilitats de comprensió general del colonialisme.

3.1 Quan ets part del constructe occidental i al mateix temps n’ets víctima

Catalunya, com d’altres nacions, presenta d’entrada una contradicció remarcable. En determinats aspectes reuneix alguns dels factors que defineixen el colonialisme intern, com la dependència política i econòmica, el sotmetiment per conquesta (1714 i 1939), polítiques d’assimilació forçosa i minorització lingüística, la centralització política, l’intent d’imposar una identitat nacional forana, i la limitació de la seva sobirania, per exemple, la qual cosa, en conjunt, ens porta a poder parlar raonadament de situació colonial. En el Real Decreto de 29 de junio de 1707 por el que se derogan los fueros de Aragón y Valencia. A Novísima Recopilación de las Leyes de España (1805),⁴⁵ que s’aplicaria després a Catalunya i Mallorca, (Libro V, Título IX, Ley I) es deia això:

«Considerando haver perdido los Reynos de Aragón y Valencia y todos sus havitadores, por la revelión que cometieron faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como a su lexítimo rey y señor, todos los fueros, privilegios, exempciones y livertades que gozaban, y que con tan liberal mano se les habían concedido...; y tocándome el dominio absoluto de los referidos dos Reynos de Aragón y Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan lexítimamente poseo en esta Monarquía se añade ahora la del justo derecho de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soveranía es la imposizión y derogación de leyes, he juzgado por combeniente, así por esto como por mi deseo de reducir todos los Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales governándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo, abolir y derogar enteramente (como desde luego doy por abolidos y derogados) todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observados en los referidos Reynos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y sus tribunales, sin diferencia alguna en nada».

Però, per altra banda, ha estat també, a vegades simultàniament, una metròpoli colonial, o part d’ella, des de la seva absorció per la monarquia hispànica, i abans amb la Corona d’Aragó. De fet, a l’Edat Mitjana, la seva expansió peninsular i cap al sud de la França actual, cap a les Illes Balears i el Mediterrani (Sud d’Itàlia, Sicília, Atenes, Neopàtria, per exemple) són exemples del colonialisme medieval que ja hem assenyalat abans.⁴⁶

Després, especialment des del segle XVIII, participarà en el colonialisme espanyol d’ultramar i el nord d’Àfrica, fins i tot en el tràfic d’esclaus⁴⁷, amb un paper destacat en els ingenios cubans, a Puerto Rico, i el comerç transatlàntic, fets que, entre d’altres, expliquen també la Revolució Industrial catalana, i l’aparició d’una classe burgesa forta,

per a la qual els capitals obtinguts a les colònies van ser importants, tot i que no pasdecisius, si fem cas a Pierre Vilar (1986) i el seu estudi sobre la transformació agrícola i comercial en la Catalunya del segle XVIII:

L’esdevenidor capitalista de la societat es prepararà en la mesura en què una àmplia fracció dels ingressos agrícoles, enlloc d’anar a engrandir la fortuna senyorial, o d’assegurar la vida d’un pagès parcel·lari, tindrà oportunitats d’invertir-se en produccions d’un nou tipus i farà esclatar, així, els quadres de l’antiga vida artesana i corporativa.⁴⁸

Conseqüentment, hom pot analitzar la situació de Catalunya com una conjuminació indestriable de subalternitat i dominació interna, i complicitat colonial, la qual cosa

trenca amb les visions unívoques i obre el pas a aproximacions més complexes.

No es tracta pas d’un cas únic, es podria dir el mateix d’altres pobles, com l’escocès per exemple, que després de ser sotmesos per un estat forà, van participar com a actors en el colonialisme exterior dels grans imperis colonials, sigui l’espanyol, el francès o el britànic, la qual cosa ens ha de fer dubtar de les anàlisis binàries en les quals es distingeix absolutament entre colonitzadors i colonitzats, metròpolis i colònia, perquè obvia la complexitat, la simultaneïtat i la contradicció com a elements centrals de l’anàlisi social.

Michael Hechter. en el seu treball sobre la Celtic fringe⁴⁹ a la Gran Bretanya, explica com el desenvolupament del capitalisme britànic va generar una estructura jeràrquica en la qual les regions perifèriques eren subordinades al centre anglès, tant econòmicament com políticament, i creava un model que es caracteritzava per la desigualtat territorial persistent, l’especialització econòmica dependent, la dominació política per part del centre i la marginalització cultural i lingüística.

Catalunya presenta aquí una altra contradicció, perquè si bé hom li pot aplicar la major part del model assenyalat, en canvi, no va ser convertida en una zona econòmicament marginada, ans al contrari, va estar sempre al capdavant del desenvolupament econòmic i

la modernització d’Espanya, per la qual cosa hauríem de parlar més de l’extractivisme fiscal, la manca d’una política econòmica sobirana i el dèficit d’inversions per part de l’Estat espanyol.

De bon principi, el concepte de colonialisme intern fou sotmès a crítica, tant per aquells que defensaven les bondats dels estats-nació i la seva consolidació, com d’altres que creuen que aplicar aquest concepte només fa que projectar categories del colonialisme extern a situacions complexes, que tenen d’altres maneres millor per aproximar-s’hi. Els primers, simplement defensaven la situació existent i la identificació entre estat i nació, convertit en un argument quasi bé teològic, incontrovertible i ahistòric, i que bàsicament es fonamenten en una determinada interpretació de la realitat existent i la legalitat -amagant que aquesta sempre l’han imposat les classes dominants-, i una determinada visió històrica en la qual es manipula la història per justificar unes realitats nacionals que sembla que hagin existit sempre i que, no s'explica el perquè, haurien d'existir sempre.

La història acadèmica, com ja hem dit, ha estat sempre una eina al servei de la configuració d'identitats nacionals per part de tota mena de nacionalismes,⁵⁰ també dels anomenats nacionalismes minoritaris i subordinats, prèvia una falsificació o mitificació de la història real per reduir-la a allò que interessa, i amagant tot allò que posa en dubte el relat sobre el qual s’ha construït un determinat nacionalisme, perquè com deia Eric. J. Hobsbawn: «En pocas palabras, a efectos de análisis, el nacionalismo antecede a las naciones. Las naciones no construyen estados y nacionalismos, sino que ocurre al revés».⁵¹

Als segons, se’ls podria argumentar que el colonialisme extern era també tant o més complex que l’intern, malgrat les fórmules reduccionistes emprades massa vegades, i que aquest ignora que el colonialisme no s’inicia amb l’expansió europea pel món, sinó que a l’època medieval ja podem rastrejar, l’aplicació de molts dels seus mecanismes a l’Europa d’abans de la seva expansió pel món.

En ambdós casos, encara que sigui amb fonaments diferents, que a vegades també es barregen, hom observa una resistència a replantejar o fer més complexes les principals teories acadèmicament dominants. Uns exemples que intenten defugir el binarisme colon/colonitzat, tot i que diferents entre elles, són la teoria del rescaling de Michael Keating: «Territory is no longer a fixed framework of political life but is being constantly redefined through economic, political and social processes operating at multiple scales».⁵²

Liesbet Hooghe i Gary Marks parlaran de multi-level governance,⁵³i Neil Brenner hi aporta una visió més crítica, no simplement descriptiva: «State rescaling must be understood as a politically mediated process through which state spatial organization is reconfigured in response to the dynamics of capital accumulation...Rescaling does not entail the erosion of state power but its reterritorialization in new institutional forms».⁵⁴Lavisió de Brenner permet abordar l’actual crisi dels estats-nació, provocada per la

globalització neoliberal capitalista.L’enfocament del colonialisme intern pot ser útil per descriure desigualtats territorials persistents, polítiques, econòmiques, culturals, lingüístiques, etc.,sempre i quan no s’apliqui de manera rígida, tenint en compte la fluïdesa de la circulació del poder, recursos i elits entre centre i perifèria.

Un exemple clar, és com el refermament de la identitat pròpia al segle XIX, seguint les idees del nacionalisme del romanticisme alemany (la Renaixença), estarà lligada a un projecte polític, el catalanisme, que no lluita en principi per la sobirania completa, la independència, sinó per reformar l’Estat espanyol segons els interessos de les classes dominants catalanes, cosa que serà una contradicció que s’allargarà durant tot el segle XX i fins a l’actualitat.

L’aplicació del colonialisme intern a realitats del Nord global és deutora de l’estudi sobre aquest fenomen en el Sud global, especialment a les ex-colònies d’Occident, on la independència política, més formal que real, va fer emergir una problemàtica amagada per la colonització: la reproducció del model d’estat-nació unitari occidental sobre realitats molt diferents a aquesta, i la persistència del sistema de dominació sobre els indígenes per part de les noves classes dominants, especialment a Llatinoamèrica, però no únicament. Com era lògic, es centrava en la desigualtat econòmica i de poder, i també en el component ètnic o racial, però no tan sols, perquè era inevitable trobar-se amb altres formes de dominació.

El mateix es pot dir quan s’intenta aplicar el concepte als vells estats-nació occidentals,

perquè posa en dubte les bases de la seva construcció. Es tracta de fer anàlisis més obertes a la diversitat i la contradicció:

Rather than analytically imply pluralism and equivalence among varied colonialisms, we argue that a multiple colonialisms framework enables cultural studies scholarship to dwell on the relationality, contradictions, and incommensurabilities generated within converging structures and multiple articulations of colonial and racialized violence across spaces.⁵⁵

És problemàtic col·locar en el mateix nivell el colonialisme intern existent al Sud global que el que hi ha en el Nord global, perquè són realitats i situacions molt diferents, però també ho són les formes històriques del colonialisme extern.

Una discussió encara oberta en la historiografia occidental és com els beneficis de l’explotació colonial van afectar al conjunt de la població dels estats colonitzadors, tot i que hi ha consens que els va fer més rics, però que la distribució interna del benefici fou molt desigual, com no podia ser d’una altra manera en una societat classista, però hi ha qui afirma que va afectar poc a les condicions de vida de les classes populars de les metròpolis: «Imperialism contributed only marginally to British national income»⁵⁶;mentre d’altres sí que creuen en aquesta afectació: «The economic root of Imperialism is the desire of strong organised industrial and financial interests to secure and develop at the public expense and by the public force private markets for their surplus goods and their surplus capital».⁵⁷

La discussió pren un nou significat si hi afegim la visió dels intel·lectuals del Sud global: «La riqueza de las naciones imperialistas es también nuestra riqueza… Europa es, literalmente, una creación del Tercer Mundo».⁵⁸

Ser al mateix temps víctima i botxí, la situació en la qual es troben algun dels pobles que pateixen la colonització interna, té implicacions socials: l’assimilació com a manera d’inserir-se en l’estructura de poder dominant, tot i que això no elimina la subjugació, com dirà Fanon:

Todo pueblo colonizado –es decir, todo pueblo en cuyo seno haya nacido un complejo de inferioridad a consecuencia del enterramiento de la originalidad cultural local– se sitúa siempre, se encara, en relación con la lengua de la nación civilizadora, es decir, de la cultura metropolitana. El colonizado escapará tanto más y mejor de su selva cuanto más y mejor haga suyos los valores culturales de la metrópoli.⁵⁹

Això suposa que el subjecte colonitzat es troba sempre en la contradicció que suposa mantenir la seva pròpia identitat i, al mateix temps, adoptar la del colonitzador per tal de deixar de ser marginat, almenys aparentment. Sense oblidar que:

However, I also believe the cost of living on the defensive for so long — in the formation of attitudes vital to the social and intellectual body should also be recognised. That is, we have to understand how the struggle for survival often has the effect of minimising or fossilising the view of a people toward its past, and hence toward its future.⁶⁰

45.Es pot trobar a: https://www.boe.es/biblioteca_juridica/publicacion.php?id=PUB-LH-1993-63 (consultat:15-V-2026)

46.Per ampliar aquest tema podem recórrer a la Història medieval de Catalunya (Salrach i Aventin: 1998) i a L'expansió catalana a la Mediterrània occidental. Segles XIII i XIV. Dufourcq, Ch. E. (1969)

47.El documental de la CCMA (2023) Negrers. La Catalunya esclavista, que mostrava la participació activa d’una part de la burgesia catalana dels segles XVIII i XIX en el comerç triangular d'esclaus. Tant significatiu com el propi documentari, fou la reacció social a la seva emissió perquè, entre d’altres coses, desmuntava un mite historiogràfic sobre la no participació dels catalans en el colonialisme i l’esclavisme. Es pot aprofundir en el tema amb el llibre de: Rodrigo Alharilla, M. I Chaviano Pérez, L.J. (eds) (2017). Negreros y esclavos : Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX).

48.Vilar, P. (1986). Vol. IV, p. 9

49.Veure Hechter, N. (1975)

50.«...orthodox, authoritatively national and institutional versions of history tend principally to freeze provisional and highly contestable versions of history into official identities». Said, E. W. (1994) p. 312

51.Hobsbawn, E.J. (1991) p. 18

52.Keating, M. (2009) p. 2

53.Hooghe, L. i Marks, G. (2001) p. 2: «Multi-level governance refers to the dispersion of authoritative decision-making across multiple territorial levels».

54.Brenner, N. (2001) p. 2

55.Da Costa, D. i Da Costa A.E. (2019) p. 3

56.O'Brien, P. K. (1988) p. 166

57.Hobson (1902) p. 71

58.Fanon, F. (2009) p. 94

59.Fanon, F. (2016) p. 317

60.Harrington, T. (2020) p. 289

3.2 El fracàs nacional espanyol i l’anticatalanisme.

La història de la creació de l’Estat-nació espanyol segueix, en general, la línia seguida per la majoria dels Estats-nació del seu entorn, però presenta algunes peculiaritats pròpies:

1.- La configuració de l’Estat espanyol beu directament de l’anomenada Reconquista peninsular⁶¹, en la qual les corones medievals del nord de la península van conquerir i colonitzar els territoris dominats fins llavors pels musulmans, aplicant expulsions en massa i conversions forçoses al catolicisme. La colonització de noves terres i el seu domini, encara sota formes feudals, forma part indestriable de l’origen de l’actual Estat espanyol, que aplicarà el model a la seva colonització de territoris d’ultramar.

2.- El projecte nacional espanyol modern neix, no d’una prèvia unitat territorial sota una corona, sinó d’una unió de corones sota un mateix monarca. Els anomenats Reis Catòlics representen l’establiment d’una unió, on Castella i Aragó van mantenir les seves pròpies institucions, marc jurídic, mercats, llengües oficials, etc., i fins i tot els seus propis objectius, com mostra l’empresa d’expansió atlàntica castellana. Aquesta estructura política inicial, basada en el respecte a les diferents lleis i institucions dels regnes units, és una de les claus de volta per entendre la dificultat posterior per imposar un model de nació uniforme,⁶² tasca que es va fer central des de l’arribada dels borbons a la corona espanyola, i després amb els intents liberals a partir del segle XIX. La historiografia contemporània coincideix que el cas espanyol no respon a un model clàssic de construcció estatal-nacional homogènia, sinó a un procés fragmentat, incomplet, en el qual la unió dinàstica precedeix a la creació d’una identitat nacional que no comparteix una identitat prèvia comuna, sinó que s’estableix des de l’estat.

Paral·lelament, es creen unes identitats nacionals diferents, com la catalana, la basca i la gallega que, malgrat la persecució, persisteixen fins avui mateix. Mentre Espanya intentava construir una nació des de l’estat, d’altres construïen nacions alternatives i es produïa un xoc inevitable si hom pretenia establir un estat unitarista i centralitzat. El resultat el resumirà així un politòleg espanyol, en Juan José Linz: «España es hoy en día un Estado para todos los españoles, un Estado-nación para una gran parte de la población y solo un Estado pero no una nación para importantes minorías».⁶³

3.- La imposició d’una única religió, el catolicisme, i la persecució o expulsió de les minories considerades alienes, jueus i moriscos, també els gitanos més tard, es converteixen en fonaments de la unitat nacional, basada en conceptes com la puresa de sang, creant una divisió jeràrquica entre els cristians i els marrans, o conversos, que obre el pas a consideracions racials en els fonaments de la nacionalitat,⁶⁴ que continuen operant com demostra la pervivència dels privilegis de l’església catòlica i les campanyes antiimmigració, prenyades d’anti-islamisme. I que són també uns precedents per a la persecució d’aquells que pretenen mantenir una identitat nacional diferent a l’espanyola hegemònica, que va arribar a la seva màxima expressió durant la dictadura franquista.

4.- L’imperialisme forma part constitutiva de la monarquia espanyola dels Habsburg, que per herències dinàstiques, va estendre el seu domini sobre gran part de l’Europa moderna, a part de les colònies d’ultramar. Els intents d’uniformització aplicats a lapenínsula van portar a revoltes importants com l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1651)⁶⁵que van posar en seriós perill la unitat de la corona espanyola i que va suposar, entre d’altres coses, la cessió del Comtat del Rosselló, el Conflent, el Capcir i el Vallespir i part de la Cerdanya, a la monarquia francesa, en el que podem llegir com l’avís de la desfeta de l’Imperi espanyol. Alguns estudiosos han assenyalat com la desfeta de l’Imperi espanyol (1898) va suposar una crisi important en la configuració del seu nacionalisme, i també un replegament cap a l’interior, per reforçar encara més l’establiment d’una identitat única castellanocèntrica, especialment amb el franquisme de l’ Una, Grande y Libre, mantenint l’estructura de dominació que havia definit el seu Imperi.

Helena Miguélez Carballeira, empra les teories postcolonials per analitzar el conflicte nacional intern espanyol, indicant que les demandes de sobirania estan lligades a un conflicte post-imperial no resolt i proposa els conceptes de continuum postcolonial espanyol i colonialitats internes en disputa, per entendre la realitat dels segles XX i XXI.

The critical prism afforded by the notion of the Spanish postcolonial continuum and its affective, political uses post-1898 offers opportunities to revisit some of the most significant historical events of the period, and arguably provides a basis for rethinking the long Spanish twentieth century as a historical temporality marked by persistent conflicts associated with imperial-to-national governance.⁶⁶

Agafades per separat, aquestes peculiaritats, no ho són tant. Podríem documentar perfectament cadascuna d’elles en d’altres estats europeus; allò que els hi dona una significació pròpia és precisament la seva conjuminació, la continuïtat al llarg del temps i la persistència de nacionalismes alternatius a l’estatal amb una força social important.

És en aquest sentit en el qual pot considerar-se apropiat parlar del fracàs nacional espanyol, encara que sigui relatiu, perquè, a diferència d’altres estats europeus, ha estat incapaç d’imposar una pertinença nacional única, ni tampoc ha volgut, pogut, crear un estat respectuós amb totes les identitats nacionals existents en peu d’igualtat.

Espanya continua debatent-se entre continuar imposant una identitat única, ara amb maneres més subtils i menys autoritàries, o crear un estat federal o confederal amb sobiranies compartides⁶⁷, no aquest anomenat Estat de les autonomies, que no suposa pas cap cessió real de sobirania, o acabar acceptant el dret d’autodeterminació. Només cal llegir l’article 2ⁿ de la Constitución vigent: «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas».⁶⁸

Aquest fracàs nacional s’explica en gran part per les seves mancances en la modernització de l’estat i en desenvolupar una revolució industrial exitosa, que condiciona tota la història contemporània, com assenyala l’historiador Santos Julià: «La historia de España en los siglos XIX y XX es, en gran medida, la historia de sus fracturas internas».⁶⁹ Josep Fontana ho interpreta d’una altra manera:

«El problema de España no fue la existencia de nacionalismos periféricos, sino la incapacidad de integrarlos en un proyecto común».⁷⁰

Remarquem que l’establiment de l’Estat liberal, amb totes les seves febleses, va consolidar l’existència d’un fort aparell administratiu, judicial, policial, militar, fiscal, que ha

jugat també un paper fonamental en el manteniment de la visió unitarista d’Espanya, tot defensant els seus propis interessos corporatius per damunt dels pretesos interessos generals que haurien de defensar. Com va dir Theda Skocpol: «States are not simply arenas in which social groups struggle but are organizations with their own interests»,⁷¹està clar que els interessos propis de l’aparell estatal estan en contra de qualsevol cessió de sobirania real que posi en risc el seu estatus. A l’estat, com a organització, no s’hi juguen només interessos de classe, sinó també interessos corporatius i nacionals, tant més quan aquest estat no ha pogut evitar la persistència d’identitats nacionals diferents a l’hegemònica. Un moment històric recent que va posar de manifest això fou l’anomenada Guerra Civil (1936-1939), la qual no s’entén completament si no s’adopta una anàlisi que tingui en compte tant els factors classistes, com també els nacionals i internacionals. Ho deia Així Stanley G. Payne: «The war involved a struggle over the nature of Spain itself».⁷²

Un element a tenir en compte és com la configuració de l’Estat espanyol durant el segle XIX i principis del XX, pot ser vist també com un pacte, conflictiu i variable, entre la burgesia catalana industrial i els grans cerealistes castellans, que suposava un sistema

proteccionista que limitava la competència exterior i garantia el control dels mercats interns i colonials. Aquesta dependència del sistema proteccionista feia que el desenvolupament econòmic català estès inserit en una estructura més àmplia de

dominació colonial, que es va esfondrar el 1898, la qual cosa situa la desfeta colonial espanyola com un dels motius pels quals part de la burgesia catalana va considerar fracassat el projecte nacional espanyol. Ho deia clarament Jaume Vicens Vives:

La crisi de 1898 coincidí amb la cristal·lització del catalanisme polític. Els sectors intel·lectuals i empresarials de Barcelona interpretaren la derrota com la demostració de la fallida del centralisme uniformador i, en conseqüència, reclamaren un sistema de llibertats regionals que permetés a Catalunya modernitzar-se pel seu compte.⁷³

En definitiva, allò que s’anomena fracàs nacional espanyol, sobre el qual no hi ha consens historiogràfic⁷⁴, és una forma de dir que Espanya no ha estat capaç d’imposar el model d’estat-nació clàssic, almenys completament, perquè no ha generat una identitat nacional plenament inclusiva i hegemònica, convertint el conflicte territorial i entre identitats nacionals en un fet estructural, com diria Ignacio Sánchez Cuenca: «El conflicte territorial s’ha convertit en un element estructural del sistema polític espanyol»,⁷⁵ sense el qual no es pot explicar la seva realitat actual. Això no vol dir que no ho hagi intentat un munt de vegades, amb imposicions directes i explícites, repressió i persecució, en certs moments; de forma més sibil·lina i subtil, en d’altres, però mai ha abandonat l’objectiu d’aquesta unificació nacional perquè ha continuat bevent de la fórmula clàssica dels estats-nació: un estat, una nació, amb el corol·lari d’una única sobirania i una llengua comuna.

Com assenyala Xosé M. Núnez Seixas, respecte a l’Espanya actual:

España como colectivo puede ser el sujeto de derechos políticos colectivos existente, podemos hallar programas políticos y cosmovisiones sociales y culturales muy diferentes. Hay etnonacionalistas españoles, nacionalistas culturales españoles, nacionalistas cívicos o constitucionales españoles, en diversos grados y combinaciones, del mismo modo que los hay catalanes, gallegos o vascos . Que recurramos a tipos ideales para clasificar la realidad no excluye que esa misma realidad sea compleja. Y que, por lo tanto, lo más frecuente sea la combinación en diferentes dosis de elementos cívicos y etnoculturales, y las valencias de esas combinaciones y elementos liberales, según el caso y el momento, como ocurre con prácticamente todos los nacionalismos.⁷⁶

Es tracta, vist d’una altra manera, d’una situació en la qual es produeix un xoc d’identitats nacionals contraposades i una lluita pel subjecte de la sobirania que, moltes vegades, ha situat a l’Estat espanyol com a defensor de la concepció weberiana de que l’estat es caracteritza fonamentalment per fer-se seu el monopoli de la violència legítima, tot menystenint que el seu ús hauria de ser excepcional, tant més quan es parla d’un estat pretesament democràtic.

No cal fer aquí la llista de quantes vegades s’ha fet servir en la història moderna i contemporània l’ús descarnat de la força per anorrear les realitats nacionals diferents a l’espanyola i com aquesta possibilitat es manté com un recurs legítim d’última instància quan l’estat considera que es posa en perill la seva unitat, la qual cosa és un indicatiu que l’Estat espanyol no ha aconseguit fonamentar el seu projecte nacional en consensos polítics i socials profunds, que vagin més enllà de la coerció pura i dura.

El xoc entre la legitimitat democràtica i el respecte a la voluntat popular, i el marc legal establert (ara la Constitución del 1978) i el monopoli de la força, exercida explícitament o implícita, del qual el darrer episodi, d’una llarga llista,el vàrem viure l’1 d’Octubre del 2017, amb la creació d’una espècie d’estat d’excepció, mitjançant una interpretació ad hoc de l’article 155 d’aquella, continua sent el fantasma que el nacionalisme espanyol no vol veure, ni molt menys acarar democràticament. No és pas casual que una de les missions de les forces armades a la Constitución, article 8.1, sigui mantenir la integritat territorial:

«Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional».

Centrant-nos en l’època moderna i contemporània, que és quan realment es van configurar els estats, el conflicte nacional i la repressió dels nacionalismes no estatals troba el seu origen en l’adveniment de la monarquia borbònica i l’anomenada Guerra de Successió (1701-1715), que mostra clarament el conflicte entre identitats i projectes polítics contradictoris i que va acabar amb la imposició del marc legal castellà a tots els regnes peninsulars i la centralització com a objectiu de l’estat, cosa que s’ha mantingut. En el període liberal, durant el segle XIX i principis del segle XX, va continuar la política de centralització, amb un estat més potent que va imposar una divisió territorial, les províncies, per intentar desfer les identitats seculars dels territoris que abastava, amb un anecdòtic recés: la Primera República (1873-1874). La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) hi va afegir la repressió directa i la prohibició de l’ús públic de les llengües diferents al castellà. El període de la segona republicà (1931-1939), un altre recés històric breu, amb un limitat reconeixement de la pluralitat identitària amb l’establiment de les autonomies, fou succeït per la dictadura franquista (1939-1975), de caire feixista, que va intentar eliminar, amb tots els mitjans al seu abast, qualsevol identitat diferent a la que volia imposar; la repressió esdevingué sistemàtica.

La Constitución del 1978, producte de la relació de forces existents en aquell moment en la qual l’Estat i els seus aparells encara eren franquistes, no va suposar cap ruptura amb el règim anterior, i va intentar fonamentar el nacionalisme espanyol en un marc legal que no reconeix cap altra sobirania que la del poble espanyol en el seu conjunt: Article 1.2: «La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado», i que, malgrat el reconeixement de la plurinacionalitat, i un règim autonòmic,

establia una jerarquia clara entre el nacionalisme espanyol i els altres, i la subordinació al castellà de totes les altres llengües, rebutjant explícitament el dret d’autodeterminació. Amb la qual cosa continua basant-se en els mateixos mites nacionals anteriors i la idea de crear una única nació, on ja n’hi havia d’altres, com assenyalava Smith: «National identity involves a named human population sharing an historic territory, common myths and historical memories, a mass, public culture, a common economy and common legal rights and duties for all members».⁷⁷

El mite nacional espanyol, com els altres, es configura com un relat fundacional que intenta dotar de coherència simbòlica a una comunitat política, i es fonamenta en tres eixos, concurrents o divergents segon els moment: la idea d’una continuïtat històrica mil·lenària, la interpretació teleològica de la Reconquesta i la projecció imperial com a expressió d’una missió universal. Que tinguin o no una base històrica real, no és el més important en aquests casos, sinó que la qüestió és com són assumits aquests mites per la població, la qual cosa els converteix en creadors de realitat. L’anàlisi crítica d’aquests elements permet desvelar el seu caràcter construït i la seva funció legitimadora, i la seva operativitat, especialment des del segle XIX que és el moment clau de la construcció de l’Estat-nació espanyol. És en aquest context quan es produeix el procés de nacionalització de les masses, mitjançant instruments com l’educació, la historiografia oficial, el servei militar obligatori, i els rituals cívics.⁷⁸

La qüestió és que en alguns casos, per exemple França, l’estat va assolir un alt grau d’èxit en la configuració d’una identitat nacional comuna, i en d’altres, Gran Bretanya, Bèlgica o la mateixa Espanya, l’èxit ha estat força relatiu. Fins i tot en els casos de presumpte èxit, la pervivència identitària diferent a l’estatal, cas dels bretons, catalans, bascos i occitans, a França, o la contínua divergència entre el nord i el sud a Itàlia, amb el sorgiment de moviments polítics particularistes, fan dubtar que la forma d’estat-nació unificat i centralitzat hagi triomfat plenament i, sobretot, sigui una formula a mantenir.

Com es deia a la portada d’un llibre del 2015: «The legitimacy of nation states in Europe is thus being called into question not only by the forces of globalization and Europeanization

from above, but also by growing pressure to recognize the autonomous or independent status of regional groups from below».⁷⁹

No podem aquí més que deixar constància que l’extensió del model de l’estat-nació occidental arreu del món, una de les herències colonials, ha provocat, i provoca, una munió de conflictes de tota mena i profunditat. Ho explica així Moin Uddin:

Western epistemology claims universal validity and application irrespective of the culture to which it is applied. Thus, when the West determines the criteria of nation-ness, the criteria are applicable to Europeans and non-Europeans alike; and the non-European people have no option but to fall in line, and prove their worth as per the ‘universal’ European criteria.⁸⁰

Estem vivint una crisi de la concepció de l’estat-nació fins ara predominant, tant perquè la globalització tendeix a superar-la, com perquè cada vegada estan més discutits internament. Serveixi per pensar-hi la tesi de Gurutz Jáuregui Bereciartu segons la qual el model de l'estat-nació no és només una forma d'organització política en declivi, sinó que la seva construcció històrica va estar fonamentalment esbiaixada en voler reduir la diversitat cultural:

The formative process of nation-states was fundamentally flawed by the only partially successful attempt to obliterate the cultural diversity of premodern social and territorial structures in order to subsume them into the dominant national culture. This error had important historical consequences, as is evident in the present explosion of nationalism throughout Europe promoted by the numerous nationalities or regions which previously were unable to establish their own nation-states.⁸¹

61.«Se trata de una visión del pasado totalmente falsa y anacrónica. España no existe como nación en la Edad Media y la conquista de Granada en 1492 no supone la unificación de España, sino la unión dinástica entre Castilla y Aragón”. García Sanjuán, A. (2013)

62.Veure: Elliott, J. H. (1992)

63.Linz, J. J. (1973). Informe FOESSA. A Luzón, J. M. (2014). «Homenaje de un historiador a Juan J. Linz».

64.Kamen, H. (1997) p. 59: «In practice the Inquisition concerned itself overwhelmingly with the conversos. Other heresies were of marginal importance by comparison».

65.Veure: Torres i Sans, X. (2006).

66.Miguélez Carballeira, H. (2024) pp. 19-20

67.«La sobirania compartida en estats plurinacionals implica reconèixer que el poder constituent no resideix exclusivament en el ‘demos’ estatal, sinó també en les nacions internes que exerceixen autonomia política». Requejo, F. (2005) p. 87

68.Veure: https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1978-31229 (consultat: 28-IV-2026)

69.Juliá, S. (2004) p. 56

70.Fontana, J. (2011) p. 301

71.Skocpol, T. (1985) p. 9)

72.Payne, S. G. (2012) p. 3

73.Vicens Vives, J. (1954) p.142

74.«España no es una anomalía histórica, sino un país con problemas comparables a otros estados europeos». Payne, S. G. (2017) p. 412

75.Sánchez-Cuenca (2003) p. 203

76.Núñez Seixas, X. M. (2010) p.50

77.Smith, A. D. (1991) p. 14

78.Bibliografia específica:

• Albareda, J. (2015). Felipe V y el triunfo del absolutismo. Barcelona: Crítica.

• Lynch, J. (1989). Bourbon Spain 1700–1808. Oxford: Blackwell.

• Mir, C. (2009). La repressió franquista als Països Catalans. Catalan Historical Review.

• Núñez Seixas, X. M. (1999). Nacionalismos y regiones en la España contemporánea. Madrid: Síntesis.

• Quiroga, A. (2007). Making Spaniards. Primo de Rivera and the nationalization of the masses, 1923-30. Basingstoke: Palgrave.

• Riquer, B. de (2001). Escolta, Espanya. Madrid: Marcial Pons.

• Solé Sabaté, J. M., & Villarroya, J. (1994). Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes. Barcelona: Curial

79.Belser, E. M., Fang-Bär, A., Massüger, N., & Oleschak Pillai, R. (Eds.). (2015). States falling apart?: Secessionist and autonomy movements in Europe. Bern: Stämpfli Verlag

80.Moin Uddin, M. (2023)

81.Jáuregui Bereciartu, G. (1994) p. XVI

3.3 La minorització lingüística i cultural

La llengua és un, potser el més important, dels codis principals d’identificació dels humans entre ells, i d’un mateix, i de configuració de la seva identitat col·lectiva. Com diria Claire Kramsch: «Language does not simply reflect cultural realities; it constitutes them»,⁸²afirmació a la qual John Edwards afegiria: «Language is the most common and most powerful vehicle for the expression of collective identity».⁸³

No cal lligar gaires caps per entendre que a l’hora de voler construir una identitat única estatal, la llengua es converteix en un camp de batalla inevitable quan dins d’un estat hi ha diverses llengües diferents a la que es vol imposar com a comuna, per tal de crear també una identitat nacional única.

L’intent de l’Estat espanyol d’imposar una única identitat nacional passa forçosament pels atacs a les llengües no castellanes, amb períodes de prohibició legal i persecució directa, i d’altres amb polítiques que persegueixen el mateix objectiu, però amb formes més subtils. Es tracta d’allò que la sociolingüística ha anomenat un procés de minorització i substitució, lingüística i cultural, que no respon a l’evolució natural, sinó a un projecte polític fonamentat en l’exercici del poder que pretén reduir els àmbits d'ús, el reconeixement legal o el nombre de parlants d'una llengua, afavorint-ne la substitució per una altra de dominant. Donada la importància de la llengua en la configuració de la identitat col·lectiva, té també components simbòlics i imaginaris, culturals, que persegueixen la subordinació, la desigualtat simbòlica i la dependència estructural.

Els mecanismes d’aquest procés són principalment:⁸⁴

1. La substitució lingüística, que normalment és gradual i suposa la residualització o la

desaparició de la llengua a abatre.

2. La interposició lingüística. La llengua dominant pretén convertir-se en intermediària

universal, la que és de tots, la que serveix realment per comunicar-se.

3. La diglòssia i jerarquització: la llengua minoritzada només val per a usos poc importants

i la dominant està, legalment i socialment, per damunt d’ella.

4. La imposició institucional i política per part de l’estat i tots els seus aparells, inclosos els mitjans de comunicació, l’escola, etc.

5.- La ideologia de la inferiorització cultural. La dominació no és només material sinó simbòlica, mitjançant la construcció de prejudicis, l’estigmatització de la llengua subordinada i la legitimació de la superioritat de la llengua dominant.

6. La interiorització de la condició subordinada, mitjançant l’autoodi i l’ocultació, de manera que no faci falta la imposició i coerció directes constant.

7.- La fragmentació de la llengua minoritzada, impedint-ne una formulació conjunta, tant per reduir, el nombre de parlants, com per aprofundir la seva dialectalització i reduir-ne així el seu abast comunicatiu i el sentit de comunitat dels seus parlants.

Si apliquem aquest marc general al cas català, cal dir que la minorització de la seva llengua s’intensifica especialment després de la Guerra de Successió Espanyola i els decrets de Decrets de Nova Planta, que eliminaven les institucions pròpies, imposaven el castellà en l’administració i la justícia i l’excloïen progressivament dels àmbits formals i del poder. La creació de l’estat liberal durant el segle XIX va seguir el mateix camí, afegint-hi la fragmentació territorial del seu àmbit lingüístic, amb la provinzalització. Durant el segle XX, especialment sota les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco, es produeix: la prohibició en l’educació i i els mitjans, l’estigmatització social i una reducció del seu ús a l’àmbit privat. La situació actual manté la jerarquia lingüística que l’article 3r de la Constitución deixa ben clara:

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

Queda palès que una llengua és la de l’estat, i és obligatori conèixer-la, i les altres, que ni es citen expressament, estan en un nivell inferior, i, a més a més, l’actuació d’allò que s’anomena l’Estat profund,⁸⁵ encara ha fet més patent, si això és possible, aquesta jerarquia.

No cal fer aquí una relació de l’aplicació de tots els mecanismes de minorització, assimilació i substitució lingüística emprats per l’Estat espanyol aquests darrers segles, us remetem especialment als llibres de Francesc Ferrer i Josep Benet, que documenten força extensament totes les persecucions que ha sofert la llengua catalana, cosa que Benet definirà, referint-se al franquisme, com un intent d’intent de genocidi cultural i Ferrer en remarcarà la continuïtat de la persecució i el seu objectiu principal: «El procés d’eliminació de la llengua catalana no és una fita en sí mateix, ans és la primera fase per a

anihilar la nació catalana, per a uniformar-ho tot sota el motlle nacional castellà o espanyolista».⁸⁶Fanon, parlant d’un altre context, però que ens pot ser útil, ja havia assenyalat que: «La cultura nacional es, bajo el dominio colonial, una cultura impugnada, cuya destrucción es perseguida de manera sistemática».⁸⁷

No cal dir que aquests processos de minorització i substitució formen part d’allò més arrelat en la construcció dels estats-nació, a Europa i a la resta del món, la qual cosa ens permet veure resultats força diferents que van des de casos de pràcticament substitució lingüística, per exemple Irlanda i allò que anomenem la Catalunya Nord, i en el conjunt dels pobles francesos amb llengua pròpia: occitans, bretons, bascos, etc., a d’altres encara en evolució, com el nostre, i finalment d’altres en els quals la igualtat jeràrquica s’ha mantingut, com a Bèlgica o Suïssa. Una visió, parcial i només de la situació a Europa, ens porta a asseverar que Catalunya es troba en un moment de resistència i institucionalització incompleta de la llengua, a França hi ha una assimilació gairebé total, tot i l’emergència de resistències, i a Irlanda, la independència de part del seu territori no ha revertit la substitució, malgrat la recuperació simbòlica que ha suposat que el gal·lès sigui llengua oficial a la Unió Europea. Cal dir també que en el cas català, és molt diferent la situació dels seus territoris lingüístics, la qual cosa ens permet observar una gradació diferent del procés de minorització i assimilació entre la Catalunya nord o Càller (Sardenya), la Franja d’Aragó, el País Valencià, les Illes Balears o Catalunya, que permet estudiar en viu les diferents fases del desenvolupament del procés, i com se’n fa un ús polític electoral per aprofundir la divisió lingüística i minoritzar-la cada vegada més. No és pas cap casualitat que la Constitución del 1978, en el seu article 145.1, digui ben clarament: «En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas».

Una bona, i necessària, aproximació als conflictes lingüístics, que situa l’estat de la qüestió i els problemes metodològics per a la seva anàlisi, és l’article de Jeroen Darquennes:

Language conflict research: a state of the art», on destaca l’existència d’una: «...’surface structure’ and a ‘deep structure’. The surface structure of the language conflict (i.e. the debate about language or language use) functions as a sort of ‘lightning rod’ in that it distracts the attention from the real social motivations behind the conflict (i.e. the ‘deep structure’ of the conflict).⁸⁸

De totes maneres, hem de constatar també que la deriva lingüística jerarquitzadora no és únicament una tendència que han adoptat les llengües estatals, sinó que les llengües minoritàries o minoritzades, també ho han fet en certs casos. La diferència principal rau, tot i que no solament, en el poder que hi ha al darrera, i, per tant, la possibilitat real d’imposar-la. Poder que en molts casos no és explícit, sinó que depèn d’hegemonies culturals d’abast universal, com la de l’anglès, que condicionen. Tampoc es pot menystenir la influència que té en aquest àmbit l’augment dels contactes lingüístics provocat per la globalització i, sobretot, els fluxos migratoris que han comportat la diversificació lingüística en tots els Estats receptors.

En els processos de colonització, i conseqüentment també en la minorització lingüística i cultural, no n’hi ha prou amb l’ús de la força i la dominació explícita. Cal també un procés de legitimació que d’una banda eviti l’ús constant de la violència, i per l’altra permeti dominar societats molt nombroses amb poques forces i recursos de la metròpolis. En això,

com ha estat estudiat per als casos de l’Imperi britànic o francès,⁸⁹per exemple, hi juga un paper fonamental la coaptació o creació d’unes elits de la societat dominada que actuen d’intermediaris, beneficiaris i consolidadors del domini colonial.

Tant en el colonialisme extern, com en el colonialisme intern, les elits coaptades juguen un paper clau en la consolidació i reproducció de les estructures de poder colonials i, en el cas de les colònies independitzades, seran molt majoritàriament les que ocuparan el poder del nou Estat, i, sota el règim neocolonial, les que continuaran mantenint els interessos de la ex-metròpolis.

Tanmateix, i per no donar una visió massa simplista, aquesta col·laboració no era tan sols unidireccional i passiva. En molts casos, les elits locals van fer servir el sistema colonial per reforçar la seva pròpia posició, acumulant terres, riquesa, influència i poder simbòlic, sempre sota l’aquiescència de la potència colonitzadora. Això va generar una dinàmica complexa en què el poder colonial i les estructures locals es retroalimentaven, tot i que finalment, aquestes elits locals van concloure majoritàriament que per mantenir el seu poder s’havien de desfer, almenys explícitament, de la potència colonitzadora, convertint-se en abanderats de la independència. Un exemple historiat i il·lustratiu, entre d’altres, és el paper dels criollos, en la independència de les colònies llatinoamericanes, que no va suposar cap revolució social, ni econòmica, ni cap canvi del model d’estat, sinó el manteniment dels privilegis i la dominació existents, havent-se convertit la potència colonial en un obstacle per a això.

Ho remarcava Lynch: «The independence movements were led by men who were already members of the colonial elite».⁹⁰A diferència del colonialisme extern, on la distància geogràfica, ètnica i cultural és més evident, el colonialisme intern ha de recórrer a discursos d’unitat nacional i desenvolupament. Les elits locals adopten aquests discursos per justificar la seva col·laboració, presentant-se com a agents de modernització, a vegades també com una simple estratègia de supervivència enfront del poder colonial. Les elits locals poden experimentar una doble identitat: subordinades a la metròpolis, els seus aparells i la seva cultura, però dominants respecte a la seva pròpia població. Aquesta posició ambigua les converteix, més o menys conscientment, en agents del poder colonial dominant, contribuint així a la permanència de la desigualtat, perquè és només aquesta elit la que es beneficia d’aquesta situació, i això divideix els pobles colonitzats i genera conflictes interns que es produeixen tant durant la colonització, com després, com podem veure en el període de descolonització i independència, com en la realitat actual de molts dels nous estats sorgits dels antic imperis colonials perquè: «..the new nations inherited the social structure of the old regime».⁹¹

Tot i les crítiques a l’aplicació del concepte de colonialisme intern a casos com el català, la seva aplicació permet entendre millor certs aspectes de la situació en què es troba Catalunya i d’altres realitats nacionals no estatals. En aquest sentit, tot i que no es pot aplicar les tesis de colonialisme intern com s’aplica al Sud global, perquè Catalunya no és un territori més pobre que els altres que formen l’Estat espanyol, ni la seva explotació és tant directa, tot i que l’espoli fiscal, la manca d’inversions, la impossibilitat de fer una política econòmica pròpia, entre d’altres fets, n’aproxima els resultats, ni ha les diferències

culturals i ètniques d’aquests, sí que hi trobem coincidències importants: les elits catalanes han jugat un paper complex, com les d’aquells, oscil·lant entre la resistència, la col·laboració, i la negociació amb el poder central, al qual, formalment o no, no han tingut accés si no era renunciant a la seva identitat pròpia, i sempre acceptant el marc del sistema polític espanyol. Es pot dir que una part de la burgesia catalana va col·laborar amb el nacionalisme espanyol a canvi que aquest defensés els seus interessos amb el proteccionisme, o contra qualsevol reforma revolucionària, però també n’hi va haver una part significativa que va anar evolucionant cap a posicions nacionalistes catalanes, fins i tot clarament sobiranistes.

L’anàlisi històrica de les elits catalanes en el seu conjunt mostra l’ambivalència de les elits colonitzades, ni són un actor simplement subordinat, ni tampoc un actor que lluiti explícitament per la sobirania pròpia, sinó que es mouen en una situació canviant i complexa, sempre amb el fons del domini de l’Estat espanyol, la qual cosa explica les tensions internes entre sectors més autonomistes, federalistes o independentistes. Remarquem però que, tot i la influència de les elits en els processos polítics, sense l’existència d’unes fets concrets i amb força social, no s’explicaria aquesta deriva, i per això cal parar atenció al catalanisme popular. Com va dir Josep Termes: «El moviment catalanista va ser també un moviment de base, no només d’elits»,⁹² cosa que desmenteix l’intent de presentar-lo només com una reivindicació burgesa.⁹³

82.Kramsch, C. (1998) p. 8

83.Edwards, J. (2009) p. 20

84.Elaboració pròpia, Inspirada, entre d’altres, en Bastardas i Boada, A. (1996)

85.O’Neil, P. H. (2017)

86.Ferrer i Gironès, F. (1985) p.13

87.Fanon, F. (2016) p. 246

88.Darquennes (2015) p. 17

89.Veure especialment: Newbury, C. (2003) i Mamdani, M. (1996).

90.Lynch, J. (1986) p. 32

91.Lynch, J. (1986) p. 108

92.Termes, J. (1999) p. 88

93. Solé-Tura, J. (1967)

3.4 La globalització i els fluxos migratoris: alteritat global i local

L’evolució demogràfica és un element imprescindible per entendre els problemes identitaris i nacionals. Cal dir per començar que el creixement de la població catalana en les èpoques moderna i contemporània, passarà per diverses fases:

1.- Un règim demogràfic antic, amb creixement lent, amb grans oscil·lacions provocades per les crisis de subsistència, les epidèmies i les guerres, amb una alta natalitat, acompanyada per una alta mortalitat.

2.- La transició cap a un règim demogràfic modern, iniciada al segle XVIII, gràcies al creixement agrícola, del comerç i la protoindustrialització, que continua amb altes taxes de natalitat, però va disminuint la taxa de mortalitat, amb la qual cosa s’estableix un creixement constant, però relativament moderat.

3.- L’establiment d’un règim demogràfic modern, a partir del segle XIX, que va disminuint la taxa de natalitat moderadament, però amb un gran descens de la mortalitat, i incorpora la immigració com un factor important: primer la immigració interna, del camp cap a les zones industrials, especialment Barcelona i la seva àrea, i després la immigració de la resta de l’Estat espanyol (especialment els anys 20 i entre el 1950 i el 1975). Element que passarà a ser bàsic per explicar el creixement demogràfic català del segle XX.

4.- El règim demogràfic actual (finals del segle XX i principis del XXI), es caracteritza per una disminució molt gran de la taxa de natalitat (que acaba situant-se per sota de la taxa de reposició demogràfica), una profunda disminució de la taxa de mortalitat, amb el consegüent envelliment de la població, i, per damunt de tot, la inserció en els moviments migratoris globals, amb un creixement molt alt de la immigració de fora de l’Estat espanyol, que ha provocat un creixement molt important de la població i que ha passat a formar part estructural de la demografia catalana. Els fluxos migratoris a Catalunya, responen en darrera instància, a la desigualtat internacional i a un model econòmic fonamentat en la demanda de mà d’obra barata en sectors específics, que cobreix la taxa negativa de reproducció pròpia, que veiem en el següent gràfic:

Taxa bruta de creixement natural (tant per mil). 1981 – 2022

Figura 1. Font: Idescat. Indicadors demogràfics. https://www.idescat.cat/pub/?id=inddt&n=921 (consultat: 30-IV-2026)

Evolució de la població

Any	Habitants
1717	402.531
1787	829.615
1857	1.652.291
1900	1.966.382
1920	2.344.719
1930	2.791.292
1936	2.921.216
1940	2.890.974
1945	3.073.254
1960	3.925.779
1970	5.122.567
1991	6.115.759
2001	6.343.110
2011	7.519.843
2021	7.749.896
2025	8.124.126

Taula 1: Font: IDESCAT. Selecció pròpia

El més important és que tota aquesta evolució demogràfica es fa sense que Catalunya disposi d’institucions i un marc jurídic propi que li permeti governar aquest procés. Això suposa, tant més quan ja hem dit que Catalunya creix, especialment des del segle XX, per la immigració, que el manteniment de la cohesió social, la integració i la pervivència d’una identitat pròpia, especialment la llengua i la cultura, només es pot fer des de la societat, no pas des del poder polític i els seus aparells. Això no exclou que la societat catalana i les seves institucions, quan n’ha disposat, tampoc han fet cap política seriosa que facilités la incorporació d’aquesta immigració, l’espanyola i l’estrangera, a la identitat pròpia del país, sobretot per les tendències classistes, xenòfobes i de segregació residencial, no només per la manca de poder.

Aquesta evolució catalana no és excepcional, sinó que respon a patrons globals. Segons la ONU, la xifra estimada de migrants internacionals a tot el món va arribar als 304 milions l'any 2024.

Figura 2. Font: International Migrant Stock 2024. Key facts and figures. Population Division UN DESA/POP/2024/DC/NO. 13

Traduït al cas de Catalunya en aquest segle:

Nombre d’immigracions, emigracions i saldo migratori. Migracions externes. 2002 – 2023

Figura 3. Font: Idescat: https://www.idescat.cat/pub/?id=mm&n=5489 (consultat: 30-IV-2026)

El cas de Catalunya s'ha d'entendre, doncs, com una part d'aquesta densa xarxa de fluxos migratoris globals, un territori d'acollida d’immigració, que il·lustra la complexitat de les migracions del segle XXI.

Si ja havíem assenyalat que la construcció d’identitats nacionals, s’ha fet sobretot a partir de la construcció d’un altre enfront del qual es constituïa la identitat pròpia, això patirà uns canvis històrics significatius: d’un altre llunyà, estereotipat i inferioritzat, hem passat a un altre que, mitjançant els fluxos migratoris globals, que no canvien encara la concepció estereotipada, inferioritzada i racialitzada, forma part de la nostra pròpia societat, que conviu amb nosaltres i que, per tant, ja no és llunyà. Això ha provocat, com a reacció, el ressorgiment del nacionalisme excloent, racista i xenòfob, a les societats occidentals. Tendència que s’observa no només en els nacionalismes estatals, sinó també en els nacionalismes minoritaris. En ambdós casos, es parteix d’una concepció fixista de la identitat, contrària a admetre canvis en consonància amb la nova realitat social existent.

L’alteritat, que abans es jugava en un camp on els altres eren llunyans i no tenien veu pròpia reconeguda, es juga ara també en l’interior dels propis Estats i, conseqüentment, és ja una qüestió de política interna que posa en crisi les concepcions socials i polítiques fins ara dominants.

L’alteritat global actual, en el sentit que acabem d’explicar, té una repercussió local, en dos sentits: l’altre, abans llunyà i exòtic, està ja dintre de la majoria de les societats occidentals i participa, es vulgui o no, en la redefinició cultural i identitària d’aquestes, i l’altre, que sempre hi havia estat present, l’altre intern, representat per les identitats diferents a l’estatal, passa a haver d’acarar-se no només a l’estat-nació dominant, sinó a haver d’emmotllar-se amb l’altre nouvingut, amb el qual les diferències lingüístiques i culturals, en la majoria de casos, són més profundes.

Centrant-nos en Catalunya, es veu confrontada a aquesta nova realitat, que accelera els processos de minorització lingüística i cultural, perquè està clar que la llengua dominant d’inserció a la societat és el castellà, i molt marginalment, el català.

Evolució dels percentatges de la població ≥15a entre 2003 i 2023 segons la seva llengua habitual. Percentatges.

Figura 4.IDESCAT: https://llengua.gencat.cat/web/.content/temes/dades_estudis/base-de-dades/documents/dades-eulp2023.pdf (consultat: 30-IV-2026)

La darrera enquesta sobre el valencià està feta sobre dades del cens del 2015:

https://presidencia.gva.es/va/web/politica-linguistica/enquestes-situacio-valencia (consultat: 2-V-2026)

Per a les Illes la darrera, del 2014: https://llengua.gencat.cat/web/.content/temes/dades_estudis/base-de-dades/documents/EULIB2014-informe.pdf (consultat: 2-V-2026)

Es produeix una altra paradoxa: hi ha més parlants del català que mai en la història, pel creixement demogràfic, però, al mateix temps, cada vegada el parla quotidianament un percentatge més petit de la població del territori, a part de per la immigració, perquè la persecució i minorització ha estat assumida per una part important de catalanoparlants que renuncien al seu ús en molts contactes lingüístics, en una mostra clara de com la disminució de l'ús social del català és un fenomen inequívoc, assumit, conscientment o no, per molts catalanoparlants, impulsat per una demografia canviant i una inèrcia històrica de diglòssia que les polítiques lingüístiques normalitzadores en la democràcia no han pogut revertir, ni canviar profundament.

La trobada entre l’alteritat global i la local no està exempta de conflictes i un dels principals és el lingüístic. El català, com a element bàsic de la identitat local, es troba en una posició problemàtica davant la diversitat lingüística aportada per la immigració i la pressió unificadora de la llengua estatal, el castellà. Això pot enfortir la seva minorització i assimilació per part d’aquell i també generar processos d’exclusió. Tot i això, l’alteritat global pot ser vista també com una possibilitat d’enriquiment i innovació cultural, tot depèn de amb quins pressupòsits i quines accions polítiques s’acari. També dona lloc a processos d’hibridació i mestissatge,⁹⁴que desenvolupen identitats múltiples, barrejades i que combinen elements locals i globals.

Un enfocament necessari i que ens pot ajudar a discutir sobre els efectes de la globalització a nivell local, sobretot en allò que afecta a les minories nacionals, és el que va introduir Arjun Appadurai en el seu llibre Modernity at Large. Cultural Dimensions of Globalization (1996), on planteja que la globalització genera múltiples fluxos culturals que interactuen de manera desigual i sovint imprevisible, no unidireccional únicament. Appadurai rebutja la idea clàssica que el local sigui una entitat fixa o essencial. Defensa que és produït activament a través de pràctiques socials, polítiques i culturals que són diferents en societats d’arreu del món, malgrat la pràctica unificadora de la globalització. En un context globalitzat, aquesta producció d’identitat social, cultural, locals, esdevé més complexa i fràgil, atès que les influències externes rebudes són constants i cada vegada més poderoses. Per això diu:

The three factors that most directly affect the production of locality in the world of the present—the nation-state, diasporic flows, and electronic and virtual communities—are themselves articulated in variable, puzzling, sometimes contradictory ways that depend on the cultural, class, historical, and ecological setting within which they come together.⁹⁵

Un dels conceptes centrals de la seva tesi és el de paisatges o scapes, que defineix com a dimensions fluides i descentrades de la globalització. Segons l’autor, aquests paisatges no estan donats, preestablerts, sinó que depenen de la perspectiva situada dels diferents actors que hi intervenen.Aquesta teoria ens permet aproximar-nos, almenys conceptualment, a la situació en la qual es mouen les minories nacionals i lingüístiques en el món actual. Com diu ell, i ho deia el 1996:

This is a world where electronic media are transforming the relationships between information and mediation, and where nation-states are struggling to retain control over their populations in the face of a host of subnational and transnational movements and organizations.⁹⁶

obrint el pas a la consideració de les influències de la Xarxa, el món virtual, en la configuració de la identitat, tant individual, com social, en l’actualitat, i com afecta això a les minories nacionals.

Amb tot, la llengua catalana és una llengua digitalment viva i dinàmica, amb una presència a Internet superior a la que li correspondria demogràficament,⁹⁷ i havent aconseguit el reconeixement, el 2005, per part de l’ICANN del puntcat (.cat), com a domini propi. Tot i això, el gran repte és guanyar pes en entorns globals i tecnològics (IA, streaming, videojocs).

94.Veure, com a exemple, la idea de la mestiza d’Anzaldúa, G. (2016).

95.Appadurai, A. (1996) p. 33

96.Appadurai, A. (1996) p. 189

97.Veure les dades de l‘Observatori de la diversitat lingüística i cultural a Internet: https://www.obdilci.org/en/ (consultat: 25-V-2026

5.- Conclusions

Aquest treball, del qual era conscient que partia d’un enfocament molt general, potser massa per a un TFM, pretén també, en paraules alienes que reflecteixen molt bé el meu pensament: «... una actitud de resistència en el terreny acadèmic i intel·lectual, consistent a adoptar un punt de vista interdisciplinari que viola la rígida separació entre camps del saber...».⁹⁸Separació que, massa vegades, serveix per amagar la complexitatde l’objecte d’anàlisi i, sobretot les interrelacions indestriables.

Per anar concloent, recuperem els objectius i hipòtesis d’aquest treball:

Objectius:

Objectiu general:Analitzar si el cas català s’ajusta al model teòric de colonialisme intern.
Objectius específics:Examinar les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol en l’època contemporània.O1: Analitzar el grau d’autonomia política real.O2: Estudiar la situació de la llengua i cultura catalanes.O3: Comparar el cas català amb altres casos (Escòcia, Quebec, etc.).O4: Avaluar arguments a favor i en contra d’aquesta interpretació.

Hipòtesis de les quals parteixo són:

H1 (econòmica): Catalunya presenta característiques de dependència fiscal i redistribució que poden ser interpretades com a extractives.
H2 (política): Existeix i ha existit, almenys des del 1714, una limitació estructural de l’autogovern català dins del sistema institucional espanyol.
H3 (cultural): La llengua i identitat catalanes han estat històricament subordinades a una cultura dominant, que pretén la seva assimilació o desaparició.
H4 (alternativa/contrària): Catalunya no compleix les condicions de colonialisme intern, ja que participa plenament en les estructures de poder de l’estat.

1.- Respecte a l’objectiu general, s’ha assenyalat que no hi ha models purs, tancats, ni per al colonialisme en general, ni tampoc per al colonialisme intern, però, que tot i així, Catalunya presenta prou característiques perquè l’aproximació a la seva realitat des d’aquesta última concepció, aporti suficients elements de reflexió i comprensió, per considerar-la pertinent i necessària, sense obviar que ha de ser una aproximació complexa i oberta a la crítica, que no es tracta de voler fer encaixar la realitat en el model.

2.- En aquest sentit, hem intentat deixar també clar que Catalunya no ha tingut, des de fa segles, un element fonamental per a la seva consolidació nacional, una sobirania que li permetés decidir lliurement quin futur volia com a societat, i això fins i tot quan a la persecució directa i violenta, l’han succeït períodes en els quals ha tingut un cert reconeixement, autonomia, perquè aquesta sempre ha estat limitada per la sobirania de l’estat. D’uns estat que mai ha acceptat la possibilitat de sobiranies compartides realment.

3.- Això s’ha concretat, entre d’altres coses, en el sotmetiment al projecte nacional espanyol, construït des de l’estat i tots els seus aparells, que ha portat a la minorització de la llengua i cultura catalanes, atacant així d’arrel el nacionalisme català que, fonamentalment, s’ha basat en aquests elements. El projecte nacional espanyol hegemònic mai ha acceptat de bon grat la convivència amb d’altres projectes nacionals.

4.- El cas català no és excepcional, com a mínim representa a totes les nacions sense estat existents a Occident, i inclús, tot i que amb diferències històriques i socials més

profundes, d’altres parts del món, tot i que en aquest aspecte reconeixem que hauríem d’aprofundir més en els estudis comparatius, que simplement hem esbossat.

5.- I finalment, no hem estalviat en cap cas les objeccions de fons a l’aplicació del concepte de colonialisme intern a Catalunya, la qual cosa permet una visió oberta del tema, que no invalida, tal i com ho veig, la tesi.

Respecte a les hipòtesis de treball, cal dir:

1.- Catalunya no es pot inscriure fàcilment en els casos de colonialisme intern que suposen una explotació econòmica directa del centre envers una perifèria, i una situació de relatiu empobriment, perquè quasi sempre ha estat un territori més ric que el conjunt de l’estat, especialment des del segle XVIII, però sí que hi ha elements suficients com per a sostenir que la manca de sobirania fiscal, la dependència de les polítiques econòmiques de l’estat, el dèficit fiscal, i la manca relativa d’inversions per part d’aquest en les infraestructures i serveis destinades als catalans, acaben creant una situació molt semblant a les polítiques extractives colonials, externes o internes.

2.- Que, almenys des del 1714, hi ha una política de l’Estat espanyol, persistent, que limita l’autogovern de Catalunya, sembla indiscutible. Que aquesta limitació s’hagi fet sota formes diferents al llarg del temps, prohibició i repressió directes, o sota formes més pacífiques i democràtiques, no canvia el fet que les demandes d’autogovern catalanes sempre han topat amb la resistència de l’Estat espanyol, entestat en construir el seu estat-nació, xocant sempre contra la plurinacionalitat que conté.

3.- Les dades sociolingüístiques que hem aportat són suficients per il·lustrar la continuïtat de l’intent de l’Estat espanyol per minoritzar, fragmentar, assimilar i finalment fer desaparèixer el català. Això no s’explica només per l’evolució dels contactes lingüístics en la societat catalana i els canvis demogràfics produïts, sinó per una política conscient i deliberada que ha travessat i fonamentat tots els règim polítics d’Espanya des de l’època moderna fins avui mateix. .

4.- Les objeccions fetes a la consideració de Catalunya com un cas de colonialisme intern, sobretot aquelles que assenyalen que les elits catalanes, almenys parcialment, han format part, s’han integrat i han determinat les estructures de poder de l’Estat espanyol, no són tampoc una peculiaritat històrica: tots els imperis colonials, de diverses maneres, van incorporar elits locals per assegurar el seu domini. No sembla impertinent dir que s’ha produït un doble fracàs històric: ni Espanya ha estat capaç de construir un Estat respectuós amb la seva realitat plurinacional, ni Catalunya ha aconseguit un grau de sobirania que li permeti assegurar una política pròpia i la seva pervivència.

Una de les concrecions històricament dominants, la de nació, concepte indeslligable d’Occident i, per tant, situat i imposat universalment per la colonització occidental, juga amb dues possibilitats, la més tradicional basada en lligams culturals, lingüístics, comunitaris, tradicions, etc. i una altra, sorgida fonamentalment de la Revolució Francesa (1789), que s’empara en el civisme i els drets polítics i socials, que tampoc s’han mantingut independents entre elles, perquè cadascuna ha incorporat elements de l’altra.

L’estat, una forma d’organització política establer-ta sobre un territori i una població concretes, amb una institucionalització i uns aparells expansius, una altra herència Occidental, ha acabat sent la forma de governança arreu del món i, concretament, en la seva forma d’estat-nació. És a dir, intentant fer coincidir la identitat nacional, amb una identitat estatal, fonamentada en la unificació política i cultural, a costa de menystenir i perseguir la diversitat i pluralitat internes.

Els tres conceptes presenten contradiccions inevitables, perquè l’establiment d’una identitat suposa sempre crear una demarcació, una diferenciació, que comença amb la diferenciació entre el jo i l’altre i continua amb la seva pluralització, nosaltres i ells, que, vulguem o no, porten a l’exclusió, almenys conceptualment parlant, i són la base per jerarquitzacions de tota mena: de classe, racials, nacionals, lingüístiques, de gènere, etc.

La globalització, que ha comportat l’aprofundiment de la pluralitat i diversitat humana a l’interior de la majoria d’estats d’Occident, ha posat en crisi velles concepcions i, entre elles, la noció d’identitat nacional i el binomi estat-nació, perquè el grau d’homogeneïtat que es pressuposava s’allunya cada vegada més de la situació realment existent. La qual cosa obliga a replantejar-se aquests conceptes i, especialment, el clàssic d’estat-nació, malgrat que, com és lògic, aquests es resisteixin a fer-ho, i estem vivint un refermament del nacionalisme excloent que el caracteritza, que fan del migrant, sobretot d’aquell amb característiques ètniques i culturals diferents a les de la societat de recepció, l’enemic sobre el qual reproduir vells estereotips que ja s’havien fet servir a l’època colonial. I això afecta no només als estats-nació consolidats per la història, sinó també als nacionalismes minoritaris, de resistència, perquè si els estats es veuen superats moltes vegades per aquesta nova realitat, aquests encara se n’hi veuen més, perquè no tenen el poder i les possibilitats d’actuació dels estats. Els costa, a uns i altres, acceptar la possibilitat d’entendre que la identitat és una construcció on la multiplicitat i la flexibilitat són components imprescindibles i que cal una nova manera de conjuminar la identitat local, nacional, estatal i global per abandonar concepcions fixistes, que ja no responen a la realitat.

En el cas de Catalunya, la globalització ha suposat afegir complexitat a la situació prèviament existent: per una banda, a la pressió de l’Estat per fer desaparèixer la seva especificitat identitària, nacional, s’hi ha sumat les tendències homogeneïtzadores d’aquella, però, al mateix temps, debilita la força de l’Estat espanyol i permet universalitzar la seva realitat, com va passar, per exemple, amb el procés que va portar a l’1 d’Octubre del 2017, que va deixar patent allò que, per a un altre context, va dir Audre Lorde: «Las herramientas del amo nunca desmontarán la casa del amo».⁹⁹

Però, de la mateixa manera que això també ha provocat una revifada del nacionalisme estatal i dels nacionalismes minoritaris en sentit excloent, en ambdós casos, obliga a repensar-los sobre nous fonaments. Té massa sentit avui, intentar replicar el model d’estat-nació espanyol, amb un estat-nació català? Potser mentre hi hagi estats-nació, l’única forma de sobreviure com a poble diferenciat és crear el propi? S’accepta que els Estats son formes d’institucionalització política sotmeses al canvi, i a l’aparició i desaparició? Acceptem que la legitimitat de qualsevol Estat descansa en la llibertat de pertànyer-hi o no, i sobretot, en la seva capacitat de possibilitar una vida millor per a tots els seus membres?

El nacionalisme clàssic basat en l'unitarisme i una concepció quasi bé religiosa i patriarcal (la pàtria) no té sentit avui. Només la defensen aquells/es que es reclamen d’un passat imperialista i genocida, i que volen construir societats totalitàries fonamentades en una identitat única i hegemònica.

L’anàlisi que fem del cas català, a més a més, no es pot reduir a un localisme particular perquè s’insereix plenament en una discussió d’abast pràcticament universal: els límits de la democràcia representativa i del poder real de la ciutadania per poder decidir lliurement el seu futur, perquè en el fons la reivindicació sobiranista va d’això, dels límits de la democràcia. Es pot parlar de democràcia quan es priva de decidir el seu propi futur a un un poble que la reclama persistentment i pacíficament? Hi ha coses que la sobirania popular no pot decidir lliurement? I no parlem només del dret d’autodeterminació dels pobles, parlem de com la democràcia representativa actualment existent en molts estats permet o no presentar i portar endavant propostes polítiques alternatives al sistema dominant.

Deixar-nos atrapar en les concepcions imperants de nació, estat i, especialment estat-nació, ens impedeix fer una aproximació que vagi a l’arrel de la situació actual i la plantegi sobre nous fonaments.¹⁰⁰

Aquesta aplicació permet donar una visió de conjunt que d’una altra manera queda reduïda a visions parcials que no donen compte de la complexitat realment existent. Hauria d’estar clar que quan un poble, una nació, que té consciència de ser-ho -per molt construïda i imaginada que sigui aquesta identitat -com totes- no pot decidir lliurement el seu futur, això és una mostra de la situació de sotmetiment que pateix i, per tant, d’una situació colonial, per molt que la força dels estats-nació dominants intenti reduir-la a casos molt determinats segons els seus interessos i que, fins i tot els propis subjectes, els propis catalans, es resisteixen a considerar-se colonitzats: uns perquè associen el colonialisme únicament a situacions històriques molt determinades, per exemple el colonialisme clàssic exercit pels imperis colonials europeus sobre d’altres terres i perquè actua un mecanisme històric que fa equivaler la situació de colonitzat a una situació d’inferioritat; d’altres perquè han assumit de tal manera la situació colonial, la pertinença a Espanya o França, i els seus interessos, que són incapaços ja d’adonar-se de la situació real i actuar en conseqüència, en una mostra palpable de com el poder imposa la seva visió.

L’interès de l’anàlisi que hem fet transcendeix el cas concret que ens ha ocupat en dos sentits:

Per una banda, l’existència de nacions sense estat, en un moment en què l’estat-nació és la forma d’organització política hegemònica, acceptant unes definicions amarades d’etnocentrisme, que s’estén arreu del món, i totes, malgrat la diversitat enorme dels seus contextos històrics i culturals, comparteixen una situació de sotmetiment, en vulguem dir colonial o no, que els impedeix gestionar projectes de futur propis que assegurin la seva

reproducció i continuïtat. I encara més, els mecanismes que s’emprèn en la majoria de casos són força semblants, s’enfronten tots a un mateix contrincant: l’estat-nació unitari i centralista. Per tant estudiar-ne un cas, és obrir les possibilitats de comprensió per a d’altres casos, no un simple exercici particularista, localista, cosa que tampoc li trauria valor. Si el sotmetiment d’un poble per un altre és un element central d’allò que entenem per colonialisme, perquè no el podem aplicar a realitats com la catalana?

Per l’altra, la teoria del colonialisme intern ens permet remarcar que la colonització no és exclusivament un fenomen modern i contemporani i exercit sobre el món no occidental per part d’Europa, per molt significatiu que sigui aquest fet, tant perquè hi ha precedents anteriors i també en d’altres llocs del món, com perquè molts dels fonaments i mecanismes de la colonització, anomenada clàssica, de l’època de la mundialització, foren creats a l’Europa medieval i aplicats en la configuració interna dels estats, i especialment en la construcció dels estats-nació. La destrucció de llengües i cultures, la persecució religiosa i ètnica, la inferiorització de pobles, la dominació política i econòmica, etc. s’apliquen primerament al mateix Occident, i després s’exporten a les colònies que aquest va establir arreu del món, amb la intensificació del racisme, aprofitant la major diferència fenotípica. Tenir en compte això permet entendre millor que hi ha darrere del colonialisme, tant l’intern, com l’extern, i dóna una base per combatre’l en un moment d’intensificació de l’imperialisme i el neocolonialisme.

Es vol fer passar la realitat pel model, enlloc d’adaptar el model a aquella i acceptar la seva provisionalitat i obertura. No es pot ignorar, d’altra banda, que la configuració de les teories, dels models teòrics, la seva difusió i extensió, forma part de la lluita per imposar unes concretes visions del món, funcionals als poders hegemònics en cada moment i, per tant, el colonialisme intern xoca contra la majoria d’estats realment existents, els estats-nació, perquè posa en dubte les bases sobre les quals han estat creats i la seva pretesa legitimitat. Per què ens costa tant, i surto del cas particular català, acceptar que Còrsega o Bretanya són colònies franceses, com ho era Algèria? Per què no parlar de la mateixa manera de Sardenya respecte a Itàlia, o del poble Sami per part de Noruega, Finlàndia, Suècia i Rússia, o l’ara noticiable cas de Groenlàndia respecte a Dinamarca? No serà que hem acceptat, acríticament, el marc imposat pels estats?

També hem vist com no hi ha posicions homogènies i estables. Hom pot ser actor del colonialisme, i ser-ne també víctima, fins i tot simultàniament.

La globalització actual crea un context històric nou, en el qual, contradictòriament, es reforcen les tendències homogeneïtzadores contràries a la diversitat i pluralitat socials i culturals, però per altra banda, fan més necessària que mai, per mantenir en equilibri la nostra identitat personal i grupal, tenir i reivindicar una personalitat pròpia, diferenciada, que ens lligui als altres éssers humans amb els quals convivim cada dia, per no perdre’ns en un món pretesament comú en el qual no som res.

La construcció d’alteritats, individuals i col·lectives, no pot estar exclusivament basada en els pressupòsits ideològics i mecanismes, especialment de poder, sotmetiment i exclusió, que hem emprat fins ara, tot i que la realitat ens indiqui que estem assistint a una recrudescència d’aquest model. D’això també va estudiar el colonialisme intern.

Finalment, per honestedat intel·lectual, em cal dir explícitament que aquest treball sorgeix d’una posició personal situada i plenament assumida: sóc i em sento català, sent conscient que això no em fa millor o pitjor que qualsevol altre ésser humà. I que no tinc una posició essencialista, ni tancada, de què vol dir això i, sobretot, dels canvis que poden esdevenir en la configuració d’aquesta proclama identitària, però també crec que la diversitat humana, també la col·lectiva, és un valor a conservar per damunt de formes d’organització polítiques que n’impedeixen la seva continuïtat, per mantenir estables formes de domini i subjecció que no responen a interessos generals, sinó als d’estructures de poder i als d’unes classes determinades. Caldrà estar obert a repensar-ho tot, fins i tot allò que ens sembla que constitueix les nostres creences més personals.

98.Fernàndez, J.A. (2019) p. 23

99.Lorde, A. (2003)

100.Una recent aportació alternativa és la de Waters, T. W (2020) que a Boxing Pandora... proposa un enfocament obert respecte al dret d’autodeterminació dels pobles que replantegi d’arrel els actuals estats-nació.

Treball Final de Màster

Francesc Pomés i Martorell

Tutora: Andrea Pérez Fernández

Màster Universitari en Humanitats:

Art, Literatura i cultura contemporània

Juny de 2026

5.- Referències bibliogràfiques

Alfred, T. (1999). Peace, power, righteousness: An Indigenous manifesto. Don Mills: Oxford University Press

Althusser, L. (1974). "Sobre la ideología y el Estado", a Escritos, Barcelona: Ed. Laia Anderson, B. (2006). Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of Nationalism. London: Verso. Es pot trobar a: https://nationalismstudies.org/wp-content/uploads/2021/03/Imagined-Communities-Reflections-on-the-Origin-and-Spread-of-Nationalism-by-Benedict-Anderson-z-lib.org_.pdf (consultat: 29-III-2026)

Agnew, J. (2005). "Sovereignty regimes: Territoriality and state authority in contemporary world politics". Annals of the Association of American Geographers, 95(2), 437-461.

Anzaldúa, G. (2016). Borderlands - La Frontera. Madrid: Capitán Swing

Appadurai, A. (2005). Modernity at Large. Cultural Dimensions of Globalization. University of Minnesota Press

Appiah, K. A. (2019). Las mentiras que nos unen. Repensar la identidad. Madrid: Ed. Taurus

Aristòtil (2022). Política. Barcelona: La Magrana.

Austin, A. (2006). Achieving blackness: Race, Black nationalism, and Afrocentrism in the twentieth century. New York University Press

Ávila-Rojas, O. (2021). «¿Anti o decolonialismo en América Latina? Un debate actual». Sociedad y Economía, núm. 44, e10210669, 2021. Cauca. Facultad de Ciencias Sociales y Económicas, Universidad del Valle, Cauca. A: https://www.redalyc.org/journal/996/99671099002/html/ (consultat: 6-IV-2026)

Balibar, É.; Wallerstein, I. (1991). Race, Nation, Class. Ambiguous Identities. New York: Verso

Bartlett, R. (1993). The making of Europe: Conquest, colonization and cultural change, 950–1350. Princeton University Press

Bastardas i Boada, A. (1996). Ecologia de les llengües: medi, contacte i dinàmica sociolingüística. Barcelona: Ed. Proa

Benet, J. (1995). L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Berger, P. L. & Luckmann, T. (1966). The social construction of reality: A treatise in the sociology of knowledge. New York: Anchor Books

Boétie, É. de la (2019). Discurso sobre la servidumbre voluntaria. Madrid: Editorial Trotta

Bourdieu P. (1977). "Sur le pouvoir symbolique". Annales. Economies, sociétés, civilisations. 32ᵉ année, N. 3. pàgs: 405-411; doi: https://doi.org/10.3406/ahess.1977.293828 (consultat: 26-III-2026)

Brenner, N. (2004). New state spaces: Urban governance and the rescaling of statehood. Oxford University Press

Brown, W. (2015). Undoing the demos: Neoliberalism’s stealth revolution. New York: Zone Books.

CCMA: Negrers. La Catalunya esclavista (2023), a Sense ficció. TV3, Barcelona. A: https://www.3cat.cat/3cat/negrers-la-catalunya-esclavista/video/6203403/ (Consultat: 18/IV/2026)

Chacón Mata, A. (2024). «Las concepciones crítico-alternativas de los derechos humanos: un espacio a la emancipación y la utopía». Revista Latinoamericana de Derechos Humanos, 35(1), pp. 5-27

Chakrabarty, D. (2008). "Introducción. La idea de provincializar Europa". A Al margen de Europa. Barcelona: Tusquets. pp. 29-54

Chamberlain, M.E. (1999). Decolonization: The Fall of the European Empires. Ed. Wiley-Blackwell, Hoboken (New Jersey)

Chomsky, N. (2011). Profit Over People: Neoliberalism and Global Order. New York: Seven Stories Press Collins, P. H. (2019). Intersectionality as Critical Social Theory. Duke University Press.

Conversi, D. (1997). The Basques, the Catalans and Spain. Reno: University of Nevada. A: https://archive.org/details/basquescatalanss0000conv (consultat:4-III-2026)

Connor, W. (1978). «A nation is a nation, is a state, is an ethnic group is a …». Ethnic and Racial Studies, 1(4), 377–400. https://doi.org/10.1080/01419870.1978.9993240 (consultat: 5-III-2026)

Crenshaw, K. (1989). «Demarginalizing the Intersection of Race and Sex: A Black Feminist Critique of Antidiscrimination Doctrine, Feminist Theory and Antiracist Politics». University of Chicago Legal Forum: Vol. 1989: Iss. 1, Article 8. A: http://chicagounbound.uchicago.edu/uclf/vol1989/iss1/8 (consultat: 10-IV-2026)

Da Costa, D. & Da Costa, A. E. (2019). Introduction: Cultural production under multiple colonialisms. Cultural Studies, vol 33, nº 3 pp. 343-369 A: https://doi.org/10.1080/09502386.2019.1590436 (consultat: 24-IV-2026)

Darquennes, J. (2015). «Language conflict research: a state of the art». IJSL 2015; 235: 7–32. De Gruyter Mouton

Dowling, A. (2018). The rise of Catalan independence: Spain’s territorial crisis. London: Routledge

Dufourcq, Ch. E. (1969). L'expansió catalana a la Mediterrània occidental. Segles XIII i XIV. Barcelona: Ed. Vicens Vives

Edwards, J. (2009). Language and identity: An introduction. Cambridge University Press

Ehrenberg, A. (2000): "Introducción". A Ehrenberg, Alain: El fatiga de ser uno mismo: depresión y sociedad. Madrid: Nueva Visión

Elliott, J.H. (1992). «Europe of Composite Monarchies». Past & Present, nº 137, pp. 48-71

Fahimi, M., Flatschart, E., & Schaffar, W. (Eds.). (2022). State and statehood in the Global South: Theoretical approaches and empirical studies. Springer

Fanon, F. (2009). Piel negra, máscaras blancas. Madrid: Akal

Fanon, F. (2016). Los condenados de la tierra. La Paz: Ministerio de Trabajo, Empleo y Previsión Social. A: https://www.marxists.org/espanol/fanon/los-condenados-de-la-tierra-franz-fanon.pdf (consultat: 4-IV-2026)

Federici, S. (2018). Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva. Barcelona: Virus Editorial

Ferguson, N. (2004). Empire: How Britain made the modern world. London: Allen Lane

Fernàndez, J.A. (2019). El malestar en la cultura catalana. La cultura de la normalització 1976-1999. Barcelona: Editorial Empúries

Fernández-Armesto, F. i Muldoon, J. (eds.) (2008). Internal Colonization in Medieval Europe. London: Routledge

Ferrer i Gironès, F. (1985). La persecució de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62

Fontana, J. (2024). La formació d’una identitat : una història de Catalunya. Vic: Eumo Editorial

Fontana, J. (2011)). Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. Ed. Pasado y presente S.L.

Foucault, M. (2023). Vigilar i castigar. Nacimiento de la prisión. Madrid: SigloXXI

García Sanjuán, A. (2013). La conquista islámica de la península Ibérica y la tergiversación del pasado. Madrid: Marcial Pons Historia

Gellner, E. (1983). Nations and Nationalism. Ithaca: Cornell University Press

Geremek, B. (1998). La piedad y la horca: Historia de la miseria y de la caridad en Europa. Madrid: Siglo XXI Editores

González Casanova, P. (2003). «Colonialismo Interno (una redefinición)». [en línea]. En Revista Rebeldía, №12, (octubre de 2003). El podeu trobar a: https://medium.com/la-tiza/colonialismo-interno-una-redefinici%C3%B3n-38b31788f36e (consultat: 2-IV-2026)

Guglielmi, S. (2026). «National identity as a lens on social inequality: a cross-national analysis of support for native employment priority». Frontiers in Sociology, 10, 1657087. https://doi.org/10.3389/fsoc.2025.1657087 (consultat: 18-IV-2026)

Guibernau, M. (2004). Catalan Nationalism: Francoism, Transition and Democracy. London: Routledge

Hall, S. (1992). The West and the Rest: Discourse and power. A S. Hall & B. Gieben (Eds.), Formations of modernity (pp. 275–332). Polity Press

Hall, S i Gay, P. du (1996). «Questions of Cultural Identity». Sage. A: https://www.researchgate.net/profile/Kevin-Robins-2/publication/282575965_Interrupting_Identities_TurkeyEurope/links/5612bc3408aea34aa92997e0/Interrupting-Identities-Turkey-Europe.pdf (consultat: 3-III-2026)

Harrington, T. (2020). "The Shaping of Catalan Identity in the Contemporary World". A:The catalan nation and identity throught history. Casals, A. I Cattini G.(eds). Bern: Peter Lang ed.

Harvey, D. (2005). A brief history of neoliberalism. Oxford University Press

Hechter, M. (1975). Internal Colonialism. University of California Press. A: https://archive.org/details/internalcolonial0000hech (consultat: 2-III-2026)

Hobsbawn, E.J. (1991). Naciones y nacionalismo desde 1780. Barcelona: Ed. Crítica

Hobson, J. A. (1902). Imperialism: A study. London: James Nisbet & Co.

Hooghe, L. & Marks, G. (2001). Multi-level governance and European integration. Rowman & Littlefield.

Jáuregui Bereciartu, G. (1994). Decline of the nation-state. University of Nevada Press

Jorba, M. (2020). «Apunts per a una fenomenologia de la interseccionalitat». Convivium 33: 49-66. Es pot consultar l’article a: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7813846 (consultat: 2-III-2026)

Juliá, S. (2004). Historias de las dos Españas. Madrid: Taurus

Kamen, H. (1997). The Spanish Inquisition: A Historical Revision. London: Weidenfeld & Nicolson. Keating, M. (2009). Rescaling the European state: The making of territory and the rise of the meso. Oxford University Press.

Kramsch, C. (1998). Language and culture. Oxford University Press

Kresse, K. i Sounaye, A. (eds) (2022).Thinking the Re-Thinking of the World. De Gruitere, DOI: https://doi.org/10.1515/9783110733198 (consultat: 26-III-2026)

Lachmann, R. (2020). «Nation-State Formation. Power and Culture». A Thomas Janoski (2020). The New Handbook of Political Sociology. Cambridge University Press. Es pot consultar a: https://www.scribd.com/document/484837276/Thomas-Janoski-2020-The-New- Handbook-of-Political-Sociology-pdf (consulta:12-IV-2026)

Llobera, J. R. (2004). Foundations of National Identity: From Catalonia to Europe. New York-Oxford:Berghahn Books

Lorde, A. (2003). «Las herramientas del amo nunca desmontarán la casa del amo». A: Lorde, Audre. La hermana, la extranjera. Artículos y conferencias. Madrid: Horas y horas. pp. 115-125

Lugones, M. (2008). «Colonialidad y género». A: Tabula Rasa [en línia]. 9. pp. 73-101. ISSN 17942489. Disponible a: DOI: https://doi.org/10.25058/20112742.340 (consultat: 6-III-2026) Lynch, J. (1986). The Spanish American revolutions 1808–1826. New York: W. W. Norton & Company

Mamdani, M. (1996). Citizen and subject: Contemporary Africa and the legacy of late colonialism. Princeton University Press

Martínez-Robles, D. (2021). Els estudis subalterns. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Matthews, D. (2019): «Capitalism and Mental Health». Monthly Review, January 2019(Volume 70, Number 8). https://monthlyreview.org/2019/01/01/capitalism-and-mental-health/ (consultat: 5-IV-2026)

Mbembe, A. (2016). "El sujeto de la raza". A: Mbembe, Achille. Crítica de la razón negra: ensayo sobre el racismo contemporáneo. Barcelona: Ned Ediciones. pp. 39-82 Miguélez-Carballeira, H. (2024) Postcolonial Spain: Coloniality, Violence and independence. Cardiff: University of Wales press Moin Uddin, M. (2023).«Power and Epistemology: How the Western Idea of “Nation” Triumphed Over Its Indigenous Counterparts». Kathmandu School of Law Review (KSLR),Volume 12, Issue 1, pp 76-97 https://doi.org/10.46985/kslr.v12i1.2223 (consultat: 28-IV-2026)

Moreno, L. (2001). The federalization of Spain. London: Frank Cass Publishers Ngozi Adichie, C. (2018). No hi ha una història única. Sobre el perill dels tòpics. Barcelona: Grup Editorial 62 Newbury, C. (2003). Patrons, Clients, and Empire: Chieftaincy in the Colonial State. Oxford University Press. Núñez Seixas, X. M. (2003). «Patriotas y demócratas : sobre el discurso nacionalista español después de Franco (1975-1979)». A: Gerónimo de Uztariz, núm . 20 znb., pp. 45-98 orr

O'Brien, P. K. (1988). «The costs and benefits of British imperialism 1846-1914». Past & Present, nº 120, pp. 163-200

O’Neil, P. H. (2017). The deep state: An emerging concept in comparative politics. SSRN. https://doi.org/10.2139/ssrn.2313375 (consultat: 15-V-2026) Osterhammel, J. i Jansen, J. C. (2019). Colonialismo. Historia,formas, efectos. Madrid: Siglo XXI

Payne, S. G. (2012). The Spanish Civil War. Cambridge University Press Pleszczyński, A. Sobiesiak, J. Tomaszek, M. i Tyszka, P. (2018). Imagined Communities. Constructing Collective Identities in Medieval Europe. Leiden: Koninklijke Brill nv.

Pluckrose, H. i Lindsay, J. (2020). Postcolonial Theory. A Cynical Theories: How Activist Scholarship Made Everything About Race, Gender, and Identity¿and Why This Harms Everybody. Durham : Pitchstone Publishing. pp. 66-88 Poggi, A.I. (2019). «Filosofía y el giro post/decolonial: Aportes y peligros». LÓGOI Revista de Filosofía Nº 35 Semestre enero-junio-2019 A: https://revistasenlinea.saber.ucab.edu.ve/index.php/logoi/article/view/4109/3474 (consultat: 10/IV-2026)

Prashad, V. (2022). «Deu tesis sobre marxisme i descolonització». A: https://laccent.cat/deu-tesis-sobre-marxisme-i-descolonitzacio/ (Consultat: 29/12/2024) Quijano, A. (2007). «Coloniality/rationality and modernity/rationality». Cultural Studies Vol. 21, Nos. 2 3 March/May 2007, pp. 168 178. ISSN 0950-2386 print/ISSN 1466-4348 online– 2007 Taylor & Francis. http://www.tandf.co.uk/journals DOI:10.1080/09502380601164353 (Consultat 28/12/2024)

Requejo, F. (2005). Multinational Federalism and Value Pluralism. London- New York: Routledge.

Said, E. W. (1994). Culture and Imperialism. New York: Vintage books Said, E. W. (1990). Orientalismo. Madrid: Libertarias/prodhufi, S.A. Salrach, J. M. i Aventín, M. (1998). Història medieval de Catalunya. Barcelona: Ed. Pòrtic

Sánchez-Cuenca, I. (2018). La confusión nacional. Madrid: Catarata Skocpol, T. (1985). «Bringing the state back in: Strategies of analysis in current research». A P. B. Evans, D. Rueschemeyer, T. i Skocpol (Eds.). Bringing the state back in (pp. 3–43). Cambridge University Press

Smith, A. D. (1991). National identity. University of Nevada Press Solé Tura, J. (1967). Catalanisme i revolució burgesa. Barcelona: Edicions 62. Stolcke, V. (2000). «¿Es el sexo para el género lo que la raza para la etnicidad... y la naturaleza para la sociedad?». Política y Cultura, núm. 14. Universidad Autónoma Metropolitana Unidad Xochimilco. México. A: https://www.redalyc.org/articulo.oa?id=26701403 (consultat:5-III-2026)

Termes, J. (1999). Història del catalanisme fins al 1923. Barcelona: Pòrtic. Torres i Sans, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Pagès Editors; Eumo Editorial Ucelay-Da Cal, E. (2003). El imperialismo catalán. Barcelona: Edhasa. Verlinden, C. (1970). The Beginnings of Modern Colonization: Eleven Essays with an Introduction. Traduït per Yvonne Freccero. Ithaca, NY: Cornell University Press. Vicens Vives, J. (1954). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino Vilar, P. (1986). Catalunya dins l’Espanya moderna. IV vols. Barcelona: Edicions 62

Waters, T.W. (2020). Boxing Pandora. Rethinking borders, states, and secession in a democratic world. New Haven-London: Yale University Press

Weber, M. (2009). La política como vocación. Madrid: Alianza Editorial

Comentaris