Anàlisi de Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà

«Quina llàstima que es consumeixin ràpid, els homes, i que els altres homes s’aferrin als cossos buits i els amaguin i els enterrin per no veure el que els passarà a ells també». 

La novel·la d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla1, es presta magníficament a fer-ne una anàlisi des dels conceptes del gir espacial, la geocrítica i l’ecocrítica2, que no em puc estar de pensar que l’autora coneix perfectament.

L’espai es constitueix com l’element fonamental de la narració, no pas com un fons estàtic on passa l’acció, sinó com un element indestriable de la resta d’actors, actuant no només com un marc, més o menys influent, sinó com un personatge, un ésser viu, sense el qual no es podria entendre allò que se’ns explica. L’espai, fonamentalment els Pirineus, és un protagonista actiu omnipresent, amb moltes diverses veus, que determina tota la narració, els personatges, humans i no humans, reals o imaginaris, i els temes tractats. Aquest espai és una entitat viva, personificada, que té una actuació pròpia, i intervé en la vida de tots els altres personatges de la novel·la. A més a més, tots els personatges naturals, no humans, muntanyes, tempestes, arbres, rius, animals, etc. apareixen com a dotats d’autoconsciència que aporten el seu punt de vista narratiu en diversos fragments, i que il·lustren una interrelació complexa i oberta entre ells i els humans que es mouen en aquest espai comú. Un espai viu i actuant. El títol ho explicita clarament: canto jo i la muntanya balla, suggerint una mena de polifonia entre humans i natura, en la qual hi ha interrelació, no pas subordinació o subjecció, per representar una obra comuna, en la qual s’abandona la visió antropocèntrica, substituint-la per un conjunt d’interrelacions complexes i mútuament interdependents que a mi m’ha fet pensar en les teories de Bruno Latour i les seves referències circulants: «Si los no humanos han de quedar ensamblados en un colectivo, tendrá que ser en el mismo colectivo, y formando parte de las mismas instituciones en las que están integrados los humanos»3.

L’espai de la novel·la actua també com a contenidor on conflueixen la realitat i la imaginació, la història i la llegenda, el folklore i el sobrenatural, el mite i les tradicions, en un garbuix volgut que permet a l’autora enriquir l’aproximació a la realitat, incorporant-hi, indestriablement, aspectes que moltes vegades apareixen com a contradictoris, però que aquí formen un calidoscopi, podríem dir que ecologista, que permet proposar una visió molt més rica i diversa, que recorda, en un altre nivell, el realisme màgic del Macondo de García Márquez4, un altre microcosmos, que actua com a continent de tota una geografia i una història més generals.

La geografia del llibre que comentem és també un espai de memòria, un arxiu que serva la història dels fets principals succeïts en aquells llocs, siguin desgràcies familiars o col·lectives -la guerra civil, per exemple-, de les quals la muntanya n’esdevé testimoni i guardiana, fent el paper de lloc de recordatori emocional dels fets. La memòria històrica no és només temporal, està lligada a uns llocs molt concrets, i és en aquests llocs on adquireix la seva plena significació. La novel·la Pa negre5, d’Emili Teixidor, podria haver estat un bon exemple per a l’Irene Solà en aquest concret sentit. En algun dels capítols, és fàcil fer l’enllaç amb les narracions orals que durant segles també han anat configurant la personalitat d’aquestes valls pirinenques.

L’ecocriticisme es reflecteix en la consideració de la muntanya, la natura, com un subjecte amb dret a existir i ser respectat, reivindicant una relació equilibrada entre la natura i els humans, no fonamentada només en el domini i l’explotació, i en considerar la vida com un joc d’equilibris entre elements interdependents i necessaris tots. No cal insistir en el fet que la nostra època, la de l’anomenat antropocè6, ha posat el canvi climàtic, la crisi mediambiental, en el centre de les preocupacions socials i que na Irene Solà n’és ben conscient, i actua en conseqüència, defensant la necessitat d’establir unes relacions diferents entre humanitat i natura.

El fet que cada capítol s’expliqui des d’un punt de vista diferent (humà, animal, fantasma o un mort), reflecteix que l’espai és una construcció subjectiva i col·lectiva, i ens acara amb les diverses maneres que tenim de llegir l’espai geogràfic i les implicacions que això té per a la nostra comprensió, i les diverses formes en les quals podem fer operativa aquesta comprensió. No ens aproximem a l’espai com a tal, objectiu, neutral, sinó que ho fem sempre a partir de les construccions que en fem, sempre determinades socioculturalment. La fragmentació de la narració recorda l’espai fragmentat dels Pirineus, muntanyes, valls, congostos, rius...que, moltes vegades, són com capses tancades en elles mateixes, i difícilment comunicades amb les altres. Un espai on es conjuminen la solitud i l’aïllament amb els contactes i la solidaritat. El ritme de la narració, el fraseig, sembla adaptar-se també a cada moment i espai concret i la llengua als personatges, humans o no, anant de la simple narració a la lírica o la poesia.

La novel·la aconsegueix també fer-nos anar des del localisme més concret, on les històries adquireixen el seu ple sentit, a un universalisme gens tancat, que ens porta a reflexions més generals de la nostra època. Segurament, una alternativa a la globalització uniformadora és precisament partir dels localismes rics i diversos que han configurat la nostra cultura, la de les diferents societats, en un diàleg obert i enriquidor per a totes.

I malgrat tot, la novel·la funciona perfectament com a tal. És a dir, no cal aprofundir en aquests aspectes que hem assenyalat, que segur que escapen a la consciència de molts lectors, per gaudir-la com una narració al mateix temps unitària i fragmentària. Qui unifica totes les històries és precisament l’espai en el qual es desenvolupen, fins i tot per damunt del temps, perquè el temps de les muntanyes no és el de la humanitat.

Francesc

Barcelona, 6 d’abril de 2025

Notes:

1.- Solà, Irene (2019). Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona. ISBN: 9788433915689 La cita que encapçala el text està a la pàgina 17

2.- Per a una definició breu d’aquests conceptes, vegi’s: Serrano-Muñoz, Jordi (2024). Mòdul Literatura i espai. Ed. UOC, Barcelona

3.- Latour, Bruno (2001). La esperanza de Pándora. Ensayos sobre la realidad de los estudios de la ciencia. Ed. Gedisa, Barcelona. Pàg. 356. ISBN: 84-7432-787-3

4.- García Márquez, Gabriel (2017). Cien años de soledad. Ilustrado por Luisa Rivera. Ed. Random House, Barcelona. ISBN: 9788439732471

5.- Teixidor, Emili (2011). Pa negre. Ed. labutxaca, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-385-7

6.- El terme antropocè, introduït per Chakrabarty, ha fet fortuna en relatiu poc temps, però encara està oberta la discussió sobre el seu autèntic significat i la seva constatació amb dades científiques. Podeu aproximar-vos-hi a: https://onlinelibrary.wiley.com/doi/10.1111/hith.12044 (Consultat: 27/4/2025)