I sobretot no oblidis
I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.
Creix, això sí, en la llengua la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l’esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol.
Poema de Miquel Martí i Pol
Comencem pel més bàsic: el sistema electoral que tenim està muntat per donar l’aparença que els ciutadans decidim amb el nostre vot l’orientació política del país o de l’Estat, però la realitat és que l’únic que decidim és el repartiment de sous i privilegis de la classe política existent que en el fons estan d’acord en allò fonamental i s’hi surt alguna força que posi en risc la pervivència del sistema imperant immediatament és perseguida fins a fer-la desaparèixer o reduir-la a una veu discordant que contribueix a fer veure que vivim en una societat democràtica. Aquesta reflexió val per a totes les democràcies representatives existents, però en el cas espanyol els límits marcats són encara més curts perquè el sistema actual és només el producte de la rentada de façana de la dictadura franquista que, a canvi del joc de partits i votacions, va imposar el manteniment dels interessos de les classes i aparells estatals dominants des del franquisme. Ho podem exemplificar, entre d’altres coses, amb la imposició d’una monarquia corrupta sense legitimitat democràtica, mai han deixat que els ciutadans es pronunciïn sobre la seva existència, la manca de respecte al dret democràtic d’autodeterminació dels pobles que formen Espanya, la no depuració de responsabilitats de la dictadura, el manteniment de les estructures i forces de l’Estat franquista, també les de l’Estat profund amb les seves clavegueres, la pervivència d’un nacionalisme espanyol unitarista i centralista, que sostenen tant les esquerres com les dretes, etc. etc.
Portada revista Por favor (4-10-1976)
El moviment sobiranista català culminat el 2017 va posar al descobert, i això és el que no li perdonen, tota aquesta xarxa d’interessos que només es pot mantenir antidemocràticament, fent servir tots els recursos de l’Estat, legals, al·legals i il·legals per evitar l’esfondrament del sistema. I per això han esmerçat tots els esforços a debilitar el moviment, amb la col·laboració entusiasta dels partits catalans autoanomenats independentistes (ERC i Junts). El mateix havien fet abans amb el moviment abertzale basc, il·legalitzant partits, tancant diaris i aplicant, amb l’excusa d’ETA, el terrorisme d’Estat i la repressió indiscriminada, que ha deixat morts innocents i milers de torturats a Euskadi, i casos com el d’Altsasu. La cantarella era llavors que sense violència s podia parlar de tot. Ja hem experimentat en carn pròpia que això era mentida perquè quan hem bastit un moviment pacífic i democràtic a favor de l’autodeterminació ja sabem com ha actuat l’Estat: suspenent de fet la pretesa autonomia i reduint al Parlament a una assemblea de càrrecs electes de la qual no es respecta ni la immunitat parlamentària, ni la llibertat per debatre de qualsevol tema.
Els límits de la democràcia espanyola estan clars i no s’hi val a fer veure que no ho sabem i quines conseqüències té això: no s’hi val a fer veure que en les eleccions al Parlament de Catalunya es pot decidir res d’important per al futur del nostre país, almenys no la seva sobirania, llevat que se superin els seus límits. La Generalitat i el Parlament són institucions espanyoles i ja ens han demostrat, amb fets, que els seu límit és ben clar: el sotmetiment a Espanya. De fet el moviment independentista català, per impuls de les persones, va anar més enllà d’on volien anar els partits catalans autoanomenats independentistes i per això no havien preparat res seriós per fer la independència i, entre l’espasa i la paret, van fer una declaració d’independència de 8 segons i després, més o menys descaradament, han buscat com tornar a recol·locar-se en el sistema espanyol per mantenir els seus propis interessos com a classe política. Les properes eleccions al Parlament van exclusivament d’això: de com recol·locar-se en el panorama autonòmic espanyol. De res més!
Dit això, i si es comparteix l’anàlisi, el més coherent seria no participar en aquesta farsa que uns mals actors, com veiem aquests dies, representen davant de nosaltres. Participar-hi és donar legitimitat a uns partits i persones que no l’haurien de tenir. Tot el respecte a qui ha decidit actuar en aquest sentit. Per sort, la política no es fa només a les eleccions i amb els partits.
Gravat sobre l'assaig de Thomas Moore Utopia
El dilema, ja vell, és el de sempre: entre allò desitjable i allò possible. No seríem realistes si ignoréssim que, malgrat tot el que hem dit, les eleccions i qui ocupa l’oficina gestora de l’Estat a Catalunya, la Generalitat, també té repercussions sobre la nostra vida i, per tant, també és legítim, sabent-ne els límits, participar-hi. I aquí ens trobarem que les eleccions tenen també una cara doble:
1.- Un eix nacional en el qual cal optar per l’Espanya unitària i centralista que ens ofereixen tots els partits nacionalistes espanyols (PSC, PP, C’s, VOX, Comuns) o una Espanya respectuosa amb les nacionalitats (Junts, ERC, CUP, Alhora, AC).
2.-Un eix social, allò que anomenàvem dretes/esquerres en el qual hi ha unes opcions dretanes (VOX, AC, PP, C’s, Junts) i unes altres d’esquerres (Comuns, CUP) i encara unes altres que diuen una cosa i en són una altra (PSC) o no saben ben bé què són (Alhora).
Ambdós eixos són importants a l’hora de decidir el vot i dependrà de quin ens pesi més quina serà l’opció que finalment triarem cadascú de nosaltres, tot depenent també de quina és la nostra situació social i econòmica.
Suposo que tothom és conscient que les enquestes electorals són una part més de la lluita per influir en els ciutadans per tal que votin a uns o altres. Són part, una part important, de la propaganda electoral. Només cal que mireu qui les paga i en podreu deduir fàcilment els resultats, però malgrat això poden servir, amb totes les precaucions, per veure algunes tendències d’aquestes eleccions:
1.- El PSC sembla el guanyador clar de les eleccions aprofitant el joc brut de Sánchez i navegant a favor del corrent espanyolista que sembla créixer impulsat per la desmobilització i la repressió patida per l’independentisme. Aprofita la sensació que amb l’actual Estat espanyol la independència és impossible, recolzada per la baixada de pantalons, indults i amnistia, de Junts i ERC. El PSC més espanyolista de la seva història pot ser el guanyador d’aquestes eleccions.
2.- Junts ha tret a passejar el seu sant Cristo gros, en Puigdemont, en una deriva personalista que no amaga que han acabat pactant la investidura de Sánchez i que les declaracions no haurien de fer oblidar que no presenten cap programa per fer la independència. Es limiten al ja vell del perdut, treu-ne el que puguis retornant al vell autonomisme, que com ja sabem ara, ells no haurien volgut sortir mai. El partit a més cada vegada s’assembla més a la vella Conergència, amb els seus mètodes i la defensa dels interessos de les classes benestants. Amb tot, són l’única força amb certes possibilitats d’evitar el triomf del PSC i la pacificació definitiva de la revolta catalana. Són el principal enemic tant de les forces espanyolistes, com de l’ERC d’en Junqueras.
3.- ERC, en camí d’atribuir-se la sortida del sol cada dia, no ha volgut assumir la desfeta electoral patida a les darreres eleccions generals espanyoles, de la qual ningú n’ha assumit responsabilitats personals i polítiques, i ve llastada per un període de govern que ha deixat clar la seva inconsistència i incompetència. Aprofiten el període electoral per difondre acords del Govern clarament electoralistes, entre d’altres coses perquè després del 12 de maig està clar que no tindran la presidència de la Generalitat. El seu sotmetiment al PSOE durant els darrers anys, que recorda el síndrome d’Estocolm, no el fa, per molt que gesticulin, una opció nacional vàlida. La seva única proposta real és mantenir-se en el poder.
4.- A la CUP les eleccions l’han agafat amb el pas canviat, pendents de la seva redefinició en un Congrés i continuen sense saber com conjugar la seva ideologia anticapitalista i radicalment independentista amb propostes concretes per als ciutadans d’avui. Segurament qualsevol esquerra realment trencadora ha de conviure amb això: imaginar un altre futur possible i al mateix temps proposar mesures concretes per a avui mateix. Ho intenten amb propostes que plantegen un nou model de país no sotmès als interessos dels de sempre i posant el focus en projectes mediambientalistes i de defensa de drets bàsics com el de l’habitatge. Si no existissin els hauríem d’inventar.
5.- Els Comuns, perdut el seu millor estendard, l’Ajuntament de Barcelona, sembla que els seus representants cabran en un taxi. L’aventura de Sumar els ha col·locat com una marca blanca del PSOE que en l’eix nacional sempre acaba triant l’espanyolisme. No es pot fer discursos esquerranosos i després obtenir l’alcaldia de Barcelona gràcies a les clavegueres de l’estat (cas Trias) o el vot de l’extrema dreta de Valls. La seva única aspiració és ser necessaris per fer un tripartit i així sobreviure una mica de temps més. Fa temps que s’han oblidat d’allò d’assaltar els cels.
6.- El vot desenfadadament espanyolista sembla que viurà un creixement del PP, un manteniment a la baixa de VOX, i la desaparició parlamentària de C’s, acompler-ta la seva missió d’espanyolitzar la política catalana perquè, agradi o no, la política catalana d’avui està marcada per la irrupció de C’s el 2017.
7.- Com a noves cartes han aparegut Alhora i AC. Alhora ha ignorat que no n’hi ha prou amb voler representar als independentistes decebuts per les renúncies dels partits autoanomenats independentistes majoritaris, cal teixir una xarxa de complicitats amb la societat civil i fer una nova política des de la pròpia elaboració de les llistes electorals. Cert que no han tingut temps ni d’intentar-ho. Seria bo que no es quedés en una anècdota d’aquestes eleccions i tingués continuïtat.
Aliança Catalana és la traducció nostrada de l’eclosió de l’extrema dreta, racista i xenòfoba, que s’estén arreu del món i el seu únic efecte, per això la recolza l’espanyolisme, és aprofundir en la divisió de l’independentisme i donar-ne una imatge internacional negativa. Mala notícia per a tots els demòcrates si entren finalment al Parlament.
Il·lustració d'El gat invisible a la revista El temps
Sembla que l’única alternativa de govern possible podria ser un tripartit PSC/ERC/Comuns que vistes les actuacions de tots aquests anys darrers sembla perfectament factible. El PSC i els Comuns ja en parlen clarament i d’ERC ja sabem què en podem esperar i tampoc es neguen a deixar-se estimar. La seva constitució seria, ara sí, l’enterrament de procés acabat el 2017.
La possible sociovergència que només ERC posa sobre la taula, potser perquè ells són ara el més semblant a l’antiga Convergència, sembla impossible, no pas només per voluntat del PSC i Junts, sinó perquè ni al PSOE li convé per als seus interessos electorals espanyols fer un govern amb Junts, ni Junts ho pot acceptar si no vol perdre qualsevol mena de credibilitat que encara tingui.
No faré cap crida ni a votar, ni a votar per cap dels partits que es presenten perquè al final és cadascú qui ha d’analitzar la situació política i actuar conseqüentment amb allò què pensa i amb allò que creu més útil, per a ell mateix i per a la societat de la qual forma part, però, prengueu la decisió que prengueu, feu-vos responsables de la vostra decisió i no oblideu que la política no és només allò què es fa a les eleccions, cal fer-la sempre i arreu. I cuidem-nos d’allò que deia un vell enemic del catalans, Francisco de Quevedo: Nadie ofrece tanto como el que no va a cumplir.
Potser ens cal aplicar el mateix grau de cinisme al nostre vot que el que apliquen aquells que ens el demanen i deixar-nos de coherències i ideologies i votar al menys dolent de tots per als nostres interessos personals i socials. Al cinisme potser només se'l pot combatre amb més cinisme i és cert allò que deia Maquiavel: La política no té relació amb la moral.
El dia després de les eleccions promet emocions fortes. I amb el panorama actual, i segons els resultats, potser serem convocats a noves eleccions en pocs mesos.
Si voleu en parlem!
Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 7 de maig de 2024
Comentários