Ocuparen el meu país,
expulsaren el meu poble,
anul·laren la meva identitat.
I em van dir terrorista.
Confiscaren la meva propietat,
arrabassaren les meves collites,
esbucaren ca meva.
I em van dir terrorista.
Legislaren lleis feixistes,
instauraren l’apartheid.
Destruïren, dividiren, humiliaren.
I em van dir terrorista.
M’assassinaren les alegries,
em segrestaren les esperances,
m’engrillonaren els somnis.
I quan vaig refusar totes les barbàries
i vaig decidir defensar-me, ells, aleshores… mataren un terrorista!
Poema Confessions d’un terrorista de Mahmoud Darwish
Fotografia procedent de https://www.aa.com.tr/
Quan ja portem més de 4 mesos de l’anomenada guerra de Gaza podem ja intentar extreure’n algunes conclusions:
1.- El conflicte no va començar, com els pro-israelians volen fer creure, amb l’atac de Hamas del passat 7 d’octubre, sinó que es remunta al propi origen de l’Estat d’Israel, a les accions terroristes jueves sota el mandat britànic de Palestina, la proclamació unilateral d’independència d’Israel el 1948 i l’expulsió per la força de les seves cases i terres i l’assassinat de palestins des d’aquella data, coneguda com la Nakba, els diversos conflictes militars entre Israel i els Estats àrabs fronterers i sobretot l’ocupació il·legal durant dècades de Jerusalem Est, Cisjordània i Gaza.
Sap greu constatar-ho: anys de denúncies a l'actuació il·legal i criminal de l'Estat d'Israel a Palestina només van obtenir el silenci internacional. L'acció criminal de Hamas del 7 d'octubre ha girat els ulls del món cap aquelles terres. No diré la deducció òbvia que es pot fer, salta a la vista.
Abans del 7 d’octubre totes les organitzacions de drets humans internacionals i la pròpia ONU havien denunciat moltes vegades els crims de l’estat d’Israel contra la població palestina, la violació de drets humans i la colonització il·legal. Què esperaven, que el poble palestí desaparegués?
Israel guanyarà la guerra en el front militar, cosa que mai ha estat en dubte, però ha perdut la guerra de la credibilitat i la legitimitat.
Fotografies procedents de https://www.prensa-latina.cu/
2.- L’inici de solució del conflicte només pot passar pel respecte a la legalitat internacional, representada per l’ONU, amb la creació dels dos Estats, Israel i Palestina, que establia la resolució 181 de l’ONU del 1947, i que ha estat ratificada diverses vegades des de llavors. Com s’ha expressat en resolucions posteriors això inclou el dret dels refugiats a tornar a les seves cases i terres i la fi de qualsevol discriminació entre els ciutadans de cada Estat. La solució, per tant, existeix, no s’ha de crear, sinó aplicar-la en la seva integritat contra tots aquells, d’un bàndol i altre, que només volen la continuïtat de la situació actual per defensar interessos que no són els del conjunt dels seus respectius pobles.
Als palestins i àrabs els toca acceptar que l’Estat d’Israel és una realitat que no desapareixerà, els agradi o no, i als israelians i jueus que l’Estat de Palestina té el mateix dret a existir que el d’Israel. Aquesta és l’única via per trobar un desllorigador a un conflicte amb repercussions internacionals i que no fa més que atiar el pitjor de totes les nostres societats.
3 .- Està clar que als crims comesos per Hamas el 7 d’octubre, Israel ha contestat cometent encara més crims i violant les normes de guerra internacionals. No hi ha cap justificació ètica, ni legal, per respondre a un atac de qualsevol mena amb un càstig col·lectiu indiscriminat i assassinar a milers de persones innocents. Només la pèrdua de qualsevol sentit humanitari pot justificar això. Són crims contra la humanitat! Només cal llegir l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (1998) per fer-se una idea dels crims comesos per ambdós bàndols. Un resum, en la seva versió original en anglès, és suficient per entendre això: Art. 6. Genocide. For the purpose of this Statute, "genocide" means any of the following acts committed with intent to destroy, in whole or in part, a national, ethnical, racial or religious group, as such: (a) Killing members of the group; (b) Causing serious bodily or mental harm to members of the group; (c) Deliberately inflicting on the group conditions of life calculated to bring about its physical destruction in whole or in part. Art. 7. Crimes against humanity. 1. For the purpose of this Statute, "crime against humanity" means any of the following acts when committed as part of a widespread or systematic attack directed against any civilian population, with knowledge of the attack: (a) Murder; b) Extermination" includes the intentional infliction of conditions of life, inter alia the deprivation of access to food and medicine, calculated to bring about the destruction of part of a population; d) Deportation or forcible transfer of population means forced displacement of the persons concerned by expulsion or other coercive acts from the area in which they are lawfully present, without grounds permitted under international law. g) Persecution" means the intentional and severe deprivation of fundamental rights contrary to international law by reason of the identity of the group or collectivity; h) "The crime of apartheid" means...acts committed in the context of an institutionalized regime of systematic oppression and domination by one racial group over any other racial group or groups and committed with the intention of maintaining that regime.
Art. 8. War crimes. a) (iv) Extensive destruction and appropriation of property, not justified by military necessity and carried out unlawfully and wantonly; (viii) Taking of hostages. b) (i) Intentionally directing attacks against the civilian population as such or against individual civilians not taking direct part in hostilities; (ii) Intentionally directing attacks against civilian objects, that is, objects which are not military objectives; (iii) Intentionally directing attacks against personnel, installations, material, units or vehicles involved in a humanitarian assistance or peacekeeping mission in accordance with the Charter of the United Nations...(iv) Intentionally launching an attack in the knowledge that such attack will cause incidental loss of life or injury to civilians or damage to civilian objects or widespread, long-term and severe damage to the natural environment which would be clearly excessive in relation to the concrete and direct overall military advantage anticipated; (v) Attacking or bombarding, by whatever means, towns, villages, dwellings or buildings which are undefended and which are not military objectives (viii) The transfer, directly or indirectly, by the Occupying Power of parts of its own civilian population into the territory it occupies, or the deportation or transfer of all or parts of the population of the occupied territory within or outside this territory; (ix) Intentionally directing attacks against buildings dedicated to religion, education, art, science or charitable purposes, historic monuments, hospitals and places where the sick and wounded are collected, provided they are not military objectives (xii) Declaring that no quarter will be given; (xx) Employing weapons, projectiles and material and methods of warfare which are of a nature to cause superfluous injury or unnecessary suffering or which are inherently indiscriminate in violation of the international law.
No podem acceptar que en ple segle XXI continuï sent la llei del més fort qui estableixi la legalitat internacional perquè, com diu el preàmbul de l’Estatut citat, només «Reconeixent que aquests crims greus amenacen la pau, la seguretat i el benestar del món» podem avançar cap a un món millor. L’ull per ull, dent per dent, és contrari a qualsevol forma de civilització. Com deia Gandhi: «ull per ull i el món quedarà cec».
La legalitat internacional, per molts defectes que tingui, és una manera d’intentar suplir la llei del més fort, imperant al llarg de la història, per formes racionals i pactades de convivència, i només les potències dominants i els règims autoritaris pretenen viure’n al marge, en contra dels interessos de la majoria de la humanitat.
Palestinian father Muhammed Gouda and his baby daughter Misk lie lifeless after being brought to Aqsa Hospital following an Israeli airstrike hit Deir al-Balah, Gaza on 22 October 2023. (Photo:Mustafa Hassona/Anadolu via Getty Images)
4.- El conflicte ens ha recordat també com de perniciós pot ser el fonamentalisme religiós quan es converteix en el fonament de raons polítiques i socials. Que l'islam estava prenyat en molts casos de fanatisme religiós era sabut i denunciat, però no era conscient que el judaisme, com veiem ara, també. Seguint els missatges a les xarxes socials fa feredat veure com tants es creuen el poble elegit i defensen que la seva lluita és la del bé contra el mal, la de la claredat contra l’obscuritat. Fins i tot s’ha dit que els de Hamas o els palestins en general no eren éssers humans.
Als fanàtics islàmics que defensen la guerra santa i règims teocràtics s’hi contraposen fanàtics jueus que fonamenten els seus drets en una interpretació dels mites bíblics molt determinada i que són els mateixos que voldrien construir una teocràcia jueva a Israel. És molt elemental, però cal dir-ho: cap règim democràtic es pot fonamentar en fer distincions polítiques i socials entre els ciutadans d’un Estat basant-se en les seves creences religioses o de qualsevol altra mena. La democràcia se sosté en la igualtat entre tots els ciutadans i el respecte als drets humans de tots ells. Si no existeix això, no hi ha democràcia, es digui allò què es digui.
Si no reduïm el conflicte a un conflicte polític i social, i deixem la religió a banda, no hi ha solució possible més que la continuació de la guerra per sempre. Sobta que molts pretesos experts no vegin això: mentre la guerra sigui entre fidels fanàtics d’ambdues religions no hi haurà solució, perquè les religions són irracionals i contràries al pacte i la negociació, convençudes com estan de tenir l’única veritat a les seves mans.
Contràriament a allò què alguns ens volen fer creure, l’elecció no és entre els fanàtics de Hamas o el govern d’Israel format per polítics d’extrema dreta corruptes, colons il·legals i ultraortodoxos jueus, sinó entre la guerra i el respecte als drets humans i a la legalitat internacional.
Vinyeta procedent de L'Evénement du jeudi, 1988
5.- El conflicte palestí-israelià ha aprofundit a Occident el retorn a la nostra pitjor història: el racisme, la xenofòbia i l’odi al diferent.
Per una banda fent encara més present el corrent que l’extrema dreta, el populisme i el neofeixisme atien des de fa temps contra l’islam en general i en particular contra els immigrants d’aquesta religió, en una tàctica de crear una imatge negativa comuna de persones molt diferents atribuint-les-hi la responsabilitat dels mals socials que patim. Vaja, el mateix que varen fer els nazis amb els jueus al segle XX. Per una altra banda, en alguns llocs ha revifat també l’antic odi contra els jueus, que compta amb una tradició històrica de segles, especialment a Europa.
L’anti-islamisme i l’anti-judaisme són ara mateix dues distorsions de la realitat que fan forat en capes de la població incapaç de pensar més enllà dels tòpics i els prejudicis enquistats i de comprendre la realitat complexa en la qual vivim. L’objectiu és el de sempre, desviar l’explicació dels problemes reals de les seves autèntiques causes: l’explotació neocolonial dels recursos del planeta, l’augment de la desigualtat social i la precarització d’àmplies capes de la població, la concentració de la riquesa en cada vegada menys mans, la crisi ecològica, el masclisme persistent i tants d’altres problemes que aquestes dues tendències pretenen amagar darrere de discursos d’odi explotats per polítics sense cap mena d’ètica. Per aquest camí la història ja ens ha dit cap on anem a parar. La islamofòbia o la judeofòbia són malalties socials que hauríem de combatre fermament si volem mantenir societats democràtiques, lliures i plurals.
Pintada islamòfoba (El mundo) i judeòfoba (Infobae)
6.- La guerra propagandística entre uns i altres, que pretén fer-nos veure la realitat segons els interessos d’aquells que la fan, no ens hauria de distreure als ciutadans normals i corrents que blasmem els crims, els cometi qui els cometi, d’allò què és més elemental. El conflicte, amb tot el reguitzell de víctimes innocents que comporta, s’ha d’acabar amb el reconeixement dels dos Estats: Israel i Palestina i l’establiment transitori d’un règim de vigilància internacional que asseguri l’establiment de la pau.
El que veiem no és, com alguns volen fer creure, un enfrontament entre la civilització i la barbàrie, sinó un enfrontament de dos bàrbars sobre l’esquena dels innocents d’un bàndol i l’altre, i amb la complicitat occidental amb un dels bàrbars.
Malgrat que sempre es fan sentir més les veus dels fanàtics d’un i altre bàndol, crec que hi ha prou musulmans i palestins i jueus i israelians capaços de fer una aposta per la pau que la comunitat internacional ha de recolzar sense dubtes. Cap de nosaltres es pot permetre continuar en aquest camí irracional que paguen víctimes innocents. I ja no s’hi val a recórrer al victimisme de la persecució històrica als jueus, culminada amb l’holocaust, perquè haver estat víctima no et dóna dret a ser ara botxí, com tampoc donar carta blanca a l’Estat d’Israel per cometre crims de guerra i humanitaris. Els Estats occidentals no poden ser presoners del seu passat i menys pagar les seves responsabilitats a costa d’uns altres: els palestins.
Si voleu, en discutim!
Francesc Pomés Martorell
24 de febrer de 2024
Commentaires